Comuns de la ceba

La percepció que el procés, que el 9N i l’1-O fan part d’una estratègia de la burgesia catalana per sobreviure, per nedar i guardar la roba, aquesta manera d’analitzar els últims set anys és ben estesa, transversal i pesada. I de propina és realista. Al marge que es confongui la burgesia amb les classes mitjanes, és veritat que l’escamot de la catalanor esbravada ha muntat el procés i les pantomimes referendàries, perquè no tenia gaire més opcions per perpetuar la classe, l’espècie i l’hortet. Però amb el que no comptaven, era amb la irrupció d’independentistes purs. Purs i de totes bandes, no només cupaires irredempts i dretans de l’associació del rifle. Hi ha des d’aristòcrates fins a esperrucats del 15M, als quadres indepes.

Aleshores, com és que els Comuns, a tres revolts de la propera pantomima, decideixen (la cúpula) deixar el ral·li? Els analistes patris, encegats de processisme i enaltits des de tots els flancs per les xacres socials, han dit que els Comuns són una colla de traïdors. Estem embafats de vídeos on Colau, Domènech, Iglesias i Errejón es declaren partidaris d’un referèndum, si l’Estat el prohibeix. Vídeos de no fa ni dos anys. Però aquesta manera de recordar-los que es contradiuen no va enlloc. L’hemeroteca és una guillotina que no perdona ningú. De la CUP al PdeCat, ningú no aguanta l’examen de les declaracions proppassades. Botifler l’últim.

Jo estic segur que la posició dels Comuns és més prosaica. Són uns romàntics. Si la moguda, si embolicar la troca s’esdevingués a Chiapas, a Palestina o entre els aborígens de Vilaprendrepelsac, estic segur que més d’un faria d’escut humà, discursos incendiaris i petards casolans. Tanmateix, ah, el polvorí és massa a prop de casa com per llençar-s’hi, de valent. Normal. Iniciativa ha funcionat així durant anys i panys. Els recordo aguerrits, teatrals i tot, fins que en Saura es va encarregar d’Interior, aquell gran punt d’inflexió, quan la Catalunya desmemoriada va recordar tot d’una que els comunistes són experts, han estat els experts que han muntat les policies de mig Europa, des de sempre.

Els Comuns són romàntics. Utòpics. Guais. A les seves files hi militen un grapat d’intel·ligents. Un puny d’Antonis Gutiérrez Díazs i d’Eulàlies Vintrons de la nova fornada. Assens i Pissarel·los, per exemple, i Fachins. Gent que com jo no voldríem que les coses haguessin arribat on han arribat. Gent que ens agrada fer canyes amb espanyols. Gent que ens agrada anar a recitals de poesia de xilens aclaparats. Però el negociat d’ara és que, de cop i volta, un cop i volta que ja és història, per llarg, el problema és que tenim l’oportunitat de muntar-la ben grossa. I no entenc que els romàntics, precisament els romàntics no s’apuntin a la festassa.

No m’empasso que els Comuns vulguin netejar el galliner des de dins. No cal ser gaire esquerranós per saber que això no ha passat mai. De fet, cada vegada que algú s’ha imposat la missió d’escombrar la gallinassa, pam, n’ha generat de nova. El poder, deia Georges Balandier, és un ofici. Ara, que els Comuns no vulguin participar a la patum col·lectiva és difícil d’encaixar. Que no ho veuen, que l’endemà d’un SÍ com una catedral, encara els votaria més gent de la que ja els vota? Que no entenen que l’endemà d’un SÍ, ample i esvelt, les relacions amb els seus amics espanyols passarien, en qualitat, del telèfon a la fibra òptica? O tenen estrategues llanuts, o és que el romanticisme els ha convertit en discapacitats.

Hi ha un tipus d’independentista que, lluny de la pirotècnia biopolítica, enllà dels còmputs econòmics i dels càlculs sobre drets i deures, al marge del memorial de greuges i del patriotisme goliard, hi ha un tipus d’independentistes que volem un escenari nou. Perquè sí. I prou. Necessiten més raons que no pas aquesta, els Comuns romàntics? Segur que no, però el sentimentalisme desbocat els infantilitza. Els converteix en uns pallassos. En èmuls de la Iniciativa més putrefacta. Aquella que va fer la feina bruta a l’esquerra oficial dels vuitanta i dels noranta. Aquella esquerra dels que ara, al porxo de la casa de l’Empordanet, escampen lliçons des d’un llautó gegant, bronzí, patetoide. Aquells que acusen els independentistes de victimaris cruents quan, en el fons del fons, als Comuns ningú no els ha tocat mai ni mitja pestanya. Ni quan anaven en metro sense escorta.

