El dia dels epífits

Un matí, després d’un son esverat, el segon Tinent d’Alcalde i President de l’ICUB, en Jaume Collboni es desperta convertit en un tità. Ajagut i tumefacte, quan aixeca el cap veu com les dues cames li surten per les dues finestres de l’habitació. Amb el braç dret pot tocar el fullam del ficus del rebedor, i amb el braç esquerre pot sucar el dit petit a la tassa del vàter. El llit, sota seu, és una desferra de molles i de plomes de cigne, que voleien.

–Què m’ha passat?

No somniava. L’habitació té l’aspecte d’habitud.

Atabalat, però valent, es lleva. Té, com cada matí, l’agenda consistorial al magí. Malgrat la titanització insòlita de la còrpora, el cervell li continua pilotant el senderi, com si no s’hagués esdevingut cap metamorfJA S’HA ENTÈS. Passa que la incorporació esberla la casa. Collboni, dret, amb la teulada al cap i la pols de l’enderroc sobtat a la pell, se’n va a la feina.

Despullat, és clar.

La somnolència matinal és inhumana. És aquell estat de no però sí, a la meitat del tirany que mena de la tenebra a la Creació. Somnambúlics, som capaços de dir qualsevol cosa. Ens trobem en una tessitura estovada. Parlotegem envoltats de fantasmagories, mentre vivim en realitat. No toquem vores. Trabuquem el cafè.

Ah, la literatura.

Collboni no hi cau, i és normal. Tot i multiplicat de cos, de cap encara és persona. Aleshores, polsegós, i titànic, es planta a l’ICUB. Amb quatre gambades. Growul, se sent, des de baix, la gàrgara amplificada pel tòrax gegantí.

De camí, Collboni aixafa un taxi legaloide, tot i subrogar la llicència. I esclafa un uber il·legaloide, perquè no se sap què s’ha de fer amb aquest tipus d’iniciatives contrasistèmiques. I, abans de desvetllar-se de debò, olímpic, eixarrancat, i per mor del rebrec estomacal propi dels matins, amb un peuot perforant el palau de la Virreina, venint de dalt (fent ploure un trencadís de teules), amb l’altre peuot entrant a l’Apple Store com una tuneladora vertical (fent ploure un calabruix de ferro), etcètera amb el lèxic de la destrucció, Coolboni, dèiem, més ample que bonic, perdó, Collboni planta un ninot immens a la plaça de Catalunya.

Groaaaoooooowl, fa.

Després es frega els ulls. Pren consciència. Es mira l’obra.

La deposició gegant podria passar per un Plensa reinterpretant el mitjó de Tàpies, o per una d’aquelles naus del film Arrival. O fins i tot podria retirar-se al pinacle central inacabat de la Sagrada Família. Però no és el cas. La ciutadania, tot i l’escena tremenda, tot i el pànic desencadenat pel segon Tinent d’Alcalde i President de l’ICUB, té una epifania, i de seguida veu que es tracta d’una nova campanya per al foment de l’horticultura. Ho nota. En sent el perfum.

Apaivagada, doncs, la congregació de contribuents corre a comprar llavors d’epífit. A l’FNAC.

 

Captura de pantalla 2017-05-12 a les 23.23.46.png

L’aràcnide mort

L’endemà de Sant Jordi tot són planys o alegrois. No passa una Diada del Llibre que després no sortim els guardians de la bona literatura a queixar-nos dels més venuts, tot blasmant aquells que per hegemonia mediàtica hauran col·locat les seves gasòfies o filigranes al capdamunt de la despesa ciutadana.

Els que ens dediquem a la lletra amb un mínim de decòrum, ço vol dir diverses martingales que ara no desenvoluparem, sabem que facturar una bona novel·la (un bon artefacte literari) no es redueix a tenir un estil florit. De fet, l’estil més o menys arborescent és senzill d’assolir, si un disposa d’orelles, de temps i de matèria gris. Però una novel·la (o un bon artefacte literari) implica moltes més facetes artesanes. La bastida, les anades i vingudes de les trames, el relleu dels personatges, una sintaxi amorosida, en fi, res que els lectors de novel·les (i d’artefactes literaris) no sàpiguen. Per dir-ho d’una altra manera, Irving o Cabré saben construir novel·les, malgrat que la sensibilitat del primer sigui de suro i en despit que la prosa del segon de vegades retiri a indigent. Stephen King és un novel·lista memorable.

