El nostre tertulaci

En un dels seus tuits rococó contra la mediocritat dels tertulians habituals, el novel·lista Gonzalo Torné va pitjar malament les tecles i sense voler es va treure un neologisme de sota l’ala. Per comptes de TERTULIANOS va escriure TERTULACIOS. No cal dir que les ressonàncies del terme són formidables.

El nostre tertulaci habitual és un senyor plúmbic, amb cervell de neoprè i un gep incipient a l’esquena, premonició botida de la quantitat de besamans que nit i dia estipula prop de les menjadores del poder. I no és que libi directament d’institucions i polítics, ans zumzeja ran, tot esperant que caiguin els encàrrecs de l’arbre del diner públic. És tot un sedentari.

Amb la formació humanística pròpia d’un pèl·let, el nostre tertulaci capitaneja tribunetes des d’on parlar de tot sense dir res. Sardaneja tots els temes. Avui fa un article sobre el sainet que són els vestidors dels equips de futbol, demà surt en un debat de sis minuts sobre la súper-illa, demà passat analitza la turistada fent veure que hi ha pensat. No s’arrisca mai, fa tentines de funambulista de barriada per la corda de l’obvietat, i de propina passa per bonhomiós. Futur gagà, ja se li pot endevinar el final: el dòmino pensionat que pontifica mort de tristor, clac, clac, clac, al compàs sec de la fitxa ditejada.

En directe, a la ràdio i a la televisió, el nostre tertulaci no sap trenar les frases, el seu lèxic faria posar vermella la proa d’Argo. Però ell té una coartada que de tan polsosa se salta el protocol de Kyoto: ell és un COMUNICADOR. Popular, respectuós, confon el capteniment afuat de per exemple l’Antoni Puigverd amb la ignorància espurnejant de la gent de poble que en Quim Masferrer fa servir, quin pallasso, perquè els televidents ens sentim superiors. El nostre tertulaci confon l’una i l’altra i no arriba a la sola de la sabata de cap de les dues. En el fons és un tètric.

Per escrit, el nostre tertulaci és sentimental, cursi, de centre perquè no ha estat mai enlloc, però fa passar el seu bagatge com si tot plegat fos una virtut cosmopolita, progressista, vencedora en la superació de les velles, tronades idees sobre pobles, ètnies, tribus i confraries. Per contra, el nostre home llepa on ha de llepar, sap molt bé on es troben els clans i les sectes a qui nega l’existència en públic, ben de vegades sense adonar-se que rosega menjucs, viu als llocs comuns i es descompon en flocs de seborrea crepuscular. Èmul de Tertul·lià, el cartaginès de la fe tova, incapaç de debatre amb els filòsofs, i per això en conseqüència els va menystenir.

El nostre tertulaci assaja un pensament lateral i lliure, documental, quan en realitat és una caricatura del majordom perenne, i tanmateix el llautó, el seu, brilla tant que es veu des del país de Cucanya. Allí on els gossos es lliguen amb llonganisses, un indret mític que el nostre tertulaci no trepitjarà ni amb l’ajuda de tres reencarnacions. Ell no ha llegit res, o el que és pitjor: ha llegit molt sense prendre mai una nota.

 

captura-de-pantalla-2016-09-21-a-les-23-35-30

 

El nostre tertulaci, a més a més, és molt actiu a les xarxes socials. No tindria sentit que se n’estés, perquè és un comunicador, un opinaire digne, de vegades se sent un far. La pega és que a l’últim no se sap de què treballa, perquè la seva màxima és navegar a contracorrent, i remar a còpia de no veure que ell, en essència, és terrer. A les engires d’un transatlàntic, ell boga amb la seva xalana de suro, sovint, molt sovint amb tanta mala traça que acaba engolit per la força centrípeta del monstre a qui volia qüestionar el rumb. L’enganxen, el pesquen sense parar. Es fica de peus a la galleda amb una facilitat a la qual només hi tenen dret els nens, els bevedors i els vells aclaparats. Però ell fa com si res. D’aquí que sigui altament susceptible. Llei. El nostre tertulaci rastreja les xarxes socials a la percaça d’enraonies que l’impliquin. Li fa l’efecte que tothom parla d’ell, vet-ho aquí. Se’n diu mania persecutòria. Se sent atacat permanentment, avinenteses fictícies que ell aprofita per enarborar atacs d’amor propi, d’ànima de càntir amb les costures esquinçades. Afectat, dolgut, fet un toll de ploralles, no dubta a barrejar peres amb pomes, si amb això surt airós de l’enèsim retret que li fan.