Tres universitaris a la telecofarra

Els presentadors

Tot d’una he volgut fer la llista de gent que m’ha presentat els llibres. M’ha semblat una forma de l’agraïment. No els he recordat pas per ordre. I cadascún té una fraseologia mínima, associada al to d’informe, amb l’adjectiu que resumeix com van plantejar el xou. És ben provable que em deixi algú, cosa que no té res a veure amb la mala fe. Més aviat és una decantació de l’envelliment neuronal.

Demanar que et presentin un llibre et fa sentir que molestes. En realitat demanes que treballin de franc i que s’exposin a un dels rituals humans més difícils de fer lliscar. He estat presentador i sé de què parlo.

No he comptat els editors que a cada presentació han fet de presentadors auxiliars, als quals també estic tan agraït.

 

Xavier Theros: no ens coneixíem, no ens hem vist més. Divertit.

Gonzalo Torné: no ens coneixíem, no ens hem vist més. Treballat.

Vicenç Pagès Jordà: ja ens coneixíem. Afuat.

Josep Maria Fonalleras: ja ens coneixíem. Intel·ligent.

Carme Fenoll: ja ens coneixíem. Agradabilíssim.

Josep Sala i Cullell: no ens coneixíem, ara sí. Professional.

Pep Vila: no ens coneixíem i no ens hem vist més. Bonhomiós.

Josep Pedrals: ja ens coneixíem. Incisiu.

Xavier Cortadellas: ja ens coneixíem. Fabulós.

Sebastià Roig: ja ens coneixíem. Sideral.

Miquel Martín: ja ens coneixíem. Pulcre.

Màrius Serra: ja ens coneixíem. Apassionat.

Joan Todó: ja ens coneixíem. Literari.

Carles Sanjosé: no ens coneixíem, ara sí. Emocionant.

Emili Manzano: ja ens coneixíem. Candorós.

Anna Carreras: ja ens coneixíem. Sanguini.

Pere Maruny: ja ens coneixíem. Noble. 

 

 
 

 

 

 

Contra Adrià Pujol: Notes d’un ‘collonat’

Quina meravella!

Esteve Miralles, escriptor

WP_20150727_21_46_48_ProAdrià Pujol ha publicat un llibre nou: La carpeta és blava. I és un altre llibre de literatura lírica de perfum antropològic. I m’ha tornat a provocar. Idees al cap, i esverament mental desendreçat.

Pujol té la gràcia de fer-te veure el que tenies davant dels ulls –potser el que hi has tingut tota la vida– i que no sabies que en podies parlar. Que podia ser identificat i entès.

D’aquí, d’aquest remenament lector, aquestes notes humorals:

  1. ¿Lirisme i antropologia?… Sí, Pujol és antropòleg, i s’escuda i poua en l’antropologia per fer literatura del jo. I ho fa amb una escriptura impúdica i pudorosa alhora. Impúdica perquè el jo s’exposa sense correcció política; pudorosa perquè, convenientment, s’hi va recordant que aquesta exposició relativa té una coartada de retrat col·lectiu, una coartada antropològica. I vet aquí que l’autor s’hi disfressa d’assagista que creu que el coneixement és autobiogràfic, i narra…

View original post 3.192 more words

Apunt

La Setmana Tràgica. A les Memòries de Josep Maria de Sagarra és un episodi divertit. Encastellat i fora, les fumaroles dels convents incendiats li fan l’efecte d’una fantasia, d’una pirotècnia boja, però inofensiva. És ben bé que l’aristocràcia riu, sempre riu, vagin com vagin les trifulgues d’humana pasta.

A La ruta blava hi treu el nas el mateix esperit d’upa. Aborígens camaprims, collarets de flors i un exotisme passat pel garbell del senyoriu, Sagarra es multiplica quan és lluny de casa. L’aristocràcia és divertida. Es diverteix. Diverteix. Fins i tot tronada, l’aristocràcia se sap d’un altre món.

