L’Eclipsi

Sospito que, en general, als lectors recalcitrants de La vie mode d’emploi (1978) els fascina molt més conèixer els aspectes formals que regeixen la novel·la que no pas els interessen el centenar llarg d’històries que s’hi expliquen. I aquest és un fet recurrent entre els lectors de Georges Perec. Menys en el cas d’Espèces d’espaces (1974), que de seguida va ser abduïda per antropòlegs, per arquitectes i sociòlegs, la resta dels seus llibres se solen llegir com si fossin el material ludolingüístic d’un fabricant de passatemps. Amb mig somriure. Amb les antenes plegades. O per dir, només, que s’han llegit.

Enciclopèdic abans de l’existència d’Internet (l’única manera de ser-ne), abans de la popularització de la xarxa (que provoca la floració impenitent d’afeccionats a jugar amb les paraules), Georges Perec va ser i és venerat en l’únic país capacitat per a fer-ho, França.

Al seu costat, Raymond Roussel és un cantamanyanes, però ja se sap que comparar implica una tria mal intencionada de part del qui compara.

A mi em sembla un aede, aquells que componien i recitaven poemes èpics a l’antiga Grècia. Sempre la mateixa història, però amb canvis constants, per no avorrir el públic. Incorporacions, elisions, combinatòries, tota l’artilleria de la paraula oral. I detalls, detalls sobre la marxa, per crear imatges en la closca dels espectadors. Georges Perec, obsedit per la paraula, per les llistes i per indicar fins l’últim detall de les persones i dels llocs, no es cansa de recitar, per a què ens fem una idea, idees, sense la concurrència de les imatges fabricades amb altres suports –tot i que el cinema sempre el va atreure i tot i que, de fet, una mica més i esdevé pintor.

La Disparition (1969) no tant, però amb Les Revenentes (1972) el lector se sent com aquells analfabets en la foscúria dels temples, escoltant missa llatina, sense entendre-hi res, però corpresos per la sensació (litúrgica) que alguna cosa terrible i bonica s’amagava darrere el psalm del predicador.

Ulcérations (1974) és el seu llibre més jueu i encalmat, podríem dir-ne el més cabalístic, perquè contempla l’escrúpol de la combinatòria amb la fredor del qui sap què busca. W ou le souvenir d’enfance (1987), en canvi, és el més sionista, en el sentit que poua del vinagre de l’abscència forçada. Sionista malgré lui.

 Captura de pantalla 2016-04-01 a les 0.25.26

Quel petit vélo à guidon chromé au fond de la cour? (1966) és un tractat de retòrica jovenívola, tan habitual en les obres primerenques. Ja s’hi endevina el gust perequià per les històries del tipus a la vora del foc.

A l’OULIPO hi ha de tot, pencaires i diletants. Tenen la cadència magnètica de la secta i el postureig del club elitista. Els que conec són molt bona gent, en especial el bo d’en Pablo Martín. Marcel Bénabou, testa venerable, em va semblar un home encantador, però que vivia massa dels bolos en nom de l’amic traspassat.

Les choses (1965) el vaig llegir massa jove.

Si Perec és al cel amb Gordon Pym, amb el Capita Acab i amb Robinson Crusoe, fa de bon pensar que veuen amontillat i que Borges, per aiguader, no hi és del tot convidat. Cortázar una mica més. I Bioy i Calvino callen.

Tentative d’épuisement d’un lieu parisien (1982) és un plom de text, però té aquella cosa postmoderna que enganxa: la irreverència, i la promesa que al darrere hi ha un despull dels grans relats, un desemmascarament.

Queneau és perillós, perquè es presta a imitar-lo només fullejant-lo.

I Récits d’Ellis Island (1979) és en camí d’arribar-me.

La boutique obscure. 124 rêves (1973) em recorda un experiment que un amic meu i jo vam fer a mitjans dels noranta. Apuntàvem els somnis i ens intercanviàvem les llibretes mensuals. Al cap d’un temps, somiàvem el mateix. Ni fart de vi se m’acudiria publicar allò.

He llegit més papers sobre Perec que papers de Perec.