Hi ha un dubte estès sobre la qualitat dels més venuts el dia de Sant Jordi. Un dubte que fa referència al fet que siguin, enllà dels més venuts, els més pesats. Pesats en el sentit de presents en les nostres vides, no pas pesats en el sentit d’inoportuns. Plúmbics per excés de presència, perquè són periodistes, tertulians, músics, cuiners o meteoròlegs televisius. Però això no és motiu per al plet: el pa de cada dia, vaja, no té cap sentit que canviï de llevat per Sant Jordi, perquè de pa se n’ha de fer plogui, nevi o pedregui.

Pilar Rahola, Xavier Bosch, Jaume Cabré, Jordi Basté (i marc Artigau, per fina força), Albert Espinosa, Sílvia Soler, Gemma Ruiz, Ildefonso Falcones, Rafel Nadal, Carles Capdevila, Mònica Usart, Màrius Serra, Antonio Baños, Pau Donés. Tots sabem qui són. O què són, més aviat: són els que interpreten el món als mitjans, els que el relliguen, els que treballen d’explicar-nos-el, o els que ens el fan més passador, perquè ens distreuen. El millor programa radiofònic del matí, ni que sigui per oposar-s’hi, és el d’en Jordi Basté, amb diferència.

Tanmateix, l’única manera de destriar el gra de la palla, de la banda dels guardians de la bona literatura que l’endemà de Sant Jordi ens queixem, és llegir i analitzar les obres dels més venuts, mirar de provar que es defensen o que naufraguen soles, al marge de les autories. Veurem, així, que sí, que la majoria dels campions de Sant Jordi són, a més a més de pesats i de mals escriptors, uns cantamanyanes. Fabricar (no hem dit escriure) un bon llibre de tres-centes pàgines és a l’abast de ben poca gent. Cal, ens repetim més que el cogombre havent sopat, cal, volem dir, disposar de temps i d’esma, per facturar un bon llibre, enllà dels gèneres. I els que treballem sabem, no hi ha discussió acceptable, que segons qui, de temps és impossible que en tingui –l’esma és més difícil de contornejar, és clar.

Captura de pantalla 2017-04-28 a les 2.46.27.png

Per esbandir el tema des d’un punt de vista sociòlgic i extraliterari, ara faria molta pujada lligar el fenomen del més venut amb el fetitxisme de la mercaderia de Marx, o amb el concepte d’aurèola de Benjamin. Prendríem mal i és molt millor que els interessats auscultin les fonts primordials i en treguin conclusions. Però estem en condicions de dir que «més venut» no implica forçosament «més dolent».

Si de cas, i de manera provisional, perquè llegir-ho tot i de franc comporta un esforç amazònic, podem dir que el sentimentalisme desbridat d’en Bosch no arriba als genolls ossuts de la Rodoreda. Podem dir que la sintaxi reumàtica d’en Basté (i de n’Artigau, per fina força) és un nyap que l’editorial Rosa dels Vents s’hauria de fer mirar, abans de vendre’ns-els com a novel·la negra de qualitat. Podem dir que els anacronismes històrics de la Rahola van en la línia del Falcones quan era alumne del taller de l’Ateneu Barcelonès i atribuïa sentiments del segle XX a persones del XVI. I podem dir que Espinosa allarga fins l’indicible la transsubstanciació de la seva feridura en diners de curs legal. Però si ens posem equànimes i esplèndids, que llenci la primera pedra qui no tingui la temptació de posar-s’hi, a l’ensems podem dir que Màrius Serra està molt en forma. Podem consensuar que Pau Donés no pretén enganyar ningú, i podem congratular-nos que Baños sap què es diu. I fins i tot podem agrumollar-nos en la idea que Cabré, al capdavall, és un professional acreditable.

D’afegitó, i com que en aquest espai no som crítics literaris (valgui’ns Déu), de l’obra de Gemma Ruiz només en direm que basa bona part de la seva tirada en el fet de ser una dona que escriu sobre dones resistents, i que per tant, si bé connota un valor social, biopolític, i en voga positiu, això no treu que no sigui un paper menor, al nostre modest entendre lateral, i tot plegat ho afirmem sense gota d’acritud heteropatriarcal. En realitat escriu força bé.

