La Setmana Tràgica. A les Memòries de Josep Maria de Sagarra és un episodi divertit. Encastellat i fora, les fumaroles dels convents incendiats li fan l’efecte d’una fantasia, d’una pirotècnia boja, però inofensiva. És ben bé que l’aristocràcia riu, sempre riu, vagin com vagin les trifulgues d’humana pasta.
A La ruta blava hi treu el nas el mateix esperit d’upa. Aborígens camaprims, collarets de flors i un exotisme passat pel garbell del senyoriu, Sagarra es multiplica quan és lluny de casa. L’aristocràcia és divertida. Es diverteix. Diverteix. Fins i tot tronada, l’aristocràcia se sap d’un altre món.
No m’estranya, que Josep Pla l’admirés, sí, i que al mateix temps el tingués per un cantamanyanes. Amb l’aristocràcia no hi ha res a fer. No l’acabem de criar mai. Ens diverteix i no obstant això alguns la voldrien nonada. Malgrat ens tradueixi el Dant amb ofici i esplendor, més d’un la desitja fora de circulació.
La carronya del tercer 