L’aràcnide mort

L’endemà de Sant Jordi tot són planys o alegrois. No passa una Diada del Llibre que després no sortim els guardians de la bona literatura a queixar-nos dels més venuts, tot blasmant aquells que per hegemonia mediàtica hauran col·locat les seves gasòfies o filigranes al capdamunt de la despesa ciutadana.

Els que ens dediquem a la lletra amb un mínim de decòrum, ço vol dir diverses martingales que ara no desenvoluparem, sabem que facturar una bona novel·la (un bon artefacte literari) no es redueix a tenir un estil florit. De fet, l’estil més o menys arborescent és senzill d’assolir, si un disposa d’orelles, de temps i de matèria gris. Però una novel·la (o un bon artefacte literari) implica moltes més facetes artesanes. La bastida, les anades i vingudes de les trames, el relleu dels personatges, una sintaxi amorosida, en fi, res que els lectors de novel·les (i d’artefactes literaris) no sàpiguen. Per dir-ho d’una altra manera, Irving o Cabré saben construir novel·les, malgrat que la sensibilitat del primer sigui de suro i en despit que la prosa del segon de vegades retiri a indigent. Stephen King és un novel·lista memorable.

Hi ha un dubte estès sobre la qualitat dels més venuts el dia de Sant Jordi. Un dubte que fa referència al fet que siguin, enllà dels més venuts, els més pesats. Pesats en el sentit de presents en les nostres vides, no pas pesats en el sentit d’inoportuns. Plúmbics per excés de presència, perquè són periodistes, tertulians, músics, cuiners o meteoròlegs televisius. Però això no és motiu per al plet: el pa de cada dia, vaja, no té cap sentit que canviï de llevat per Sant Jordi, perquè de pa se n’ha de fer plogui, nevi o pedregui.

Pilar Rahola, Xavier Bosch, Jaume Cabré, Jordi Basté (i marc Artigau, per fina força), Albert Espinosa, Sílvia Soler, Gemma Ruiz, Ildefonso Falcones, Rafel Nadal, Carles Capdevila, Mònica Usart, Màrius Serra, Antonio Baños, Pau Donés. Tots sabem qui són. O què són, més aviat: són els que interpreten el món als mitjans, els que el relliguen, els que treballen d’explicar-nos-el, o els que ens el fan més passador, perquè ens distreuen. El millor programa radiofònic del matí, ni que sigui per oposar-s’hi, és el d’en Jordi Basté, amb diferència.

Tanmateix, l’única manera de destriar el gra de la palla, de la banda dels guardians de la bona literatura que l’endemà de Sant Jordi ens queixem, és llegir i analitzar les obres dels més venuts, mirar de provar que es defensen o que naufraguen soles, al marge de les autories. Veurem, així, que sí, que la majoria dels campions de Sant Jordi són, a més a més de pesats i de mals escriptors, uns cantamanyanes. Fabricar (no hem dit escriure) un bon llibre de tres-centes pàgines és a l’abast de ben poca gent. Cal, ens repetim més que el cogombre havent sopat, cal, volem dir, disposar de temps i d’esma, per facturar un bon llibre, enllà dels gèneres. I els que treballem sabem, no hi ha discussió acceptable, que segons qui, de temps és impossible que en tingui –l’esma és més difícil de contornejar, és clar.

Per esbandir el tema des d’un punt de vista sociòlgic i extraliterari, ara faria molta pujada lligar el fenomen del més venut amb el fetitxisme de la mercaderia de Marx, o amb el concepte d’aurèola de Benjamin. Prendríem mal i és molt millor que els interessats auscultin les fonts primordials i en treguin conclusions. Però estem en condicions de dir que «més venut» no implica forçosament «més dolent».