Al capdavall, valgui per desaccelerar aquest paper, el nostre tertulaci és l’amic perfecte. Comprensiu, bondadós, segur que sap escoltar. És per això que li demanem que ho deixi. Tertulaci, emperador llatinoide de la fumarola, mira’t al mirall i apaga’t. Que t’esperem al bar. Vine. Tens aquesta sortida, o és que prefereixes presentar-te a les llistes de la nova política? Sí, la que fa com tu, la que llisca pel revinclat de la història com si aquí no hagués passat mai res.

La feinada

A principis de setmana vaig rebre un correu. Una escola d’escriptura em volia fitxar. Deien que els meus llibres els agradaven molt i que es notava que jo era un gran escriptor. Era un correu amable i mal escrit.

Em van proposar que fes l’assignatura de microconte (en deien microrelat, sense la doble erra), a distància. M’oferien pocs diners i bon ambient (sic.). D’entrada, els vaig agrair la confiança, i em va passar pel cap demanar-los, també, quins llibres meus havien llegit.

L’endemà vaig rebre un correu encara més amable i més mal escrit, on em deien que de fet, de llibre meus meus no n’havien llegit cap de sencer. Però sabien que era bo, perquè em seguien a twitter. Els vaig proposar de fer un xat, per cremar etapes:

–Jo de microcontes no en sé res!

–Els teus tuits sovint ho semblen.

Ui sí.

Fitxo en dues escoles d’escriptura, la Bloom (nova de trinca) i l’Aula d’Escriptura de Girona. Em paguen bé, els correus que m’envien són impecables, i em fan treballar molt, cosa que em fa pensar, és clar, en la qualitat de les respectives. Compromisos amb data de caducitat. I fa poc he deixat un curs virtual al Laboratori de Lletres, perquè enguany no arribaria a tot arreu amb un mínim de solvència.

–No és gaire feina, ja saps, microcontes. Estimula els alumnes, és el que volem.

–Estimular té molts significats.

Ben xarmant, vaig declinar l’oferta. I els vaig recomanar noms. L’un, el d’un amic, per fer-lo emprenyar. Però no els vaig dir que per mi el gènere (si se’n pot dir així) del microconte és una camama. Un invent dels cantamanyanes que de quatre frases es pensen qui sap què. I no els vaig dir que, en qualsevol cas, si quatre frases brillen, el millor que un pot fer és regalar-les a twitter. Ordenar-ne unes quantes més ja seria escriure. Un principi de. I això els estrictament microcontistes no saben què és.

Captura de pantalla 2016-09-06 a les 0.50.03.png

Visca l’Oriol

Article publicat al Diari de Girona el dia 31 de juliol de 2016

 

Avui fa 582 dies que l’Oriol Canals va morir a Indonèsia, on ell i la seva dona feien el viatge de noces. Van patir un accident de motocicleta. Ella va quedar molt malferida. I ell va morir. I jo no puc esperar l’efemèride exacta del traspàs (el 27 de desembre), perquè és avui que necessito dir que et trobo a faltar.

Hi fa que sigui estiu.

L’Oriol Canals i Boix era un any més petit que jo i en feia, de còrpora, dos i mig com jo. Barceloní de les Corts, músic i animador infantil, cantautor, el vaig conèixer a Llívia, l’octu?bre del 2010. La meva família i jo ens a?llotjàvem en un alberg i l’Oriol va venir a explicar contes i a cantar cançons per als petits. Érem quatre gats, i aquell dia vam enraonar una estona. Expansiu quan actuava, sense el micròfon em va semblar tímid i desconfiat.

