El suc

He vist The Square. És agradable de veure. Però no és una pel·lícula. És un enfilall de curtmetratges. Cada diguem-ne escena funciona de manera del tot autònoma i no necessita ni les anteriors ni les posteriors per brillar. Algunes de les escenes de The Square són memorables.

Enllà d’això, el film presenta una reflexió sobre l’art contemporani –un altra més– que no té gran cosa a veure amb l’art contemporani. Vull dir que cau en la trampa de donar-li un valor a l’art contemporani que no té. Perquè l’art contemporani no existeix. En el sentit que lo d’ara té més d’eco mercantil que no pas de creació. Vegin la tatxobenetada: l’empresari ha desgravat, amb l’excusa de la causa. Vull dir que podia haver donat els 80.000€ a Òmnium, o a l’Opus, cadascú etcètera. Però ha preferit blanquejar-se, tot adquirint una collonada, un cabàs de píxels.

El que hi ha en la múndia de l’art contemporani és un grapat de cantamanyanes, de bandeonistes que tranquilitzen les consciències. Allarguen el somni triple de l’art, en l’era del capitalisme sanguinari:

1- L’art ha de ser crític

2- L’art ha de ser artístic

3- L’art ha de ser car.

L’art contemporani és recordar com, on i quan s’ha de fer un foc a terra.

Captura de pantalla 2018-03-17 a les 23.33.55.png

 

Anuncis