Si de cas, i de manera provisional, perquè llegir-ho tot i de franc comporta un esforç amazònic, podem dir que el sentimentalisme desbridat d’en Bosch no arriba als genolls ossuts de la Rodoreda. Podem dir que la sintaxi reumàtica d’en Basté (i de n’Artigau, per fina força) és un nyap que l’editorial Rosa dels Vents s’hauria de fer mirar, abans de vendre’ns-els com a novel·la negra de qualitat. Podem dir que els anacronismes històrics de la Rahola van en la línia del Falcones quan era alumne del taller de l’Ateneu Barcelonès i atribuïa sentiments del segle XX a persones del XVI. I podem dir que Espinosa allarga fins l’indicible la transsubstanciació de la seva feridura en diners de curs legal. Però si ens posem equànimes i esplèndids, que llenci la primera pedra qui no tingui la temptació de posar-s’hi, a l’ensems podem dir que Màrius Serra està molt en forma. Podem consensuar que Pau Donés no pretén enganyar ningú, i podem congratular-nos que Baños sap què es diu. I fins i tot podem agrumollar-nos en la idea que Cabré, al capdavall, és un professional acreditable.

D’afegitó, i com que en aquest espai no som crítics literaris (valgui’ns Déu), de l’obra de Gemma Ruiz només en direm que basa bona part de la seva tirada en el fet de ser una dona que escriu sobre dones resistents, i que per tant, si bé connota un valor social, biopolític, i en voga positiu, això no treu que no sigui un paper menor, al nostre modest entendre lateral, i tot plegat ho afirmem sense gota d’acritud heteropatriarcal. En realitat escriu força bé.

Els guardians de la bona literatura som tots. Però només podem parlar a títol personal. Benvinguda sigui, doncs, l’opinió de la plebs, de la plebs sobirana que desembutxaca el dia de Sant Jordi, perquè aquí no som ningú per dir-los què han de llegir. L’únic que podem fer és opinar sobre què es llegeix, i dir-ho als quatre cantons, amb una rosa serrada entre les dents. I de passada, els guardians de la bona literatura ens podem felicitar de participar del cotarro, amb aquest barbarisme simpàtic.

Un regal de Nadal

El cicle nadalenc és una època de dispendi. Per tant us faig un regal.

Fa un temps vaig traduir i anotar un paper de Claude Lévi-Strauss. Es tracta de Le Père Noël supplicié. El vaig traduir i anotar, amb la intenció de publicar-lo en català, amb el suport de Pol·len Edicions, on assessoro la col·lecció de l’Observatori, de temes d’antropologia i altres ciències socials.

Abans d’acabar la traducció, vaig demanar els drets als seus amos i em van dir que no hi havia problema. Vaig acabar la traducció. Acte seguit me’ls van denegar. Pol·len Edicions ho va intentar de totes les maneres, per terra mar i aire, però no ens en vam sortir.

El primer argument és que hi havia una editorial espanyola que tenia preferència, pel paper en qüestió i que, a més a més, es publicaria en un recull d’altres papers de Lévi-Strauss.

Em vaig posar en contacte amb l’editorial espanyola. Ells em van dir que no volien els drets, ni del paper isolat, ni del recull. Literalment, em van dir que Lévi-Strauss no el llegia ni cristo.

La segona excusa dels francesos va ser que el català no és una llengua nacional i que, en tot cas, havia de comprar els drets en castellà i traduir el recull a l’idioma de Paquirri. Els vaig dir que el seu recull a Espanya no el volia ningú. I els vaig dir que, si ho preferien, jo m’estovava i trauria el recull sencer, en català. I em van dir que no.

Aleshores vaig parlar amb l’editorial catalana que té tractes amb els amos dels drets a França. Van intercedir per mi, molt amables, però a França ja n’estaven farts, del meu nom, i tot va quedar en via morta.

Han passat tres anys. El text es troba gratuït a la xarxa. Traduccions castellanes i angleses, i l’original també.

En un intent desesperat, vaig trucar en Mario Muchnik, que va traduir Le Père Noël supplicié al castellà, un paper sol, fa alguns anys. Un llibret deliciós, amb algun error de traducció –pel que toca al llenguatge de l’antropologia. Em va dir que ell em venia els drets de la seva traducció i que, en tot cas, jo només podia publicar-la intocada –la seva.