Ens vam seguir trobant. Era estrany no veure’l, a les festes majors dels petits pobles empor?danesos, durant l’estiu. A les cagades col·lectives de tió, a l’hivern. En qualsevol festa reivindicativa, al Solsonès, a l’Empordà i a Barcelona. Amb el temps ens vam fer amics. Vaig saber detalls de la biografia. Era nebot d’en Xesco Boix, a qui ell admirava i del qual en sabia imitar a la perfecció la manera nassal i aguda de cantar. L’hivern de l’any 2011, es va presentar a casa meva de les Gavarres amb un conill de xocolata per a la nostra filla gran, i amb una ampolla de vi.

Quan l’espectacle era infantil, l’Oriol Canals es transformava en l’animador total. Quan l’espectacle era per a tots els públics, com quan cantava amb la formació Kumbes del Mambo, es notava que la música el posseïa. Una bona frase de baix, un solo de bateria li feien contraure la cara, ballava molt bé, electrificat. No és cap secret que els tirant a grassos ballen millor que els tirant a filaberquí.

Tres ismes podien resumir la ideologia de l’Oriol: l’escoltisme, el sindicalisme i l’independentisme. I jo n’afegiria un quart: el gamberrisme. L’any 2012 ens vam trobar al berenar literari que organitza la llibreria El Cucut de Torroella de Montgrí. En aquella ocasió, la llibreria també celebrava el vinticinquè aniversari. Una gentada.

Apartats del tol·le tol·le, l’Oriol em va ensenyar un llibre curiós. Editat per la Sprinkle Brigade. Aquesta gent és de Nova York i busca defecacions canines al carrer. I les converteix en escenes. Una buina de dogo esdevé una trinxera amb soldadets de plàstic. La pasterada d’un pastor alemany amb descomposició es converteix en el ring de fang on lluiten dues Hello Kitty. Els cagallons d’un canitx són els obstacles que salva un totterreny miniatura.

L’Oriol compartia el tresor, furtiu i mort de riure, com un nen que du una capsa amb una sargantana. D’altra banda, entre les autoritats assistents hi havia en Jordi Pujol, l’home que llavors encara rebia el títol de Molt Honorable. I l’Oriol em va dir que li volia fer una broma. Mostrar-li el llibre de femtes i demanar-li que li dediqués. Pujol, que dubto que res l’espanti, va fullejar-lo, impertèrrit. Després es va treure la ploma i li va dedicar: “Per l’Oriol, que m’ha fet una sorpresa”. I tu vas tornar exultant. Et trobo molt a faltar.

 

Captura de pantalla 2016-08-01 a les 11.08.25

 

 

 

Racisme de baixa intensitat

Article publicat al Diari de Girona

La temporada d’estiueig acaba de començar. A les comarques gironines, els ritmes habituals es trastoquen del tot. Les estampes d’ara fa un any es repeteixen, amb la mateixa exactitud amb què l’Assumpció de Maria s’esdevé el 15 d’agost. De fet ja semblen fenòmens naturals periòdics. Diuen de tu als equinnoccis i solsticis: més eixams de ciclistes a les carreteres, més carn flotant a la sopa litoral, més caminadors a bosc i una abundància catasclismàtica de gent que té gana a totes hores.

Sabem, doncs, que l’estiu és arribat. Però els indicadors principals no són ni la calor, ni els mosquits ni les pluges d’estels. Som nosaltres. Perquè ens ratifiquem. Arreu ens atraca l’etern retorn. La Cantada d’Havaneres de Calella de Palafrugell (50a edició) ha fet baixar la petita localitat un centímetre més -enguany celebrem el mig metre. Els carruatges de bèstia cançonera tornen a caminejar per la Fageda d’en Jordà, vigilats pels característics ulls dels faigs. Dins la Força Vella, els carrerons del Call de Girona es boteixen per encabir la riuada, i a tocar del Museu Dalí no hi cap un cabell de bruixa de Llers. I ha tornat, s’hi quedarà fins a setembre, la cua de cotxes diària, per entrar o sortir de Torroella de Montgrí per la C-31.

