Un cartell del TEI

bé

Bé.

Què

Idò.

Arcadi Espada

Amb els teus cabells de senyor putero,

i amb les maneres d’un camioner rus,

ens has cantat a pulmó el teu bolero,

segons el qual tot plegat és confús.

 

No és clar que la noia tingui raó,

La Manada la la là, la Mana-

da lo lo ló, diu la teva cançó,

de l’inframental que vol violar.

 

Tens nom de paradís esmaperdut.

El món que representes i en fas corda

s’acabarà. Tu i a la teva bilorda,

 

ennuegats de gintònic d’embut,

ferits de viagra i d’esperma eixut,

fareu catúfols sota la llamborda.

 

El suc

He vist The Square. És agradable de veure. Però no és una pel·lícula. És un enfilall de curtmetratges. Cada diguem-ne escena funciona de manera del tot autònoma i no necessita ni les anteriors ni les posteriors per brillar. Algunes de les escenes de The Square són memorables.

Enllà d’això, el film presenta una reflexió sobre l’art contemporani –un altra més– que no té gran cosa a veure amb l’art contemporani. Vull dir que cau en la trampa de donar-li un valor a l’art contemporani que no té. Perquè l’art contemporani no existeix. En el sentit que lo d’ara té més d’eco mercantil que no pas de creació. Vegin la tatxobenetada: l’empresari ha desgravat, amb l’excusa de la causa. Vull dir que podia haver donat els 80.000€ a Òmnium, o a l’Opus, cadascú etcètera. Però ha preferit blanquejar-se, tot adquirint una collonada, un cabàs de píxels.

El que hi ha en la múndia de l’art contemporani és un grapat de cantamanyanes, de bandeonistes que tranquilitzen les consciències. Allarguen el somni triple de l’art, en l’era del capitalisme sanguinari:

1- L’art ha de ser crític

2- L’art ha de ser artístic

3- L’art ha de ser car.

L’art contemporani és recordar com, on i quan s’ha de fer un foc a terra.

 

Ototois

La mascarada s’eternitza. El públic ja no recorda on és ni quan fa que va pagar l’entrada. La grua gira sola, sense operador. Va dipositant ídols a l’escenari, com qui fanga manats d’arròs a l’aqüífer. El cor repeteix els ototois d’esma. Per fortuna, un espectador que s’havia absentat per anar a canviar l’aigua de les olives, de tornada rumia i s’atura, abans d’entrar de nou al pati de butaques. Té una corada. Surt del teatre. Força el tap del dipòsit d’un cotxe. En xucla el gasoil amb una palla i, amb la boca plena, entra una altra vegada al teatre. Un cop dins li cala foc.

 

Els majordoms

Un diguem-ne saludat meu té raó. M’envia un missatge i em diu que tot dedicant llibres al MH Puigdemont som uns majordoms. M’ho diu amb bonhomia, perquè té raó.

En despit que el meu saludat no sàpiga les circumstàncies de la dedicatòria, té raó. Malgrat que em diagnostiqui des d’una lateralitat esvelta, té raó. Els plometes de la cosa nostra fem la feina de la legitimació. Cada panegíric sobre l’1-O es converteix en un galó més de gasoil per allargar la comèdia dels manaires de dalt. La traïció sempre es mou en la mateixa direcció. Sió, a Màtrix és un soterrani gegant. La gent hi balla i folla, tot esperant que l’elegit mogui fitxa.

Per fortuna, alguns hem entès que la germandat del suro no era un mal invent.

 

 

Quan l’egoisme mou el món

Estem d’enhorabona, per partida doble. Ha nascut una nova editorial en català, a la Catalunya Nord, es diu La Perpinyanesa, i s’estrena amb un document curiós i fins no fa gaire desconegut. Es tracta del petit assaig –en realitat és un discurs–, La bravoure: traité sur la lâcheté, del filòsof i anarcoindividualista francès Georges Toussaint Léon Palante (1862 – 1925).

Influït per Nietzche i per Freud, Palante hauria estat un llibertari de patró clàssic, si no fos que mai no va posar l’Estat per sobre de la Societat en l’escala del Mal. Al seu llibre contra les tesis d’Emile Durkheim (Précis de Sociologie, 1901) escriu: «La societat és tant o més tirànica que l’Estat. Entre la coerció estatal i la coerció social només hi ha una diferència de grau.» Antimarxista, antikantià, antirosseaunià, Palante fou partidari d’un home lliure i egocèntric, equidistant, per entendre’ns, l’única limitació del qual dependria del seu poder per obtenir el que desitja. Tota la resta (l’Estat, la Societat, els drets naturals i la propietat, la nació i la família) són construccions mentals i per tant abolibles amb un sol acte de la pensa –si d’això en depèn el propi benestar. Igual que el filòsof i educador Max Stirner, Palante propugnava associacions de conjuntura (unions d’egoistes, en deia Stirner), quan eren necessàries per a empreses majors –per construir un pont o per assaltar el poder, per exemple. Abans i després, però, que el campiquipuguisme dictés les regles del joc. Per tot plegat, Palante sovint ha estat inclòs en els corrents de l’anarquisme egoista aristocràtic, aquell que al Madrid de principis del XX produiria espècimens tan estrambòtics, gent a favor de la llibertat de tots els pobles, llevat dels de la península.

La valentia: un tractat sobre la covardia és un discurs de l’any 1912, dèiem, pronunciat davant la Sorbona, a plein air i a crits, després que li refusessin la tesi doctoral. Palante, iracund i desfet (així el presenta Albert Camus a L’homme révolté) carrega contra la institució i proclama que les unions d’individualistes trauran el món de les foscúries burocràtiques i consuetudinàries. Els diaris de l’època se’n van fer ressò, perquè es veu que es va disfressar d’abella per a l’ocasió.