No m’estranya, que Josep Pla l’admirés, sí, i que al mateix temps el tingués per un cantamanyanes. Amb l’aristocràcia no hi ha res a fer. No l’acabem de criar mai. Ens diverteix i no obstant això alguns la voldrien nonada. Malgrat ens tradueixi el Dant amb ofici i esplendor, més d’un la desitja fora de circulació.

 

Captura de pantalla 2017-06-21 a les 23.56.07.png

El dia dels epífits

Un matí, després d’un son esverat, el segon Tinent d’Alcalde i President de l’ICUB, en Jaume Collboni es desperta convertit en un tità. Ajagut i tumefacte, quan aixeca el cap veu com les dues cames li surten per les dues finestres de l’habitació. Amb el braç dret pot tocar el fullam del ficus del rebedor, i amb el braç esquerre pot sucar el dit petit a la tassa del vàter. El llit, sota seu, és una desferra de molles i de plomes de cigne, que voleien.

–Què m’ha passat?

No somniava. L’habitació té l’aspecte d’habitud.

Atabalat, però valent, es lleva. Té, com cada matí, l’agenda consistorial al magí. Malgrat la titanització insòlita de la còrpora, el cervell li continua pilotant el senderi, com si no s’hagués esdevingut cap metamorfJA S’HA ENTÈS. Passa que la incorporació esberla la casa. Collboni, dret, amb la teulada al cap i la pols de l’enderroc sobtat a la pell, se’n va a la feina.

Despullat, és clar.

La somnolència matinal és inhumana. És aquell estat de no però sí, a la meitat del tirany que mena de la tenebra a la Creació. Somnambúlics, som capaços de dir qualsevol cosa. Ens trobem en una tessitura estovada. Parlotegem envoltats de fantasmagories, mentre vivim en realitat. No toquem vores. Trabuquem el cafè.

Ah, la literatura.

Collboni no hi cau, i és normal. Tot i multiplicat de cos, de cap encara és persona. Aleshores, polsegós, i titànic, es planta a l’ICUB. Amb quatre gambades. Growul, se sent, des de baix, la gàrgara amplificada pel tòrax gegantí.

De camí, Collboni aixafa un taxi legaloide, tot i subrogar la llicència. I esclafa un uber il·legaloide, perquè no se sap què s’ha de fer amb aquest tipus d’iniciatives contrasistèmiques. I, abans de desvetllar-se de debò, olímpic, eixarrancat, i per mor del rebrec estomacal propi dels matins, amb un peuot perforant el palau de la Virreina, venint de dalt (fent ploure un trencadís de teules), amb l’altre peuot entrant a l’Apple Store com una tuneladora vertical (fent ploure un calabruix de ferro), etcètera amb el lèxic de la destrucció, Coolboni, dèiem, més ample que bonic, perdó, Collboni planta un ninot immens a la plaça de Catalunya.

Groaaaoooooowl, fa.

Després es frega els ulls. Pren consciència. Es mira l’obra.

La deposició gegant podria passar per un Plensa reinterpretant el mitjó de Tàpies, o per una d’aquelles naus del film Arrival. O fins i tot podria retirar-se al pinacle central inacabat de la Sagrada Família. Però no és el cas. La ciutadania, tot i l’escena tremenda, tot i el pànic desencadenat pel segon Tinent d’Alcalde i President de l’ICUB, té una epifania, i de seguida veu que es tracta d’una nova campanya per al foment de l’horticultura. Ho nota. En sent el perfum.

Apaivagada, doncs, la congregació de contribuents corre a comprar llavors d’epífit. A l’FNAC.

 

Captura de pantalla 2017-05-12 a les 23.23.46.png

L’aràcnide mort

L’endemà de Sant Jordi tot són planys o alegrois. No passa una Diada del Llibre que després no sortim els guardians de la bona literatura a queixar-nos dels més venuts, tot blasmant aquells que per hegemonia mediàtica hauran col·locat les seves gasòfies o filigranes al capdamunt de la despesa ciutadana.