Els guardians de la bona literatura som tots. Però només podem parlar a títol personal. Benvinguda sigui, doncs, l’opinió de la plebs, de la plebs sobirana que desembutxaca el dia de Sant Jordi, perquè aquí no som ningú per dir-los què han de llegir. L’únic que podem fer és opinar sobre què es llegeix, i dir-ho als quatre cantons, amb una rosa serrada entre les dents. I de passada, els guardians de la bona literatura ens podem felicitar de participar del cotarro, amb aquest barbarisme simpàtic.

El coix que Segura i Arasa no veu

La darrera caça de bruixes de Segura i Arasa ha trompetejat a les xarxes tres dies i mig. La manera com ha delimitat l’alt-lib catalana recorda aquells galimaties de policia nord-americà a la percaça del malvat. El suro famós, curull de xinxetes i de fotografies connectades per fils de llana.

Captura de pantalla 2017-03-11 a les 1.05.23.png

 

Tanmateix, malgrat l’esforç, real, de posar en ordre tot un seguit d’actors socials al mapa, Segura i Arasa s’ha equivocat d’estratègia. Si el que volia i vol, és el que sembla, és entendre com serà Catalunya d’aquí poc temps, ho ha fet pensant com un policia, i no com un detectiu. Ahir assenyalava el sector abertzale de la CUP, l’endemà posava el focus en el jutget Vidal o en la gallinassa convergent, socialista, etcètera. Ara ha radiografat els liberals alternatius…

Però de moment ha oblidat el paper, crucial, que sempre tenen els Keyser Söze en tots els afers envitricollats. Per fer-vos-en un resum, al film The Usual Suspects, Söze és el personatge que està per sobre de tot i de tothom. El sorge que, en una escena, quan uns dolentots tenen acorralada la seva família (dones i criatures), reclama el dret de ser ell el qui els aniquilarà. Munta una carnisseria i no se’n salva ni l’apuntador. Després es fa el coix, per passar desapercebut.

Segura i Arasa no s’ha fixat en el coix. No l’ha identificat. No ha entès, com deia en Sala i Cullell aquí, que hi ha moments (crims, si seguim amb el símil fílmic) durant els quals s’esborren les fronteres entre peluts i calbs, entre pixapolits i arreplegats, les ideologies i la genètica perden claredat. Tan sols cal un canvi de perspectiva, per adonar-se’n, i tot d’una apareix el coix.

Captura de pantalla 2017-03-11 a les 1.09.25.png

Hi ha moments que els enemics naturals col·laboren. Passa quan plana el desencant col·lectiu. O quan entra en escena un enemic comú. Aleshores, els primicers esdevenen enemics íntims. Croates i serbis col·laborant a la guerra d’Ucraïna, per entendre’ns.

I un pot pensar que d’això se’n diu incongruència. Bé, també tirarem d’un film. A X-Men Origins, Wolverine, Logan i el seu germà s’odien a mort. Fan allò tant grec d’encarnar la llum i l’ombra, a partir d’un grau primer de parentiu. La sèrie LOST, per exemple, va dur aquesta estructura al paroxisme.

El cas és que, cap al final del film, Logan, el BO, és a punt de ser derrotat pel MAL ABSOLUT. I pam, qui el salva? El seu germà dolent, amb una frase, memorable, i també força grega:

 

No deixaré que et mati un altre, perquè això és entre nosaltres dos.

 

Després de vèncer la ingerència junts, ambdós germans se separen, per tornar a buscar-se les pesigolles. Lliures, per fi, d’amenaces externes. A la ruralia sol passar, que viles a l’aranya i estiracabells s’ajuntin per treure’s de sobre els estrangers.

Però parlàvem de Keyser Söze. Segura i Arasa no ha fitxat el coix. El que corre d’una banda a l’altra, entre cupaires i alt-lib, per fer, alliberat de morals mundanes, que tot plegat qualli i ens puguem posar a filmar, d’una puta vegada la segona part. Aquest subjecte, i no pas cap altre, el coix hauria de ser el protagonista dels seus propers vint articles. I ves que no sigui ell mateix, que llavors li regalarem un mirall. No passa dia que Segura i Arasa no ens ajunti un pam més.