Tanmateix, l’indicador que a mi més m’interessa és el del refús indígena a l’estranger. Quan dic indígena no es pensin que parlo dels que familiarment es poden remuntar fins als comtes d’Empúries. O fins a les abadesses de Sant Joan. Quan dic indígena vull dir l’habitant permanent de les comarques gironines. I per estranger entenc el passavolant estiuenc. Ferit de fatiga anual, us visita per assolir el repòs del guerrer treballador -que consisteix en no parar. I és tanta la pruïja per l’acció, el frenesí per visitar i degustar-ho tot, que l’indígena activa, per dir-ho d’alguna manera, un racisme de baixa intensitat. Gairebé inofensiu.

En general, les comarques gironines ja no són aquell indret tronat i ruraloide que a mitjan anys cinquanta rebia el primer turisme de masses. Amb candor, curiositat i ganes de tocar moneda, els indígenes van obrir-se de braços. En paral·lel, emprenedors locals o estrangers hi van fer l’agost. Però mig segle llarg després, hi ha alguna cosa que ha canviat. Les ganes d’omplir la caixa registradora no, però el candor i la curiositat han deixat pas a un petit rebuig, silenciós i cronificat.

A mi m’agrada enraonar amb tothom. Durant l’estiu saludo els indígenes. I no falla cap any. Les converses giren al voltant de la gentada i la massificació, una salmòdia. S’entaula el racisme de baixa intensitat, un ventet sorneguer i anecdotista. L’estranger és l’heroi dels acudits, la víctima dels sobrenoms, i sovint la diana de les crítiques més despietades. Però no li xiulen mai les orelles. No és que es maltracti el foraster. Tret d’en alguns casos de gent molt cremada o partidària de la cacera simbòlica. Aleshores s’instauren els dos gags preceptius. Ja formen part del patrimoni indígena: proporcionar malament les indicacions al turista, o esquilar-lo mentre se’l convenç de ser un elegit.

 

Captura de pantalla 2016-07-17 a les 23.32.24

Borges es mor a la Bisbal

Captura de pantalla 2016-07-06 a les 0.14.24

 

Article publicat al Diari de Girona

 

1.Jorge Luis Borges va publicar un conte curt l’any 1941: La biblioteca de Babel. Perfila la idea d’una biblioteca infinita. Metàfora de l’univers, conté totes les possibilitats de llibre. És un lloc meravellós on s’hi llegeix des de sempre.
2. L’escriptor argentí estava fascinat per les combinatòries. Sabia, com sabem vostès i jo, que els llibres només són grapats de lletres. Barreges sovint a la ratlla del disbarat. Però també sabia que el coneixement, la seva transmissió i la llibertat, o es posen en paraules, o no existeixen. Paraules dites o escrites.
3. L’any 1955, Borges és nomenat director de la Biblioteca Nacional del seu país. També és l’època que la ceguera gairebé l’ha guanyat. Una contradicció, la del bibliotecari cec, que ell mateix va atribuir a un destí collonador. Ho diu al Poema de los dones:
«Nadie rebaje a lágrima o reproche / esta declaración de la maestría / de Dios, que con magnífica ironía / me dio a la vez los libros y la noche.»
4. Vostès i jo també sabem que la Torre de Babel és un equipament públic que la humanitat va començar a aixecar després del diluvi universal. Els descendents de Noè (o d’Adam) parlaven una sola llengua, en tenien prou per anar construint aquella obra faraònica. Però per comptes d’adorar déu es feien la murga els uns als altres. Per això, Ell els va castigar, i va multiplicar el nombre de llengües. Va venir a dir-los que fessin l’esforç d’entendre’s, si de debò volien tocar el cel col·lectivament. Naixia l’ofici de traductor.
5. Els llibres de Borges i de la Bíblia són fantasies. Paràboles sobre la volatilitat del llinatge humà. Però la polèmica sobre la Biblioteca Comarcal de la Bisbal no és una ficció. Un puny d’homes no es posen d’acord, com si parlessin idiomes diferents. El demandant Josep Sabater branda la llei. L’alcalde Lluís Sais branda l’interès comunal. Per sobre se sent la flaire d’una conxorxa. Representants involuntaris de Caïm i d’Abel a la terra, discutiran fins al dia del Judici Final. Rivalitats, velles masculinitats, empordanisme del morro fort, diguin-ne com vulguin.
6. Entremig, la plataforma veïnal probiblioteca no es cansa de manifestar-se, i amb una llengua comuna. S’entenen i entenen que l’equipament hauria d’estar per sobre de les persones. Saben, com vostès i jo, que els llibres ens fan més entenimentats. Reclamen el seu paper mediador. I el més important: la biblioteca i el seu enderroc probable els pagarem tots.
7. Fa de bon imaginar que el litigi es pot solucionar amb una baralla a mort. Una nit de lluna plena al llit del Daró. Que els implicats (en són més de dos) s’estossinin fins que només en quedi un. La ciutadania bramant des dels balustres del passeig. Però com que la realitat sempre supera la ficció, l’escaramussa joc de trons no s’esdevin?drà. Perquè un dels contendents, el dissortat Josep Sabater, té la vista malmesa. I és de mal gust aprofitar-ho per dir-li que no pot rellegir Borges.