Finalment vaig tornar a escriure als francesos. Els vaig dir que Miquel Martí i Pol havia traduït Tristos tròpics i El pensament salvatge, que Lévi-Strauss va ser guardonat amb el XVII Premi Internacional Catalunya, l’any 2005, en resum, que l’autor fa per nosaltres.

No m’han contestat.

Le Père Noël supplicié és un article llarg o és un llibre curt. Va molt bé per entendre les dinàmiques culturals, les contaminacions rituals. És útil, per exemple, per no alçar el crit al cel (els que l’alcen) contra Halloween, en detriment de la castanyada. Ens ajuda a entendre que, vinguin d’on vinguin i responguin als interessos comercials que responguin, la gent seguirem celebrant coses.

I jo us el vull regalar. El meu amic Manuel Delgado me’n va fer un petit pròleg, quan encara pensàvem que un paper com aquest, lateral i sucós, mereixeria estar a les lleixes de les nostres llibreries.

Bon Nadal a tothom.

El suplici del Pare Noel

Apunt sentimental per agafar aire, o espòiler

A la plana de la riera de Pastells hi ha un Mas Rostei que no és el del meu Begur juvenil. Una mola robusta i xata. Possessió de la María Jesús Polanco i d’un tal Gay Jones. Com se sol dir vulgarment, ella té fama de dur-hi els pantalons. Per això els localistes de la casa en diem la Polanca. Restaurada sense cap privació, disposa d’un estany artificial navegable, arbres mil·lenaris, camps d’espígol dissenyats per un paisatgista italià, un celler grandiós, font de pedra amb peixos taronges i sales polivalents. I vuit hectàrees on s’hi cultiva biodinàmicament, segons les teories del filòsof austríac Rudolf Steiner. Resumidament, biodinàmic vol dir en concordança amb la Mare Terra. D’aquí de la Polanca en surt el vi anomenat Sota els Àngels.

Un dia vaig trobar un amic petitempordanès. Em va dir que havia d’anar a cuinar una paella ecològica i vegetariana a la Polanca. Pagaven poc, però cuinar una paella no és guisar un senglar.

Aquell cap de setmana, a la Polanca s’esdevenia un stage de dones cinquantines. Es vestien amb quimonos de lli vaporós i es dedicaven a activitats de naturopatia. Sessions de reiki, adoracions al sol, còdols rescalfats a la ronyonada i xerrameca sobre la vida interior. Entre hores, un gran gong les avisava que podien menjar.

El meu amic i jo vam traginar paelles i bombones de butà amb la seva furgoneta carraca, i vam reunir en tres cabassos un assortit ventall del seu hort. D’arròs vam triar el que cultiva l’Albert Grassot de l’Estany de Pals, amb el planter i la sembradora japonesos.

La Polanca ens va situar darrera una paret, allunyats del concili. Ens va demanar si volíem prendre alguna cosa.

–Dues mitjanes –vam dir.

Ella va manar a una noia de la cuina que ens dugués dos quintos. La noia, olotina contractada per dur el servei durant el cap de setmana, va demanar si us plau a la cuinera dominicana que, quan la mestressa no mirés, ens n’oferís més.

La solidaritat entre la classe treballadora.

Vam estintolar la paella amb pedres. Vam protegir el perímetre del difusor del butà amb restes de capses de fruita de plàstic. I vam començar el sofregit i el caldo. Al caldo hi vam llençar tot d’hortalisses sense netejar. La sorreta li dóna un gust metàl·lic imbatible –un cop colat.

A la paella ufanejava el sofregit en rodones concèntriques, segons la duresa de la verdura. El blanc transparent de la ceba al centre, seguit d’una aurèola de mongeta verd botella, una de pastanaga, una de col llombarda, el color vampíric de la remolatxa. Un arc de Sant Martí rodó i clos, damunt del qual plouria l’arròs perlat.

Ventàvem el sofregit amb un cartró de Frit Ravich. Potser per això, l’oloreta va atraure l’eixam de cinquantines al nostre racó. Dutxades i casuals, de seguida vam ser envoltats per una munió de telèfons mòbils que ens fotografiaven. Es feien selfies amb nosaltres, davant de la paella. Amb el meu amic més, perquè és apol·lini. Una dona esplèndida va proferir un gemec:

–Parece una mandala!