Un exèrcit català

Publicat al Diari de Girona, el 26 de febrer del 2017

 

Fa dies que parlem d´exèrcits. Les maniobres de les forces armades espanyoles a les Gavar­res, i als entorns urbans de Sant Climent Sescebes, han generat rebuig social. I bromes.
No fa pas gaire, un grup de soldats es va perdre a bosc, tot fent maniobres, precisament d’orientació, i van acabar trucant al 112. No cal dir que l´electricitat humorística de la situació és inqüestionable. I més bromes. Dilluns passat vaig anar a comprar llibres, a la Mediterrània de Palafrugell. El llibreter, amic meu, em va dir que dies enllà participaria en la conquesta pacifista del castell de Sant Miquel. Després he vist que la performança ha estat un èxit. Gent, alguns amb estelades, nassos de pallasso i pistoles d´aigua, encapçalats per l´alcalde de Celrà, que considera les maniobres com una represàlia als acords de desmilitarització adoptats pel municipi.
El sotasignat d´aquest article es va fer insubmís l´any noranta, al costat d´uns quants més. Em van imposar una pena de presó de dos anys, quatre mesos i un dia. Condemna que es va commutar per una inhabilitació, deien que per opositar a funcionari, per rebre beques i per treure´s el carnet de dur tràilers. El nostre advocat va ser en Tià Salellas. Anys després, el govern d´Aznar ens va absoldre.
Recordo que, a més de ser pacifistes, s´hi afegia un rebuig visceral a l´espanyolisme. I és que les forces armades de l´Estat, al regne de l´eficàcia simbòlica encara representen el que vostès i jo sabem. Una instantània, un resum, si volen, d´aquells tancs entrant per la Diagonal. Per tant, ser pacifista i català és una feina doble. Vol dir que s´està en contra dels exèrcits i de les armes, però també vol dir que s´està en contra d´una força tinguda per força d´ocupació nacional. Un pacifista nord-americà, per entendre´ns, té la meitat de feina que nosaltres. I un veterà de guerra també. Per això, a finals del 2016, un grup d´excombatents va demanar perdó als indis Lakota. Un perdó en diferit, és clar.
Com que no hi ha perspectives que els veterans de guerra espanyols facin un acte de contrició pels tancs de la Diagonal, ni pels bombardejos, ni (embolica, que fa fort) per la desfeta de 1714, la doble càrrega simbòlica l´Exèrcit espanyol continua intacta. Una càrrega, no obstant això, que sembla dissoldre´s quan, aquests dies també, hem parlat de la possibilitat d´un Exèrcit català. Recolzat per historiadors i analistes catalans, un excoronel irlandès ha esbossat com podrien ser unes hipotètiques forces de defensa en una Catalunya independent. En un país, ho recordin, que l´any 1986 va votar NO a l´OTAN. I, davant d´aquesta iniciativa, i davant d´articles que recomanen romandre a l´OTAN i dotar-se d´un exèrcit, com per art de màgia, bona part dels pacifistes patris calla.
Potser és un eco de la pruïja joansalesca, o potser es tracti d´una misèria més que el procés ha contribuït a esborrar de la memòria col·lectiva. Però jo em pensava que el pacifisme no depenia d´on bufés el vent.

Raül Garrigasait es fa l’estrany

Una vegada van preguntar a Diògenes d’on era. Ell va declarar-se un “ciutadà del món”, amb un exabrupte sorneguer –s’explica. Recordo haver-ho llegit a El gos cosmopolita i dos espècimens més (Acontravent, 2012), el llibre de Raül Garrigasait que tant em va agradar.

En boca de Diògenes, els kosmopolites feien part d’un contrasentit, perquè es pretenien ciutadans (condició de l’habitant d’una ciutat, i prou), però del cosmos. És a dir, habitants d’estrelles, d’aurores boreals i d’ornitorincs. Fixem-nos-hi, si n’hi havia, de mala llet, en l’ocurrència de Diògenes, perquè, 2.400 anys després, un cosmopolita encara designa un ésser estrambòtic, idealista i passional, i al meu modest entendre necessari, si no volem morir d’inanició mental: penso en un barceloní dels anys 90 que, després d’anar a una manifestació contra la II Guerra del Golf (o a la cimera del G8, a Gènova), es menjava un falafel abans de sentir Manu Chao i la seva música mestissa en una casa okupada, al costat d’anarquistes italians macerats en cervesa esbravada.

El cosmopolitisme ara és això, la il·lusió d’una casa gran, fins i tot una sofisticació, en general vehiculada per productes de consum mal etiquetats. Dit d’una altra manera, dubto que un esquenamullat, que de Síria acaba en un CIES, se senti gaire “ciutadà del món”. I d’una altra manera encara: el cosmopolita viatja a voluntat, els altres a la força.