 

 

Itinerar

Comença la gira per presentar la Guia sentimental de l’Empordanet, el primer capítol de la qual podeu llegir aquí.

Captura de pantalla 2016-05-25 a les 23.34.58

De moment:

El 4 de juny vaig enraonar sobre el llibre, gràcies a la Fundació Josep Pla de Palafrugell, i ho vaig fer en companyia del meu amic i escriptor begurenc, en Miquel Martín Serra. A dos quarts de vuit del vespre, vam començar, i en Miquel em va fer sentir, com només sap fer-ho ell, com a casa.

El 14 de juny vaig explicar més coses sobre el llibre, agraït a la Libreria 22 de Girona, i apuntalat per l’escriptor Josep Maria Fonalleras, que es va treure una presentació sensacional de la màniga, una de les més treballades que m’han fet mai. A dos quarts de vuit del vespre, va ser.

El 20 de juny vam enraonar sobre el llibre amb en Joan Todó, l’escriptor senienc que acaba de publicar aquest llibre. Ho vam fer a la Llibreria Calders de Barcelona, com si diguéssim a casa nostra, i a dos quarts de vuit del vespre.

 

  • Informaré de presentacions futures.

 

 

Darwin a la foguera

L’Empar Moliner i Ballesteros crema la Constitució espanyola a TV3.[1]

En horari àvia.

TV3 fa que demana perdó. O retira el vídeo.

Les xarxes s’encenen: els uns (la majoria) defensen l’Empiròmana, els altres es planyen de la performança.

El país sembla que es contrau al voltant del fenomen.

Probablement Vilaweb en faci una notícia (85% de tweets, 15% de becari).

L’Empar demana perdó de manera irònica, és a dir que no en demana.

Les xarxes bullen. Tothom hi diu la seva. Comença una escalada manicomial de bromes.

L’acció de l’Empar nodreix bona part de les tertúlies del país.

Els diaris digitals són ràpids.

Pere Navarro evoca Truffaut.

El país sembla més petit del que és. O realment és que es fa petit. Estret.

David Fernández passa el ribot a Pere Navarro.

Moliner té uns ovaris com pinyes, d’un empirisme (espai per a l’adjectiu pendent).

L’acció de l’Empar alimenta nous programes de TV3, reblerts d’opinaires, al voltant de la foguereta del cubell.

Arreu del país s’entona un tol·le tol·le de suport incondicional, però bàsicament digital.

Pere Navarro ja porta 35 retweets.

El país minva, es jibaritza molt de pressa.

No hi ha perspectives raonables que una massa significativa de subjectes es posi a cremar exemplars de la Constitució Espanyola, tot i semblar-ho.