Els que ens dediquem a la lletra amb un mínim de decòrum, ço vol dir diverses martingales que ara no desenvoluparem, sabem que facturar una bona novel·la (un bon artefacte literari) no es redueix a tenir un estil florit. De fet, l’estil més o menys arborescent és senzill d’assolir, si un disposa d’orelles, de temps i de matèria gris. Però una novel·la (o un bon artefacte literari) implica moltes més facetes artesanes. La bastida, les anades i vingudes de les trames, el relleu dels personatges, una sintaxi amorosida, en fi, res que els lectors de novel·les (i d’artefactes literaris) no sàpiguen. Per dir-ho d’una altra manera, Irving o Cabré saben construir novel·les, malgrat que la sensibilitat del primer sigui de suro i en despit que la prosa del segon de vegades retiri a indigent. Stephen King és un novel·lista memorable.

Hi ha un dubte estès sobre la qualitat dels més venuts el dia de Sant Jordi. Un dubte que fa referència al fet que siguin, enllà dels més venuts, els més pesats. Pesats en el sentit de presents en les nostres vides, no pas pesats en el sentit d’inoportuns. Plúmbics per excés de presència, perquè són periodistes, tertulians, músics, cuiners o meteoròlegs televisius. Però això no és motiu per al plet: el pa de cada dia, vaja, no té cap sentit que canviï de llevat per Sant Jordi, perquè de pa se n’ha de fer plogui, nevi o pedregui.

Pilar Rahola, Xavier Bosch, Jaume Cabré, Jordi Basté (i marc Artigau, per fina força), Albert Espinosa, Sílvia Soler, Gemma Ruiz, Ildefonso Falcones, Rafel Nadal, Carles Capdevila, Mònica Usart, Màrius Serra, Antonio Baños, Pau Donés. Tots sabem qui són. O què són, més aviat: són els que interpreten el món als mitjans, els que el relliguen, els que treballen d’explicar-nos-el, o els que ens el fan més passador, perquè ens distreuen. El millor programa radiofònic del matí, ni que sigui per oposar-s’hi, és el d’en Jordi Basté, amb diferència.

Tanmateix, l’única manera de destriar el gra de la palla, de la banda dels guardians de la bona literatura que l’endemà de Sant Jordi ens queixem, és llegir i analitzar les obres dels més venuts, mirar de provar que es defensen o que naufraguen soles, al marge de les autories. Veurem, així, que sí, que la majoria dels campions de Sant Jordi són, a més a més de pesats i de mals escriptors, uns cantamanyanes. Fabricar (no hem dit escriure) un bon llibre de tres-centes pàgines és a l’abast de ben poca gent. Cal, ens repetim més que el cogombre havent sopat, cal, volem dir, disposar de temps i d’esma, per facturar un bon llibre, enllà dels gèneres. I els que treballem sabem, no hi ha discussió acceptable, que segons qui, de temps és impossible que en tingui –l’esma és més difícil de contornejar, és clar.

Captura de pantalla 2017-04-28 a les 2.46.27.png

Per esbandir el tema des d’un punt de vista sociòlgic i extraliterari, ara faria molta pujada lligar el fenomen del més venut amb el fetitxisme de la mercaderia de Marx, o amb el concepte d’aurèola de Benjamin. Prendríem mal i és molt millor que els interessats auscultin les fonts primordials i en treguin conclusions. Però estem en condicions de dir que «més venut» no implica forçosament «més dolent».

Si de cas, i de manera provisional, perquè llegir-ho tot i de franc comporta un esforç amazònic, podem dir que el sentimentalisme desbridat d’en Bosch no arriba als genolls ossuts de la Rodoreda. Podem dir que la sintaxi reumàtica d’en Basté (i de n’Artigau, per fina força) és un nyap que l’editorial Rosa dels Vents s’hauria de fer mirar, abans de vendre’ns-els com a novel·la negra de qualitat. Podem dir que els anacronismes històrics de la Rahola van en la línia del Falcones quan era alumne del taller de l’Ateneu Barcelonès i atribuïa sentiments del segle XX a persones del XVI. I podem dir que Espinosa allarga fins l’indicible la transsubstanciació de la seva feridura en diners de curs legal. Però si ens posem equànimes i esplèndids, que llenci la primera pedra qui no tingui la temptació de posar-s’hi, a l’ensems podem dir que Màrius Serra està molt en forma. Podem consensuar que Pau Donés no pretén enganyar ningú, i podem congratular-nos que Baños sap què es diu. I fins i tot podem agrumollar-nos en la idea que Cabré, al capdavall, és un professional acreditable.