Prendrem mal. Un mal moral.

El gos cosmopolita em va proporcionar el plaer dels assaigs afuats. El goig d’escoltar una pensa que es posa en marxa, que lliga allò que a primer cop d’ull flotava inconnex. L’Holandès volador, Ramon Mercader, una aproximació original i neta a les identitats en trànsit. A les estratègies que s’articulen, i que tan sovint cauen en la mise en légende, quan un es troba l’Altre i necessita dir d’on és. La prova, al capdavall, que no hi ha ni casa gran, ni cosmos, ni re de res i que, no obstant això, el cosmopolitisme seguirà sent un espai de gran eficàcia simbòlica.

Captura de pantalla 2017-02-17 a les 0.32.56.png

Després d’El gos cosmopolita i dos espècimens més, vaig guardar Raül Garrigasait al calaix mental dels autors que s’han de seguir. I, per fortuna, no em vaig equivocar. Acaba de publicar Els estranys (Edicions de 1984), un altre llibre que només s’assembla a ell mateix. En aquesta ocasió, un prussià de cervell bullent arriba a Solsona, en plena Primera Carlinada. Vol fer costat als diguem-ne insurgents, però el seu marc mental (del nord, cultivat, cosmopolita) topa amb la fisiologia carlina, catalana de terra endins. Esclaus de les amígdales, els carlins són bèsties que bramen, al botó de la roda d’un món que s’enfonsa.

Em sembla recordar que en una entrevista, Raül Garrigasait va dir que les carlinades són la febrada, els dolors del part de la Modernitat. Mai més ben dit. Talment els anticossos, que s’activen a les envistes d’una infecció, els carlins encarnen una reacció visceral a una època ineluctable, que vindrà i esborrarà del mapa les velles consuetuds. Hem passat del cosmopolitisme al localisme exacerbat, i és aquí que, poso la mà al foc, els dos llibres de l’autor funcionen com un binomi. O sigui que no s’entenen, l’un sense l’altre. Dialoguen. Els estranys funciona de contrapunt.

De la mateixa manera que els gossos errabunds i poliglots no hi entenen, de fronteres, el prussià s’adonarà, a Solsona, més aviat sentirà en carn viva que tot aquell món és incomprensible, tancat, de contorns clars, que hi ha fronteres administratives, cony, però que, en definitiva, les fronteres reals són culturals i de propina separen matèries obscures. Ras i curt, palparà la impossibilitat del cosmopolitisme. Descobrirà que cada parla (ai que sí, cada parla, no he dit llengua), descobrirà que cada parla és una manera d’emparaular el món, i per tant una manera única de veure’l. Malgrat que el prussià miri de dissoldre’s, d’assimilar-se, només se’n podrà fer la il·lusió amb el seu doble (un altre binomi), amb el metge català que es troba, l’Altre, tant o més estupefacte.

Tinc més lectures, d’Els estranys. Com per exemple una, que tot just s’insinua, aquella que impugna la història i que l’acosta al regne de la contalla. O aquella altra, que remet a les teories de la imitació de l’home, per com som persones a partir de la mímica, i no per designi diví. Però només en desvelaré una que considero important, a més a més de les que tot just vinc d’apuntar. Crec que Raül Garrigasait aprofita per fer-se l’estrany, ell. Munta un artefacte literari meritori, per fer d’estranger a la seva estimada, salvatge Solsona. Un intent reeixit, el de mirar d’entendre sa terra, que s’ha d’aplaudir.

Captura de pantalla 2017-02-17 a les 0.14.29.png

El nivell D de català

Hem sabut que Josep Ferran Vives Garcia ha guanyat el Concurs Específic de Mèrits i Capacitats, en qual competia amb Carme Fenoll Clarabuch, per ocupar el càrrec de cap del Servei de Biblioteques de Catalunya. De fet ho hem sabut, perquè les xarxes socials crepitaven i els periodistes més ràpids ja se n’ocupaven. Sí: el rival l’ha guanyat perquè té el nivell D de català. I prou. Vistes les puntuacions, el projecte de la Carme valia força més que l’altre, però el nivell D de català ha decantat la balança.