Quan van haver devorat la paella, les cinquantines es van retirar a meditar. Se’n sentien els roncs des del cobert on la Polanca ens va deixar dinar les restes del tiberi, regades amb aigua mineral. La dominicana netejava la taulassa d’una constel·lació de grans d’arròs.

Vam compartir el pa i les viandes amb la noia olotina. I vam fugir amb el sobre de la paga. Se n’havien restat les deu mitjanes que ens havíem ficat entre la cigala i el mentó.

Osmosi Herrera

Al llibre Imitació de l’home (Ferran esooutain, 2012) s’enfitoren idees que el sociòleg canadenc Erving Goffman havia treballat al llibre The Presentation of Self in Everyday Life (1956).

Goffman deia que tot acte de sociabilitat s’esdevé en un escenari, un ambient que condiciona conductes i posades en escena. No actues igual en una discoteca que en un tanatori, en general sempre. Per Sant Silvestre s’ha de castigar el fetge.

Abans, però, l’actor social ‘assaja’ o ‘és obligat a assajar’ la seva presentació, el paper que vol representar o que li és adjudicat. I es val d’un atrezzo concret. Un metge sense bata blanca no és versemblant. El presoner del camp de concentració sense el vestit de ratlles no cola. Un líder veïnal que no cridi consignes no marcarà el territori. Un polític d’esquerres massa mudat, tampoc.

Sóc un paquet d’esquerres

Això em recorda un treball de camp sobre l’embriaguesa. Qui més qui menys ‘sap’ com s’ha d’emborratxar una persona. Abans de tastar una gota d’alcohol, ho sap. Ho aprèn, de ben petit, als repassos familiars del cicle de Nadal. Per exemple. I aprèn la línia que separa el borratxo extravertit, l’ànima de la festa, del bavós pessimista que pot acabar hostiat si no deixa de petonejar la concurrència. És la diferència que hi ha, durant el tiberi, entre el seu pare (l’amfitrió) i l’oncle solter, àlies el conco.

El borratxo

Goffman hi afegeix que la vida quotidiana, aneu al nivell de relacions socials que vulgueu, és una obra de teatre non stop. Els papers, la trama, tot el paquet s’estipula segons les lleis de la dramatúrgia. I així anem tirant. Les àvies fan d’àvies. Els gambirots fan de gambirots.

I, al darrer capítol del llibre (traduït es titula L’art de controlar les expressions), Goffman apunta una idea essencial: per ser, primer has de semblar. En aquest sentit, és més vell que la gana un fet: si volem ser x, fem-nos fotografies amb qui volem que ens identifiquin. Si volem ser el millor borratxo de la festa, imitem els millors borratxos que ens hagin precedit.

No sempre ens en sortim.

Però de vegades sí. Jo vaig ser un activista pre Port No i em va anar prou bé, perquè em puc banyar a l’Illa Roja i pensar que hi vaig posar el meu gra de sorra:

Activisme portno

També és més vell que la gana, que els deixebles creguin posseir la saviesa dels mestres pel sol fet d’estar-se al seu costat. Un lloc comú, aquest, que amara tots els periples del turisme exòtic.

Sting amazònic

 

Mújica i Colau

Però tot plegat és antropològic. El qual vol dir humà. De fet, qui no hagi tingut experiències d’aquest tipus, il·luminacions, jo el convidaria a abandonar l’espècie. I tanmateix, paga la pena assenyalar el concurs del grotesc.

Per això penso que Toutain afina les tesis goffmanianes, perquè hi afegeix el matís de la mimesi. Qui sigui que vulgui l’aprovació d’un grup en concret, no té més remei que imitar-ne els tics, l’idiolecte, les indumentàries. I això, malgrat convertir-se en un pobre imitador.

Quico Oms parla com l’Artur Mas

 

Soria va fer de tot per semblar l’Aznar

El llibre d’en Toutain és un miracle en el panorama de l’assagisme català. És un paper abundós, de vegades molt revelador. Sospito que dolorós, si la ploma que l’escriu subscriu els seus postulats. En qualsevol cas llegiu-ne l’espigolat que en va fer l’Esteve Miralles aquí.