Els indignats demanen la destitució de l’Empar Moliner. La destitució d’enlloc.

Som a l’abril.

 

Captura de pantalla 2016-04-13 a les 23.29.23

 

L’acció de l’Empar dóna ales als ardits de xarxa social que així s’estalvien de sortir al carrer i cremar comissaries i jutjats. O contenidors, la quota mínima.

Catalunya perd la meitat del seu espai-mite. Es desnareix.

Com deu pronunciar Truffaut en Pere Navarro?

Mark Serra fimbra.

Millo i Espadaler també.

Edicions del Periscopi acaba de publicar una antologia de contes de David Foster Wallace, traduïts per Ferran Ràfols i compilats i prologats per Vicenç Pagès Jordà.

El país s’aprima, fins a les mides d’un d’aquells tubs-ascensor per a rescatar minaires sud-americans colgats.

L’Empar és com és.

Juga el Barça.

Les xarxes deixen de cremar, amb el tema molinerívol, progressivament. Ràpidament.

Perd el Barça.

L’Empar Moliner i Ballesteros peta Sant Jordi.

[1] Per a rebutjar la sentència del Tribunal Constitucional espanyol que anul·la el decret de pobresa energètica del govern català, el que obligava les elèctriques a garantir el subministrament a les famílies que no el podien pagar, tot facilitant que el paguessin, després, durant l’estiu, a terminis.

L’Eclipsi

Sospito que, en general, als lectors recalcitrants de La vie mode d’emploi (1978) els fascina molt més conèixer els aspectes formals que regeixen la novel·la que no pas els interessen el centenar llarg d’històries que s’hi expliquen. I aquest és un fet recurrent entre els lectors de Georges Perec. Menys en el cas d’Espèces d’espaces (1974), que de seguida va ser abduïda per antropòlegs, per arquitectes i sociòlegs, la resta dels seus llibres se solen llegir com si fossin el material ludolingüístic d’un fabricant de passatemps. Amb mig somriure. Amb les antenes plegades. O per dir, només, que s’han llegit.

Enciclopèdic abans de l’existència d’Internet (l’única manera de ser-ne), abans de la popularització de la xarxa (que provoca la floració impenitent d’afeccionats a jugar amb les paraules), Georges Perec va ser i és venerat en l’únic país capacitat per a fer-ho, França.

Al seu costat, Raymond Roussel és un cantamanyanes, però ja se sap que comparar implica una tria mal intencionada de part del qui compara.

A mi em sembla un aede, aquells que componien i recitaven poemes èpics a l’antiga Grècia. Sempre la mateixa història, però amb canvis constants, per no avorrir el públic. Incorporacions, elisions, combinatòries, tota l’artilleria de la paraula oral. I detalls, detalls sobre la marxa, per crear imatges en la closca dels espectadors. Georges Perec, obsedit per la paraula, per les llistes i per indicar fins l’últim detall de les persones i dels llocs, no es cansa de recitar, per a què ens fem una idea, idees, sense la concurrència de les imatges fabricades amb altres suports –tot i que el cinema sempre el va atreure i tot i que, de fet, una mica més i esdevé pintor.

La Disparition (1969) no tant, però amb Les Revenentes (1972) el lector se sent com aquells analfabets en la foscúria dels temples, escoltant missa llatina, sense entendre-hi res, però corpresos per la sensació (litúrgica) que alguna cosa terrible i bonica s’amagava darrere el psalm del predicador.

Ulcérations (1974) és el seu llibre més jueu i encalmat, podríem dir-ne el més cabalístic, perquè contempla l’escrúpol de la combinatòria amb la fredor del qui sap què busca. W ou le souvenir d’enfance (1987), en canvi, és el més sionista, en el sentit que poua del vinagre de l’abscència forçada. Sionista malgré lui.

 Captura de pantalla 2016-04-01 a les 0.25.26

Quel petit vélo à guidon chromé au fond de la cour? (1966) és un tractat de retòrica jovenívola, tan habitual en les obres primerenques. Ja s’hi endevina el gust perequià per les històries del tipus a la vora del foc.