2017-02-03-photo-00000277

Josep Vives, cap sectorial d’ERC, ni l’apuntador recorda que ja va dirigir el Servei de Biblioteques de Catalunya. Hi va passar sense pena ni glòria, abans de ser cessat per Ferran Mascarell. El mateix Mascarell hi va posar la Carme Fenoll, en comissió de servei. I ara s’ha fet el concurs, per imperatiu legal. Bé. Tocava. Però el concurs fa pudor d’arranjat. O, si ho volen en un idioma menys hooligan, el concurs té un enfocament purament quantitatiu (és a dir, ahistòric), i gens, gens qualitatiu. Han avaluat les capacitats tècniques i ha prevalgut Vives, perquè és capaç d’arribar a la final del Gran Dictat, endur-se el pot tot teclejant ENREVEIXINAMENT.

Els mèrits, d’un i altre, en canvi, sembla, no han pesat gaire.

Alguns hem sabut que llibreters, el president del Gremi d’Editors, gent de la cultureta, exalts càrrecs de la casa, subalterns, patums i mindundis del mundillo, tots plegats al·lucinen.

Tots els que hem seguit la progressió de la Carme Fenoll en el càrrec, tots, estem d’acord que el servei, amb ella, s’ha revolucionat. Les bibliotecàries en bloc són les que n’estan més contentes. Només calia seguir l’activitat de la Carme, les seves agendes penjades a les xarxes, per treure el fetge per la boca. Només calia veure com la Carme, quan rebia queixes i retrets, discrepàncies, mai, mai va amagar el cap sorta l’ala i mai, mai no va imposar unilateralitats. Discreta, molt divertida, i molt seriosa, feia l’efecte de ser quatre persones al mateix temps. Pel rendiment, ho diem. I sense el carnet de cap partit, la qual cosa l’alliberava de les prebendes habituals, si d’ella depenia.

No coneixem ningú que pugui dir, de la Carme Fenoll, que no hagi fet la seva feina enllà del que estem acostumats a veure en un servidor de la funció pública. Alguns fins i tot hem seguit les vicissituds de la Carme en privat. Al principi, els dubtes de la mare, sobre si anar i venir cada dia de Palafrugell a Barcelona i de Barcelona a Palafrugell, per veure les seves dues filles i el seu home cada dia, poc i menys. Les pedres al camí professional, perquè és dona. La política, el cony del joc polític al si de la Institució. La decisió convulsa de no veure la família (per no estampar-se amb el cotxe, morta de son), i doncs, finalment, la tria dolorosa de sojornar a la capital. En fi, tot allò que sempre han fet els homes (treballar lluny de casa per mantenir una família), amb la diferència que la Carme, lluny de la família, no hi ha estat mai.

Alguns hem sabut que el tribunal que va avaluar els mèrits de la Carme era un tribunal de lloques. Busquin el significat literal de lloques al diccionari per entendre què volem dir. Hi havia el director de l’Arxiu Nacional, per comptes de les directores, l’una, la de Biblioteca de Catalunya, i l’altra, la de Institució de les Lletres Catalanes.

Alguns hem sabut que Juanjo Puigcorbé va nomenar director del CERC a Josep Vives, fa pocs dies, triomfal, en un acte, i que, ara, la cosa s’amaga, per mor del compàs d’espera.

Alguns hem llegit a les xarxes que els que defensem la Carme Fenoll és perquè és una de les nostres. I és clar, que és una de les nostres, sobretot perquè és la que millor ha fet la feina que li van encomanar. La Carme és una d’aquelles dones d’Estat, al país en corren tres o quatre, que ha treballat al cub en un món d’homes, tot pensant que, al capdavall, amb el seu llibre dels feits sota el braç, el món dels homes li reconeixeria la feinada.

No ha estat així.

Alguns hem sabut bona part del que acabem de dir, no pas per la Carme, que prou se n’ha guardat, d’estripar. Ho hem sabut perquè hi ha una tropa connectada al mundillo que no dóna crèdit al que tot just acaba de passar. Ha guanyat el candidat que té aquest nivell de català, el que en diuen el nivell D:

Tenim un Perec més

Estic content.

Després d’un lustre fotent-m’hi de lloros, intermitentment, després de lluites i de ribots lingüístics, de fregir-m’hi el cervell i d’hores d’insomni, L’Eclipsi (de Georges Perec), surt el 9 de febrer de 2017.

Espero que els llibreters li cedeixin el lloc que mereix. No ho dic pel meu esforç, ben segur que no és el més pertinent, fer-se l’heroi, sinó que ho exigeixo, com qui diu, perquè Georges Perec sempre és digne de festeig. Ni que sigui entre els devots, que som legió, tot i que sovint semblem un pilot d’obsedits. Tot i que sovint no moguem soroll.