D’afegitó, i com que en aquest espai no som crítics literaris (valgui’ns Déu), de l’obra de Gemma Ruiz només en direm que basa bona part de la seva tirada en el fet de ser una dona que escriu sobre dones resistents, i que per tant, si bé connota un valor social, biopolític, i en voga positiu, això no treu que no sigui un paper menor, al nostre modest entendre lateral, i tot plegat ho afirmem sense gota d’acritud heteropatriarcal. En realitat escriu força bé.

Els guardians de la bona literatura som tots. Però només podem parlar a títol personal. Benvinguda sigui, doncs, l’opinió de la plebs, de la plebs sobirana que desembutxaca el dia de Sant Jordi, perquè aquí no som ningú per dir-los què han de llegir. L’únic que podem fer és opinar sobre què es llegeix, i dir-ho als quatre cantons, amb una rosa serrada entre les dents. I de passada, els guardians de la bona literatura ens podem felicitar de participar del cotarro, amb aquest barbarisme simpàtic.

El coix que Segura i Arasa no veu

La darrera caça de bruixes de Segura i Arasa ha trompetejat a les xarxes tres dies i mig. La manera com ha delimitat l’alt-lib catalana recorda aquells galimaties de policia nord-americà a la percaça del malvat. El suro famós, curull de xinxetes i de fotografies connectades per fils de llana.

Captura de pantalla 2017-03-11 a les 1.05.23.png

 

Tanmateix, malgrat l’esforç, real, de posar en ordre tot un seguit d’actors socials al mapa, Segura i Arasa s’ha equivocat d’estratègia. Si el que volia i vol, és el que sembla, és entendre com serà Catalunya d’aquí poc temps, ho ha fet pensant com un policia, i no com un detectiu. Ahir assenyalava el sector abertzale de la CUP, l’endemà posava el focus en el jutget Vidal o en la gallinassa convergent, socialista, etcètera. Ara ha radiografat els liberals alternatius…

Però de moment ha oblidat el paper, crucial, que sempre tenen els Keyser Söze en tots els afers envitricollats. Per fer-vos-en un resum, al film The Usual Suspects, Söze és el personatge que està per sobre de tot i de tothom. El sorge que, en una escena, quan uns dolentots tenen acorralada la seva família (dones i criatures), reclama el dret de ser ell el qui els aniquilarà. Munta una carnisseria i no se’n salva ni l’apuntador. Després es fa el coix, per passar desapercebut.

Segura i Arasa no s’ha fixat en el coix. No l’ha identificat. No ha entès, com deia en Sala i Cullell aquí, que hi ha moments (crims, si seguim amb el símil fílmic) durant els quals s’esborren les fronteres entre peluts i calbs, entre pixapolits i arreplegats, les ideologies i la genètica perden claredat. Tan sols cal un canvi de perspectiva, per adonar-se’n, i tot d’una apareix el coix.

Captura de pantalla 2017-03-11 a les 1.09.25.png

Hi ha moments que els enemics naturals col·laboren. Passa quan plana el desencant col·lectiu. O quan entra en escena un enemic comú. Aleshores, els primicers esdevenen enemics íntims. Croates i serbis col·laborant a la guerra d’Ucraïna, per entendre’ns.

I un pot pensar que d’això se’n diu incongruència. Bé, també tirarem d’un film. A X-Men Origins, Wolverine, Logan i el seu germà s’odien a mort. Fan allò tant grec d’encarnar la llum i l’ombra, a partir d’un grau primer de parentiu. La sèrie LOST, per exemple, va dur aquesta estructura al paroxisme.

El cas és que, cap al final del film, Logan, el BO, és a punt de ser derrotat pel MAL ABSOLUT. I pam, qui el salva? El seu germà dolent, amb una frase, memorable, i també força grega:

 

No deixaré que et mati un altre, perquè això és entre nosaltres dos.

 

Després de vèncer la ingerència junts, ambdós germans se separen, per tornar a buscar-se les pesigolles. Lliures, per fi, d’amenaces externes. A la ruralia sol passar, que viles a l’aranya i estiracabells s’ajuntin per treure’s de sobre els estrangers.