A l’OULIPO hi ha de tot, pencaires i diletants. Tenen la cadència magnètica de la secta i el postureig del club elitista. Els que conec són molt bona gent, en especial el bo d’en Pablo Martín. Marcel Bénabou, testa venerable, em va semblar un home encantador, però que vivia massa dels bolos en nom de l’amic traspassat.

Les choses (1965) el vaig llegir massa jove.

Si Perec és al cel amb Gordon Pym, amb el Capita Acab i amb Robinson Crusoe, fa de bon pensar que veuen amontillat i que Borges, per aiguader, no hi és del tot convidat. Cortázar una mica més. I Bioy i Calvino callen.

Tentative d’épuisement d’un lieu parisien (1982) és un plom de text, però té aquella cosa postmoderna que enganxa: la irreverència, i la promesa que al darrere hi ha un despull dels grans relats, un desemmascarament.

Queneau és perillós, perquè es presta a imitar-lo només fullejant-lo.

I Récits d’Ellis Island (1979) és en camí d’arribar-me.

La boutique obscure. 124 rêves (1973) em recorda un experiment que un amic meu i jo vam fer a mitjans dels noranta. Apuntàvem els somnis i ens intercanviàvem les llibretes mensuals. Al cap d’un temps, somiàvem el mateix. Ni fart de vi se m’acudiria publicar allò.

He llegit més papers sobre Perec que papers de Perec.

No m’impressionen gaire les llistes exegètiques sobre la quantitat de jocs de paraules que va fer servir Georges Perec. El seu és un tema de consciència, en aquest cas, i no pas de capacitats –que estan fora de dubte. D’altres usen ginys lingüístics idèntics sense ser-ne conscients. El que m’impressiona, tanmateix de Perec, és la seva llibertat, i la tenacitat per picar tanta, tanta pedra.

 

 

 

 

 

 

Dia de la Poesia

A principis dels anys cinquanta, en Jaume Isern, amic del meu pare, li va fer a mans un poema, segurament escrit a principis dels anys trenta:

 

EL RETORN DEL CORALLER

Emboco el seu carrer, és orb son finestró,

—ningú no hi mira—, doncs entraré!

Reviurà el foc si sols en queda una guspira.

Quan dono el primer truc, ningú no em sent;

quan dic «Ave Maria!», algú defora estant veient

que el llarg silenci em desficia…

No em desficia pas menys quan diu: «Ja ella n’és absent».

«D’ençà que hom li donà un branc de coral»

—m’explica una comare—,

«passeja per les mars un cor malalt…».

Isern l’havia rebut d’un amic comú, el músic Albí Colom, la persona que el va trobar en un plec de solfes i particel·les. La poesia anava sense firma i Colom no recordava exactament quin begurenc la hi havia donada.

El paper on era escrit es va perdre. El meu pare es va aprendre el poema de memòria i va investigar de qui podia ser. Els vells no en recordaven res. Però li van donar una pista: es tractava d’un home del carrer de Vera, afeccionat als versos. Un poeta assassinat l’any 1936. Va arribar mort, dalt de la tartana, fins a la porta de casa.

El meu pare va recuperar el poema per a un article de la Revista de Palafrugell, de l’any 1994. Ara jo l’he inclòs en un llibre que trec passat Sant Jordi.

Captura de pantalla 2016-03-21 a les 16.13.41

En part, espasa

Les xarxes socials són com els purins: si no ets pagès, pots pensar que fan olor d’autenticitat. És a dir, pots confondre la pudor de merda amb el perfum del pintoresquisme. Però la base dels purins seguirà sent la mateixa, una bomba pudibunda de nitrògen.

La setmana passada una de les xarxes socials es va encendre. Un esdeveniment lògic, perquè les xarxes socials són com els purins, nitrògen, metà en potència, material inflamable. Només cal llençar-hi una opinió. Es va encendre, es van crear multituds de debats en paral·lel. Però tot plegat va ser un foc d’encenalls, en el sentit que les polèmiques en xarxa duren menys que l’últim alcalde gironí conegut.