L’Eclipsi és, de moment, el projecte llibresc que més he volgut que sortís de les ombres il·lusòries del simple propòsit. Lluny, llunyers i boirosos, queden els dies de somieig, els intents demolits, les proves innocents de l’impossible.

L’Eclipsi és un tipus de versió que em somou l’esperit. Ni és fidel, ni és infidel: reprodueix el joc del model, ressegueix el prototipus, però és evident que en treu un exemple nou. Seguint el consell de col·legues més experts que jo (sobretot de l’Hermes S., un monstre), L’Eclipsi és un llibre nou, però no ho és gens, ensems, sobretot si posem l’espill i el confrontem.

Que sigui el lector el qui tingui l’últim mot.

L’Eclipsi és, per entendre’ns i en resum, és un digerit. Però en direm coses, els dies que vénen, que en tenim per oferir i per vendre un munt. De moment, l’únic que puc sostenir, sense que sembli boig, és que em pessigo per creure-m’ho.

Un reconeixement pels editors, pel corrector, per tots els qui m’heu fet de suport, i que visqui Perec!

captura-de-pantalla-2017-01-24-a-les-22-22-24

Els meus amics els Comuns

Fa tres anys, d’aquella conversa. Vaig anar a petar a l’era d’un mas empordanès. M’hi va dur un amic. Hi havia una taula llarga. De pagès. I era de nit. Sota la celístia, quatre barcelonins bevien gintònics i bramaven. Dos professors de la UOC, un gestor cultural i un presentador de TV3.

Parlaven d’Ada Colau. Ella encara no s’havia presentat per ser l’alcaldessa de la capital. Els barcelonins en parlaven amb entusiasme. Havien assistit a les assemblees. Estaven excitats. Feien olor de messianisme. Enfitoraven –al mateix pinxo ideològic– el 15M, la PAH i penjaments sobre Xavier Tries i Artur Mas.

Passat un temps, els quatre barcelonins van votar l’Ada Colau. De tard en tard me’ls trobo, per separat, és clar. I enraonem. El tema habitual és la independència, el referèndum. Invariablement, em diuen que ells bé hi estan d’acord, amb el dret d’autodeterminació, però que, no obstant això, abans caldria acabar amb la corrupció, amb les desigualtats socials. Invariablement, jo els dic que una cosa no treu l’altra. I aquí ens quedem.

Els meus amics els comuns tenen la característica del ressentit. D’aquell que creu tenir grans coses a dir i se sent dolgut perquè no li fan el cas que creu que mereix –com tants escriptors que plorinyen.

Els meus amics els comuns, tot just s’han fet un espai polític a mida, que la independència me’ls ha posat entre l’espasa i la paret. Han guanyat un espai polític meritori, però de pensament dèbil; gandul. No dubto que dos professors universitaris, un gestor cultural i un tevetresívol no tinguin sensibilitat social, comparteixo amb ells que els repugni el lladrocini convergentista, fins i tot entenc que la catalanor els sembli una cosa d’auca i platillo, però també constato que els perd el glamur de la misèria, creure que la redempció passa per trobar la bellesa en els esgarips de les classes subalternes –que deia Josipovici, a Moo Pak. Reflex, tot plegat, d’un raciocini gandul.

De sensibilitat social, tothom té la seva. Fins i tot el petimetre de Felip VI.

captura-de-pantalla-2016-12-30-a-les-1-03-04

Els meus amics els comuns, a l’últim em solen dir que l’independentisme és una variant del moltonisme. A peu i a cavall em repeteixen que el nacionalisme és una xacra –això diuen tots els manuals del progressisme enravenat–, i sovint em retreuen que el catalanisme és un torró burgès. Per contra, afirmen, colauismes i podemismes són transversals, oberts, transfronterers, sensibles! Jo no els nego cap d’aquestes afirmacions. Si haig de ser sincer, les seves quimeres són ben atractives. Estic content de les iniciatives colauistes a BCN i al capdavall trobo que els ha tocat el paper més galdós: escombrar la casa. Ara, quan els demano, i doncs, per què no aposten pel referèndum, aquell dret que també ha demostrat tanta transversalitat, aleshores m’acusen d’estar hipnotitzat per la propaganda etnicista de patró neoliberal.