Però parlàvem de Keyser Söze. Segura i Arasa no ha fitxat el coix. El que corre d’una banda a l’altra, entre cupaires i alt-lib, per fer, alliberat de morals mundanes, que tot plegat qualli i ens puguem posar a filmar, d’una puta vegada la segona part. Aquest subjecte, i no pas cap altre, el coix hauria de ser el protagonista dels seus propers vint articles. I ves que no sigui ell mateix, que llavors li regalarem un mirall. No passa dia que Segura i Arasa no ens ajunti un pam més.

Un exèrcit català

Publicat al Diari de Girona, el 26 de febrer del 2017

 

Fa dies que parlem d´exèrcits. Les maniobres de les forces armades espanyoles a les Gavar­res, i als entorns urbans de Sant Climent Sescebes, han generat rebuig social. I bromes.
No fa pas gaire, un grup de soldats es va perdre a bosc, tot fent maniobres, precisament d’orientació, i van acabar trucant al 112. No cal dir que l´electricitat humorística de la situació és inqüestionable. I més bromes. Dilluns passat vaig anar a comprar llibres, a la Mediterrània de Palafrugell. El llibreter, amic meu, em va dir que dies enllà participaria en la conquesta pacifista del castell de Sant Miquel. Després he vist que la performança ha estat un èxit. Gent, alguns amb estelades, nassos de pallasso i pistoles d´aigua, encapçalats per l´alcalde de Celrà, que considera les maniobres com una represàlia als acords de desmilitarització adoptats pel municipi.
El sotasignat d´aquest article es va fer insubmís l´any noranta, al costat d´uns quants més. Em van imposar una pena de presó de dos anys, quatre mesos i un dia. Condemna que es va commutar per una inhabilitació, deien que per opositar a funcionari, per rebre beques i per treure´s el carnet de dur tràilers. El nostre advocat va ser en Tià Salellas. Anys després, el govern d´Aznar ens va absoldre.
Recordo que, a més de ser pacifistes, s´hi afegia un rebuig visceral a l´espanyolisme. I és que les forces armades de l´Estat, al regne de l´eficàcia simbòlica encara representen el que vostès i jo sabem. Una instantània, un resum, si volen, d´aquells tancs entrant per la Diagonal. Per tant, ser pacifista i català és una feina doble. Vol dir que s´està en contra dels exèrcits i de les armes, però també vol dir que s´està en contra d´una força tinguda per força d´ocupació nacional. Un pacifista nord-americà, per entendre´ns, té la meitat de feina que nosaltres. I un veterà de guerra també. Per això, a finals del 2016, un grup d´excombatents va demanar perdó als indis Lakota. Un perdó en diferit, és clar.
Com que no hi ha perspectives que els veterans de guerra espanyols facin un acte de contrició pels tancs de la Diagonal, ni pels bombardejos, ni (embolica, que fa fort) per la desfeta de 1714, la doble càrrega simbòlica l´Exèrcit espanyol continua intacta. Una càrrega, no obstant això, que sembla dissoldre´s quan, aquests dies també, hem parlat de la possibilitat d´un Exèrcit català. Recolzat per historiadors i analistes catalans, un excoronel irlandès ha esbossat com podrien ser unes hipotètiques forces de defensa en una Catalunya independent. En un país, ho recordin, que l´any 1986 va votar NO a l´OTAN. I, davant d´aquesta iniciativa, i davant d´articles que recomanen romandre a l´OTAN i dotar-se d´un exèrcit, com per art de màgia, bona part dels pacifistes patris calla.
Potser és un eco de la pruïja joansalesca, o potser es tracti d´una misèria més que el procés ha contribuït a esborrar de la memòria col·lectiva. Però jo em pensava que el pacifisme no depenia d´on bufés el vent.

Raül Garrigasait es fa l’estrany

Una vegada van preguntar a Diògenes d’on era. Ell va declarar-se un “ciutadà del món”, amb un exabrupte sorneguer –s’explica. Recordo haver-ho llegit a El gos cosmopolita i dos espècimens més (Acontravent, 2012), el llibre de Raül Garrigasait que tant em va agradar.

En boca de Diògenes, els kosmopolites feien part d’un contrasentit, perquè es pretenien ciutadans (condició de l’habitant d’una ciutat, i prou), però del cosmos. És a dir, habitants d’estrelles, d’aurores boreals i d’ornitorincs. Fixem-nos-hi, si n’hi havia, de mala llet, en l’ocurrència de Diògenes, perquè, 2.400 anys després, un cosmopolita encara designa un ésser estrambòtic, idealista i passional, i al meu modest entendre necessari, si no volem morir d’inanició mental: penso en un barceloní dels anys 90 que, després d’anar a una manifestació contra la II Guerra del Golf (o a la cimera del G8, a Gènova), es menjava un falafel abans de sentir Manu Chao i la seva música mestissa en una casa okupada, al costat d’anarquistes italians macerats en cervesa esbravada.

