El dia dels epífits

Un matí, després d’un son esverat, el segon Tinent d’Alcalde i President de l’ICUB, en Jaume Collboni es desperta convertit en un tità. Ajagut i tumefacte, quan aixeca el cap veu com les dues cames li surten per les dues finestres de l’habitació. Amb el braç dret pot tocar el fullam del ficus del rebedor, i amb el braç esquerre pot sucar el dit petit a la tassa del vàter. El llit, sota seu, és una desferra de molles i de plomes de cigne, que voleien.

–Què m’ha passat?

No somniava. L’habitació té l’aspecte d’habitud.

Atabalat, però valent, es lleva. Té, com cada matí, l’agenda consistorial al magí. Malgrat la titanització insòlita de la còrpora, el cervell li continua pilotant el senderi, com si no s’hagués esdevingut cap metamorfJA S’HA ENTÈS. Passa que la incorporació esberla la casa. Collboni, dret, amb la teulada al cap i la pols de l’enderroc sobtat a la pell, se’n va a la feina.

Despullat, és clar.

La somnolència matinal és inhumana. És aquell estat de no però sí, a la meitat del tirany que mena de la tenebra a la Creació. Somnambúlics, som capaços de dir qualsevol cosa. Ens trobem en una tessitura estovada. Parlotegem envoltats de fantasmagories, mentre vivim en realitat. No toquem vores. Trabuquem el cafè.

Ah, la literatura.

Collboni no hi cau, i és normal. Tot i multiplicat de cos, de cap encara és persona. Aleshores, polsegós, i titànic, es planta a l’ICUB. Amb quatre gambades. Growul, se sent, des de baix, la gàrgara amplificada pel tòrax gegantí.

De camí, Collboni aixafa un taxi legaloide, tot i subrogar la llicència. I esclafa un uber il·legaloide, perquè no se sap què s’ha de fer amb aquest tipus d’iniciatives contrasistèmiques. I, abans de desvetllar-se de debò, olímpic, eixarrancat, i per mor del rebrec estomacal propi dels matins, amb un peuot perforant el palau de la Virreina, venint de dalt (fent ploure un trencadís de teules), amb l’altre peuot entrant a l’Apple Store com una tuneladora vertical (fent ploure un calabruix de ferro), etcètera amb el lèxic de la destrucció, Coolboni, dèiem, més ample que bonic, perdó, Collboni planta un ninot immens a la plaça de Catalunya.

Groaaaoooooowl, fa.

Després es frega els ulls. Pren consciència. Es mira l’obra.

La deposició gegant podria passar per un Plensa reinterpretant el mitjó de Tàpies, o per una d’aquelles naus del film Arrival. O fins i tot podria retirar-se al pinacle central inacabat de la Sagrada Família. Però no és el cas. La ciutadania, tot i l’escena tremenda, tot i el pànic desencadenat pel segon Tinent d’Alcalde i President de l’ICUB, té una epifania, i de seguida veu que es tracta d’una nova campanya per al foment de l’horticultura. Ho nota. En sent el perfum.

Apaivagada, doncs, la congregació de contribuents corre a comprar llavors d’epífit. A l’FNAC.

 

Captura de pantalla 2017-05-12 a les 23.23.46.png

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s