El do de pit de l’Empar Moliner contra la Marina Espasa va ser una manifestació naïf. Quan publiques un llibre, és implícit que et critiquin. Amb vehemència, amb llagoteries o amb la més cruel de les indiferències –probablement la pitjor crítica possible. Naïf, perquè va queixar-se en públic d’un greuge inexistent. Amb arguments de peixatera: m’has dit que el meu llibre és candidat a la morralla i no hi tenies dret, ja que mantens un llibre al mercat (és una manera de dir que competim per Sant Jordi), i això et situa en un plànol de superioritat moral, o sigui que aprofites la teva tribuna per guanyar posicions.

És probable que la crítica de la Marina Espasa fos displicent. Jo no ho crec, però el rum-rum  del debat segons com ho donava a entendre. I és comprensible que l’Empar Moliner s’enfadés. Però, per poc que s’estigui al dia de la crítica que fem en aquest país, convindrem que la ressenya de la Marina Espasa només és el paper d’una professional. Apuntaleu l’argumentari tot fent la comparació amb aquesta porqueria d’anàlisi literària –que no va provocar cap queixa de l’analitzat, probablement perquè ni la mereix.

La crítica literària és un infern, a casa nostra. La majoria de crítics fan part de l’engranatge editorial i treballen a la manera d’una dena més de la promoció llibresca. La majoria. Però hi ha un reducte, la tribu dels lliures, que es limita a donar pistes, a fer pedagogia, oracles que ressenyen (incansables) les novetats. No toca dir noms. Toca llegir-los sense queixar-se, sobretot si el llibre és el nostre. La Marina Espasa participa del grup de crítics, poso la mà al foc, que sap abstraure’s del soroll: agafa un llibre, el llegeix, es pregunta què volia aconseguir l’autor i determina si se n’ha sortit o no. També situa el llibre en una genealogia. Tan difícil i tan senzill com això.

Un altre nom, perquè mai no me’n puc estar: l’Anna Carreras fa crítica literària sense tenir cap plat a taula.

La rebequeria de l’Empar Moliner va ser naïf. La Marina Espasa va ser, des del primer moment, conciliadora. Sabedora (crec) que l’havia encertat, al marge d’un to diguem-ne sobrat, i perfectament legítim si ens esbandim els amors propis. Poc habituats que els del gremi ens piquin la cresta (perquè som quatre i el cabo), un dia ens qüestionen l’obra i ens estremim.

Captura de pantalla 2016-03-16 a les 2.24.25.png

Ah, però: som persones. Quanta crítica literària no es fa, per quedar bé amb una facció en concret? Hi ha purins i purins. Bona part de la crítica literària del país neix, s’elabora a rebuf de dèries i de flaques, una redundància. Bona part és fiduciària. Jo sóc dels blaus, tu ets dels vermells. Però en tenim una, de crítica, que fa la seva feina, minoritària, malgrat els apocalíptics i els integrats clamin al cel.

La Marina Espasa va venir a dir que el llibre de l’Empar Moliner és un manyoc de llocs comuns. Una font de previsibilitat. Un això ja sabem de què va. I prou. Però jo en la seva crítica també hi detecto una voluntat constructiva. Gens sanguinària. No és ni un avís. Més aviat es tracta d’una recepta. De fet, a l’últim salva un dels llibres que més es vendran durant el Sant Jordi vinent. En detriment del llibre de la Marina Espasa mateixa, que no es menjarà, per comparació, un rosco. Per tant, l’argumentari emparmolinesc queda desautoritzat.

Finalment, al debat hi va entrar una massa enfurismada que, cosa curiosa, ni escriu llibres ni fa crítica de llibres. Una maionesa d’indocumentats. És a dir els purins. Els opinastres. Els guardians de les essències espúries del nitrògen emanat del femer. Al capdavall, tanmateix, em sembla que la Marina Espasa i l’Empar Moliner estaven d’acord, si no fos pel brogit dels tertulians que pentinem el gat.