El cosmopolitisme ara és això, la il·lusió d’una casa gran, fins i tot una sofisticació, en general vehiculada per productes de consum mal etiquetats. Dit d’una altra manera, dubto que un esquenamullat, que de Síria acaba en un CIES, se senti gaire “ciutadà del món”. I d’una altra manera encara: el cosmopolita viatja a voluntat, els altres a la força.

Prendrem mal. Un mal moral.

El gos cosmopolita em va proporcionar el plaer dels assaigs afuats. El goig d’escoltar una pensa que es posa en marxa, que lliga allò que a primer cop d’ull flotava inconnex. L’Holandès volador, Ramon Mercader, una aproximació original i neta a les identitats en trànsit. A les estratègies que s’articulen, i que tan sovint cauen en la mise en légende, quan un es troba l’Altre i necessita dir d’on és. La prova, al capdavall, que no hi ha ni casa gran, ni cosmos, ni re de res i que, no obstant això, el cosmopolitisme seguirà sent un espai de gran eficàcia simbòlica.

Captura de pantalla 2017-02-17 a les 0.32.56.png

Després d’El gos cosmopolita i dos espècimens més, vaig guardar Raül Garrigasait al calaix mental dels autors que s’han de seguir. I, per fortuna, no em vaig equivocar. Acaba de publicar Els estranys (Edicions de 1984), un altre llibre que només s’assembla a ell mateix. En aquesta ocasió, un prussià de cervell bullent arriba a Solsona, en plena Primera Carlinada. Vol fer costat als diguem-ne insurgents, però el seu marc mental (del nord, cultivat, cosmopolita) topa amb la fisiologia carlina, catalana de terra endins. Esclaus de les amígdales, els carlins són bèsties que bramen, al botó de la roda d’un món que s’enfonsa.

Em sembla recordar que en una entrevista, Raül Garrigasait va dir que les carlinades són la febrada, els dolors del part de la Modernitat. Mai més ben dit. Talment els anticossos, que s’activen a les envistes d’una infecció, els carlins encarnen una reacció visceral a una època ineluctable, que vindrà i esborrarà del mapa les velles consuetuds. Hem passat del cosmopolitisme al localisme exacerbat, i és aquí que, poso la mà al foc, els dos llibres de l’autor funcionen com un binomi. O sigui que no s’entenen, l’un sense l’altre. Dialoguen. Els estranys funciona de contrapunt.

De la mateixa manera que els gossos errabunds i poliglots no hi entenen, de fronteres, el prussià s’adonarà, a Solsona, més aviat sentirà en carn viva que tot aquell món és incomprensible, tancat, de contorns clars, que hi ha fronteres administratives, cony, però que, en definitiva, les fronteres reals són culturals i de propina separen matèries obscures. Ras i curt, palparà la impossibilitat del cosmopolitisme. Descobrirà que cada parla (ai que sí, cada parla, no he dit llengua), descobrirà que cada parla és una manera d’emparaular el món, i per tant una manera única de veure’l. Malgrat que el prussià miri de dissoldre’s, d’assimilar-se, només se’n podrà fer la il·lusió amb el seu doble (un altre binomi), amb el metge català que es troba, l’Altre, tant o més estupefacte.

Tinc més lectures, d’Els estranys. Com per exemple una, que tot just s’insinua, aquella que impugna la història i que l’acosta al regne de la contalla. O aquella altra, que remet a les teories de la imitació de l’home, per com som persones a partir de la mímica, i no per designi diví. Però només en desvelaré una que considero important, a més a més de les que tot just vinc d’apuntar. Crec que Raül Garrigasait aprofita per fer-se l’estrany, ell. Munta un artefacte literari meritori, per fer d’estranger a la seva estimada, salvatge Solsona. Un intent reeixit, el de mirar d’entendre sa terra, que s’ha d’aplaudir.

Captura de pantalla 2017-02-17 a les 0.14.29.png