–Però si voto la CUP! –els dic.

–Un secta! –em diuen.

Sovint sostenen que la CUP és una secta perquè, diuen, si no ets un kaleborroco no hi ets benvingut. A la qual cosa jo contesto que no he vist mai Julià de Jòdar cremant contenidors. Un dia,  de casualitat, vaig poder dur els quatre barcelonins al bar Resolís, de l’Ateneu Independentista de la Vila de Gràcia (La Barraqueta). Aquella nit vam picar olives en una taula, al costat de l’Anna Gabriel (una dona d’Estat, així me la va definir en Bernat Dedéu un dia que dinàvem, amb encert), i van estar tota l’estona en un estat d’histerisme pesadíssim, un posat de riures de recepta, bromes de recepta, l’artilleria de l’incòmode ignorant. El bar era ple de cridadissa, popular. Ens el repartíem entre la gitanada de Gràcia (que tocava la guitarra), un grapat de joves testosterònics amb dessuadores i, la majoria, el grup de la gent perfectament normal que demana cervesa i tapes.

Els meus amics els comuns van sortir del Resolís com si haguessin estat en un lloc prohibit. Amb la boca torta de tant abundar en els lloc comuns. Les bromes sobre la basquitis es van allargar com només s’allarguen les bromes sobre sexe, sobre l’Església i al voltant de la mariconeria ad hoc. A l’hora del comiat em van tornar a dir que la CUP és una secta tancada. Una màquina de trencar l’harmonia. Un catau d’intolerants.

Els meus amics els comuns estan a favor de totes les causes autodeterministes del món, llevat de la causa que toca de prop el seu racó de món. Jo els dic que, sense la CUP, Convergència encara correria pels jardins de l’Escorial, amb una fulla de parra als ous. Els dic que ERC encara seguiria a l’envelat de la cargolada. Sense la CUP, i mira que s’ho van pensar, abans d’abandonar l’extraparlamentarisme, sense la CUP, deia, els nous cadells del PDeCAT serien amos i senyors de l’enèsim intent per fer combregar amb el possibilisme esfotrassat una bona part de la gent que viu a Catalunya. Però ells, els meus amics els comuns em compadeixen. I l’únic argument que tenen és que en Garganté és un hooligan. No descarto presentar-los-el, a veure quina cara posen…

Captura de pantalla 2016-12-28 a les 0.28.03.png

Hem fet tard. Els meus amics els comuns estan ressentits, en el fons, crec, perquè l’independentisme (qualsevol tipus) els demana que surtin d’aquella zona de confort (quina expressió, mare meua) en què fins fa quatre dies vivien tots els autonomistes de l’esquerra aburgesada. Ells voldrien seguir prosperant en aquella mena de país que tant s’assembla a una taula de tertulians on es poden mantenir posicions irruents, mentre s’està en antena, que després ja irem tots plegats a sopar. No volen entendre (perquè ho entenen), que l’endemà de la independència se seguiria sopant, en general. En un país idèntic, pel que fa als bàndols, idèntic al que acabaríem de deixar. Però amb una diferència: un país triat!

Pla misogin

Hem sentit a dir que Josep Pla era misogin. La misogínia és tenir aversió a les dones.

No ho entenem. Pla tractava tothom per igual, i si la persona tractada no era del seu gust, fos un home o fos una dona, Pla la rebaixava a la condició d’insecte. Cap relació hi havia, en aquesta rebaixa, amb el gènere de la víctima.

Escriptor procliu al retrat inclement, Pla explicava els homes, les dones i els dies. Fisicista, sec de sentiments, i amb dots d’observador sobredotat, no era inhabitual que tothom en sortís mal parat. I si en aquests retrats fulgents, les dones hi apareixien com unes toies, com unes xafarderes indominables, és perquè aquelles dones eren unes toies i unes xafarderes de gran calibre.

Als llibres d’en Pla, les dones donen per un estudi fantàstic. Una petita subvenció, de ben segur animaria més d’un investigador. En qualsevol cas, per la poca cosa que des d’aquí podem apuntar, dubtem que del còmput final se’n pugui despenjar que Pla va ser un misogin. L’aversió seva, i per tant l’interès, es propulsava en totes direccions, i pel camí no destriava en funció d’una tírria concreta –cap a les dones, volem dir. Cosa que s’aprecia, sobretot, a les seves sis o set novel·les.