No m’impressionen gaire les llistes exegètiques sobre la quantitat de jocs de paraules que va fer servir Georges Perec. El seu és un tema de consciència, en aquest cas, i no pas de capacitats –que estan fora de dubte. D’altres usen ginys lingüístics idèntics sense ser-ne conscients. El que m’impressiona, tanmateix de Perec, és la seva llibertat, i la tenacitat per picar tanta, tanta pedra.

 

 

 

 

 

 

Anuncis

El dia del rodatge final

Les setmanes vinents em veureu a la segona temporada del programa Amb filosofia del Canal 33. S’emet els dissabtes vora dos quarts d’onze de la nit, i es repica els diumenges vora quarts de tres de la matinada. Després es pot veure aquí.

Dirigit per l’Emili Manzano, en col·laboració amb en Xavier Antich, l’Amb filosofia convida filòsofs i artistes a enraonar sobre les coses gruixudes: l’atzar, l’amor i l’odi, la intimitat, la bellesa, el temps i la por, els diners, l’èxit i el fracàs. I els convida a fer-ho des de la perplexitat, és a dir des de la fascinació.

Jo no coneixia l’Emili Manzano. Me l’havia escoltat i remirat quan conduïa aquella joia televisiva que va ser el Saló de lectura de BTV. I només ens havíem dit coses a les xarxes, arrel que li havien agradat dos dels meus llibres, Escafarlata d’Empordà i Picadura de Barcelona. Però pel to que de seguida vam agafar, amable i desimbolt, tot feia preveure que tard o d’hora ens veuríem les cares en algun tuguri.

Tanamteix, no va ser en un tuguri. Per correu em va demanar si volia participar a l’Amb filosofia. I em vaig fer petit quan em va dir l’esplet de fitxatges: Rubert de Ventós, Marina Garcés, Sami Naïr, John Urry, Agnès Varda, Gregorio Luri, Gilles Lipovetsky, Amador Vega, Fina Birulés, Agnes Heller, Victoria Cirlot i altres. Als lloms de la meva biblioteca, tots aquests noms hi són. No tinc paraules, que ja es dir, per descriure el meu estat d’aleshores.

Captura de pantalla 2015-10-21 a les 22.47.37

Vaig decidir que em prepararia com si allò fos un tribunal de tesi. Però dues setmanes abans de la cita que teníem pactada, l’Emili em va dir que ens havíem de veure. De seguida. Canvis d’última hora. Rodàvem ja, si m’hi veia en cor, és clar. Em vaig posar nerviós, però em vaig llençar a la piscina. La inconsciència és un combustible.

Recordo que vaig elaborar unes notes crispades la nit anterior, i que les vaig arrugar a l’autobús que em duia al rodatge final. És que amb el món jo no dono a l’abast. No he acabat de determinar mínimament una cosa, que les altres m’interpel·len i ensorren el castell de cartes del coneixement que pensava haver assolit. Ara compta haver d’exposar una ombra de coherència intel·lectual.

Vam quedar en un indret que no desvetllo. Singular, com tots els escenaris on es va rodar el programa. L’Emili anava ben vestit. I no sé com s’ho va fer, però a mig primer cigarret ja m’havia espolsat els nirvis. M’enraonava amb franquesa, amb parsimònia, amb aquell accent assuaujat que no entenc com no ha perdut, tants anys que fa que viu a Barcelona. Vam rodar i vam riure, amb part del seu equip, la camarògrafa i muntadora Clara Roquigny i el realitzador Enric Juste. Les preguntes de l’Emili feien d’atiador, no, de sàssola. Els tres em van acotxar.

Dies enllà vam tornar a quedar, per fer les últimes preses o com es diguin, en un pis de l’Eixample. En acabat (va incorporar-se el guionista Juan Pablo Caja), l’Emili ens va fer el sopar a casa seva. Llescava pa i embotits, treia cerveses i olives. Parlàvem d’amics comuns, de la trajectòria de cadascú, fumàvem i tornàvem a riure. Germanor de debò. I a l’Emili no l’he vist més.

Quan et filmen, poca idea tens de les meravelles que després faran els muntadors amb les teves intervencions aquilotades. La Clara i l’Enric, i l’Emili, han tallat, musicat i destil·lat les intervencions. Em vaig mirar a la televisió, frisós, i vaig quedar, no meravellat, que també, sinó agraït de debò. Apareixo al costat dels grans. Quin regal!