Jo només hi afegiria la idea de l’osmosi. Sovint l’actor social no en té prou amb la imitació. Ni amb la mimesi de vol gallinaci. Com en aquesta ocasió, en què el fan fatal espera una alenada del geni:

Vull ser com tu

Sovint, deia, l’actor social s’acosta al seu model tot esperant que, per osmosi, els trets de l’original s’inoculin en el recipient de l’imitador. Osmosi, és clar, que no és possible, almenys entre mamífers. I aleshores és quan tornem a Goffman. Al seu llibre, el capítol IV es titula Rols incongruents.

Osmosi Herrera Fail

 

PS: Jo em vull dedicar a la ficció. Esbargir-me quan escric. Marcians. Distopies. Embolics sentimentals. Però això no treu que no culli, d’entre la maresma de la meva quotidianeïtat, aquells elements que després s’integraran, disfressats, en les trames de les novel·les que tinc al cap i als esborranys. I és precisment l’actualitat política del país, la que m’ho està posant difícil. Supera allò que de bon grat imaginaria, escenes. Ni vint-i-quatre hores després d’escriure aquest post, els Osmosi Herrera Fail piulen el següent. Atenció a la flaire mediúmnica, a la teosofia dos punt zero, al fetitxisme de taca d’oli. Són els amos:

 

Farem una ouija

 

A les envistes de tot plegat, recomano el llibre d’Albert Forns, que du per títol Albert Serra (la novel·la, no el cineasta). És una aproximació a la mimesi molt més intel·ligent que les descrites al post. Intel·ligent perquè és autoparòdica, sense fums, sense vendre fum.

 

Projecte de cel fi

Sospito que no em sabré explicar. Quants maldecaps no tenim, abans de donar per bona una certa originalitat al paper, deia Jules Renard. Un escriptor sap quan no se’n sortirà i, no obstant això, avui no m’aboliré.

El meu pare va estar-se al camp de concentració d’Argelers de la Marenda dels sis als nou anys, amb els seus germans i la seva mare. També van estar uns mesos en un camp de Bram, i un temps acollits per una família de Le Mans, quan la mare estava malalta a Argelers. Entre els anys 1939 i 1942, va ser el periple. I el meu pare no va veure el seu pare, dels sis als setze anys, perquè l’home va peregrinar per camps de concentració una mica més perillosos, però al final se’n va sortir. Els pares del meu pare es van quedar sempre més a França, i el meu pare i els seus germans van tornar a Catalunya, per viure amb una tia soltera.

Arrel d’aquests esdeveniments, però no només arrel d’això, el meu pare sempre ha votat Esquerra Republicana de Catalunya. Em sembla que fins i tot una vegada va votar Convergència i Unió, a mitjans 80’s.

El dia deu de juliol ell fa vuitanta-dos anys.

Primitivisme

Jo, des que vaig començar a votar, me’n fotia d’ell. Jo votava Iniciativa per Catalunya, és clar, i l’acusava de carcamal, de catalanet. L’excusa perfecta.

Quan van emergir les CUP, vaig votar les CUP. Les voto. Li vaig dir al meu pare, i ell em va dir:

–Ja era hora.

I l’Ada Colau i Podem i Barcelona en Comú no tenen res a veure amb res del que acabo d’escriure. Només passa que han guanyat a Barcelona i que porten cua.

Sóc d’un radical que flipareu

 El meu pare, que viu a Palafrugell, em demana que li expliqui el què de fotografies com aquesta. Ho pregunta sincer, és una venerable testa, incapaç de gaire ironies. Fins i tot li neix l’espurna d’un federalisme just i euroalemany, per si encara es tracta d’una oportunitat veraç. Ni jutja la tessitura de la fotografia, lloable actitud en un home que les ha vistes de tots colors.