 

L’única imatge que es conserva de Palante

 

Fa vuit anys es va descobrir una còpia manuscrita del discurs en un mercat de puces de Montpeller. Un cop comprovada l’autenticitat, a França es va publicar sense pena ni glòria, no afegia res que Palante no hagués dit als seus llibres. Però la joveníssima editorial La Perpinyanesa (a qui desitgem tota la sort del món) ha tingut la bona pensada de publicar-lo en català, amb un epíleg sensacional d’Eric Beaumatin, el traductor. Una bona pensada per al nostre interès particular, si es vol, perquè a mig discurs Palante fa referència al folklorista i àcrata Cels Gomis. Es van conèixer l’any 1882 a Barcelona, i el francès va quedar admirat amb les teories antropològiques del català. Bona prova d’això és que a La valentia: un tractat sobre la covardia es reprodueix una part de les converses que van mantenir. Palante buscava un model, una plasmació de les seves idees sobre l’egoisme pur, i Gomis li va dir que els catalans feia segles que n’havien implementat una variant, fillola de l’opressió castellana, és a dir, un egoisme de resistència. Entre d’altres coses i en concret, Gomis li diu: «el català sol ser un home pagat de si mateix, capaç de liderar grans moviments de terres socials, però també pot ser un artista de la desaparició, un cop la seva subsistència queda garantida –de manera folgada si abandona la llengua, la cultura del país. El català és un valent de l’ara i aquí, però en el fons se sap un covard amb memòria.»

Enllà de l’anècdota, al llibret hi trobareu altres perles, sobretot relacionades amb la vida institucional: «Els sediciosos de raça, passin, perquè no desentonen del model egòtic que voldríem i en ells la valentia s’expressa amb total naturalitat; però els funcionaris són l’escòria, estrafets, porucs sense el toc senyorívol, aquell matís, propi de l’home que no tem la llibertat absoluta.»

En conjunt, La valentia: un tractat sobre la covardia passa revista a un grapat d’esdeveniments històrics en què suposats grans homes –homes valents–, un cop sabudes les tracamanyes, un cop il·luminats els angles morts, més aviat els descobrim com uns covards que de la inèpcia n’han fet virolles. No cal dir que Palante recomana deixar-los a la cuneta de la història i continuar endavant –a partir del que la raó i el desig particulars ens dictin, en un estat ideal, aliè a cap altra ingerència circumdant.

La Llista Mirabete

Per saber-ne més

El cranc espanyol

Publicat al Diari de Girona

 

El cranc de riu americà va ser introduït a la península per un empresari que volia fer diners de pressa. Viu en rius i aiguamoixos. Suporta nivells alts de contaminació i fa el cau al llot, galeries llargues que canvien l’equilibri dels aqüífers. Menja de tot, animal o vegetal. Roba ous i cries d’altres crancs, caça, i si no hi ha res més s’atipa de carronya. Espècie agressiva, modifica l’entorn, el degrada. I propaga un fong que ha mort pràcticament tota la població de crancs ibèrics. El cranc de riu americà no té gust de gaire res i m’ha fet pensar en l’Estat espanyol.

Ara podria seguir amb la metàfora de les pinces antediluvianes per parlar de la Fiscalia espanyola, que prem però no mata els presos polítics. O podria remetre’m a la imatge de l’espècie invasora, per parlar de com l’Estat espanyol ha tractat i tracta els súbdits. El cranc de riu americà dona per sis articles de metàfores encadenades, però en especial n’hi ha una que els vull fer arribar.

A principis de setembre em passejava per la carretera Vella de la Canya, a Olot. Visitava uns amics després d’un aiguat. El Fluvià baixava furiós i havia negat la passera que hi ha abans d’arribar a la casa. L’indret és fabulós, amb troncs podrits i entravessats sobre el riu, amb falgueres i enormes bombes de lava –que semblen escultures disposades per una civilització antiga. A banda i banda del camí hi ha unes parets basàltiques impressionants. Passejava, embadalit, i tot d’una un cranc americà em va barrar el pas. Aixecava les pinces i mig cos. La meva presència el feia sentir-se amenaçat. I jo, que pobre de mi em pensava que tots els crancs només caminen enrere, vaig veure que no només se m’encarava, sinó que avançava cap a mi. Vermell i ferotge, defensava els dominis.

Vet-ho aquí: l’Estat espanyol no es mourà d’on és i, pinces enlaire, caminarà cap a tots aquells que no n’acatin la supremacia ambiental. Desafiant, l’Estat espanyol avançarà cap als que omplim els carrers per esquarterar-nos com va fer el dia del referèndum. L’Estat espanyol tothora ha preferit viure als llims pudibunds, ha triat alimentar-se de la carronya d’una ciutadania anorreada. L’Estat espanyol va néixer després d’envair mig món, després de saquejar mig món, després de robar els fills i de violar les filles de mig món, i per tant continuarà sent el que li prescriu la seva gènesi. Abans de retrocedir, l’Estat espanyol convertirà el jardí de la diferència en un ossari de cloves trencades.

Haig de confessar-los que, tot i petit, aquell crustaci em va espantar. L’aprensió no es tria, se sent i prou. I el primer impuls va ser xutar-lo. Rebentar-lo. Veure com s’esmicolava, en volea, i veure com tenyia de vermell les pedres olioses del Fluvià. Però aleshores vaig pensar que si l’aniquilava per la força, dels afraus en sortirien mil crancs més. I és per això que el vaig rodejar, sense deixar de mirar-me’l, i vaig passar de llarg.

Quan vaig acabar la visita, el cranc ja no hi era.