Tenim un Perec més

Estic content.

Després d’un lustre fotent-m’hi de lloros, intermitentment, després de lluites i de ribots lingüístics, de fregir-m’hi el cervell i d’hores d’insomni, L’Eclipsi (de Georges Perec), surt el 9 de febrer de 2017.

Espero que els llibreters li cedeixin el lloc que mereix. No ho dic pel meu esforç, ben segur que no és el més pertinent, fer-se l’heroi, sinó que ho exigeixo, com qui diu, perquè Georges Perec sempre és digne de festeig. Ni que sigui entre els devots, que som legió, tot i que sovint semblem un pilot d’obsedits. Tot i que sovint no moguem soroll.

L’Eclipsi és, de moment, el projecte llibresc que més he volgut que sortís de les ombres il·lusòries del simple propòsit. Lluny, llunyers i boirosos, queden els dies de somieig, els intents demolits, les proves innocents de l’impossible.

L’Eclipsi és un tipus de versió que em somou l’esperit. Ni és fidel, ni és infidel: reprodueix el joc del model, ressegueix el prototipus, però és evident que en treu un exemple nou. Seguint el consell de col·legues més experts que jo (sobretot de l’Hermes S., un monstre), L’Eclipsi és un llibre nou, però no ho és gens, ensems, sobretot si posem l’espill i el confrontem.

Que sigui el lector el qui tingui l’últim mot.

L’Eclipsi és, per entendre’ns i en resum, és un digerit. Però en direm coses, els dies que vénen, que en tenim per oferir i per vendre un munt. De moment, l’únic que puc sostenir, sense que sembli boig, és que em pessigo per creure-m’ho.

Un reconeixement pels editors, pel corrector, per tots els qui m’heu fet de suport, i que visqui Perec!

captura-de-pantalla-2017-01-24-a-les-22-22-24

Anuncis

L’Eclipsi

Sospito que, en general, als lectors recalcitrants de La vie mode d’emploi (1978) els fascina molt més conèixer els aspectes formals que regeixen la novel·la que no pas els interessen el centenar llarg d’històries que s’hi expliquen. I aquest és un fet recurrent entre els lectors de Georges Perec. Menys en el cas d’Espèces d’espaces (1974), que de seguida va ser abduïda per antropòlegs, per arquitectes i sociòlegs, la resta dels seus llibres se solen llegir com si fossin el material ludolingüístic d’un fabricant de passatemps. Amb mig somriure. Amb les antenes plegades. O per dir, només, que s’han llegit.

Enciclopèdic abans de l’existència d’Internet (l’única manera de ser-ne), abans de la popularització de la xarxa (que provoca la floració impenitent d’afeccionats a jugar amb les paraules), Georges Perec va ser i és venerat en l’únic país capacitat per a fer-ho, França.

Al seu costat, Raymond Roussel és un cantamanyanes, però ja se sap que comparar implica una tria mal intencionada de part del qui compara.

A mi em sembla un aede, aquells que componien i recitaven poemes èpics a l’antiga Grècia. Sempre la mateixa història, però amb canvis constants, per no avorrir el públic. Incorporacions, elisions, combinatòries, tota l’artilleria de la paraula oral. I detalls, detalls sobre la marxa, per crear imatges en la closca dels espectadors. Georges Perec, obsedit per la paraula, per les llistes i per indicar fins l’últim detall de les persones i dels llocs, no es cansa de recitar, per a què ens fem una idea, idees, sense la concurrència de les imatges fabricades amb altres suports –tot i que el cinema sempre el va atreure i tot i que, de fet, una mica més i esdevé pintor.

La Disparition (1969) no tant, però amb Les Revenentes (1972) el lector se sent com aquells analfabets en la foscúria dels temples, escoltant missa llatina, sense entendre-hi res, però corpresos per la sensació (litúrgica) que alguna cosa terrible i bonica s’amagava darrere el psalm del predicador.

Ulcérations (1974) és el seu llibre més jueu i encalmat, podríem dir-ne el més cabalístic, perquè contempla l’escrúpol de la combinatòria amb la fredor del qui sap què busca. W ou le souvenir d’enfance (1987), en canvi, és el més sionista, en el sentit que poua del vinagre de l’abscència forçada. Sionista malgré lui.

 Captura de pantalla 2016-04-01 a les 0.25.26

Quel petit vélo à guidon chromé au fond de la cour? (1966) és un tractat de retòrica jovenívola, tan habitual en les obres primerenques. Ja s’hi endevina el gust perequià per les històries del tipus a la vora del foc.

A l’OULIPO hi ha de tot, pencaires i diletants. Tenen la cadència magnètica de la secta i el postureig del club elitista. Els que conec són molt bona gent, en especial el bo d’en Pablo Martín. Marcel Bénabou, testa venerable, em va semblar un home encantador, però que vivia massa dels bolos en nom de l’amic traspassat.

Les choses (1965) el vaig llegir massa jove.

Si Perec és al cel amb Gordon Pym, amb el Capita Acab i amb Robinson Crusoe, fa de bon pensar que veuen amontillat i que Borges, per aiguader, no hi és del tot convidat. Cortázar una mica més. I Bioy i Calvino callen.

Tentative d’épuisement d’un lieu parisien (1982) és un plom de text, però té aquella cosa postmoderna que enganxa: la irreverència, i la promesa que al darrere hi ha un despull dels grans relats, un desemmascarament.

Queneau és perillós, perquè es presta a imitar-lo només fullejant-lo.

I Récits d’Ellis Island (1979) és en camí d’arribar-me.

La boutique obscure. 124 rêves (1973) em recorda un experiment que un amic meu i jo vam fer a mitjans dels noranta. Apuntàvem els somnis i ens intercanviàvem les llibretes mensuals. Al cap d’un temps, somiàvem el mateix. Ni fart de vi se m’acudiria publicar allò.

He llegit més papers sobre Perec que papers de Perec.

No m’impressionen gaire les llistes exegètiques sobre la quantitat de jocs de paraules que va fer servir Georges Perec. El seu és un tema de consciència, en aquest cas, i no pas de capacitats –que estan fora de dubte. D’altres usen ginys lingüístics idèntics sense ser-ne conscients. El que m’impressiona, tanmateix de Perec, és la seva llibertat, i la tenacitat per picar tanta, tanta pedra.