Fa uns anys, encara hauria tingut l’esma d’importunar-lo. Li hauria dit que tota aquesta patuleia fa part dels bons. Hauria discutit amb ell, els tema de si primer la revolució i després la independència, el Tema, i hauria tret a passejar l’artilleria del progressista desimbolt, jove llicenciat irruentment obert de mires –i de cames.

Però ja no puc. El nou consistori m’ha fet caure l’ànima als peus. Ho fan les selfies, els nomenaments d’espantalls, la flaire panàrquica i barata dels seus postulats, el vernís manuchaoistamaoista de la seva gasòfia de discurs, el seu agermanament instantani amb qualsevol parida d’ultramar que només es fa servir per legitimar una esquerranositat de fireta. Ho fa que espatllin, no el meu vot, que no els vaig votar, sinó la quitança de confiança que bé els prodigaria, si no fessin tant el subnormal.

Nerding up

Jo, si l’Ada Colau converteix l’Eixample en zona peatonal, si Barcelona es desencarcara d’ordenances, si les classes desfavorides es rescabalen de tanta ignomínia, si es multipliquen les escoles bressol i si (perdó) m’acaba les obres de Glòries, jo l’aplaudiré i esborraré aquest post. Però em sembla que la cosa no anirà per aquí.

Al grenyuques li han posat la catifa vermella per entrar l’ariet espanyolista a la plaça de Sant Jaume –recorda la sortida al balcó del Zapatero. Als tèus d’ICV els han fet el llit. Els votants paradigmàtics d’Ada Colau (en conec un grapat) es pensen que el món va néixer ahir i al CCCB, i això que són llicenciats i doctors en carreres de nom impronunciable, cosa que prou els permetria una certa sensibilitat diacrònica del síl·labus retrorelacional tecnoestructural donetes. I de moment els del consistori només han estipulat una pirotècnia molt, molt barroera. Però la biopolítica no respecta els castells de focs artificials, i espero que els escombri d’aquí tres colades al metro d’un capriciós que torna fet caldo del Sònar.

Em dec haver fet vell, pot ser. Em sento com un:

Mehari

Quan m’explico, els meus amics em diuen convergent. És un insult. Jo de convergent l’únic que tinc és el cognom, malgré moi. Però també és el cognom del meu pare. Un home que, gràcies a tota aquesta freixura post-porno (que ens farà canari i poso la mà al foc), segur que no veu la independència del seu país.

De coda, en Màrius Serra i en Ferran Toutain se’ns barallen. Tinc la sensació que cau el castell de cartes, i no puc evitar pensar que el meu pare no s’ho mereix. Ell, que de bon grat acceptaria qualsevol repunt, qualsevol progrés en el reconeixement del seu peregrinatge, entre uns i altres me li cosiran un final ben trist.

 

PS: ‘post’ vol dir ‘després de’. Inclou el sentit de ‘superació de’. Vol dir, doncs, ‘alliberats de les cotilles dels pre’. Així, la postmodernitat en antropologia volia dir que s’havien superat els esquemes noucentistes. En cuina ferranadrianesca, vol dir que s’ha superat la forma del meló. En el món del porno vol dir que s’han esvandit les bavaies patriarcals del voyeurisme de pagament. I la pregunta és, ¿en política, què vol dir?

El poder

Quan m’estava als cursos del doctorat, l’irruent i camarada Manuel Delgado em va fer llegir Le pouvoir sur scène, del gran Georges Balandier (París, Fayard, 1980, augmentada l’any 1992 i l’any 2006, no m’estranya).

Gràcies a Balandier vaig entendre una obvietat. Si el poder no domina la teatralitat que precisament li confereix una bona part del carisma, s’esllavissa. Li va passar al nostre Joan Clos quan va pujar al Camarote Andante de Carlinhos Brown. Les penjarelles, lluitant per fugir d’aquella samarreta eixorada.

Quan el rei es boteix, ensopega o repapieja, migra la quota de fans.

Ada Colau de moment senyoreja l’artifici, amb el confeti de la plaça de Sant Jaume i la desimboltura d’anar amb metro al curro.

Tanmateix, aquest home del vídeo ha arribat a un punt de no retorn: