L’Eclipsi

Sospito que, en general, als lectors recalcitrants de La vie mode d’emploi (1978) els fascina molt més conèixer els aspectes formals que regeixen la novel·la que no pas els interessen el centenar llarg d’històries que s’hi expliquen. I aquest és un fet recurrent entre els lectors de Georges Perec. Menys en el cas d’Espèces d’espaces (1974), que de seguida va ser abduïda per antropòlegs, per arquitectes i sociòlegs, la resta dels seus llibres se solen llegir com si fossin el material ludolingüístic d’un fabricant de passatemps. Amb mig somriure. Amb les antenes plegades. O per dir, només, que s’han llegit.

Enciclopèdic abans de l’existència d’Internet (l’única manera de ser-ne), abans de la popularització de la xarxa (que provoca la floració impenitent d’afeccionats a jugar amb les paraules), Georges Perec va ser i és venerat en l’únic país capacitat per a fer-ho, França.

Al seu costat, Raymond Roussel és un cantamanyanes, però ja se sap que comparar implica una tria mal intencionada de part del qui compara.

A mi em sembla un aede, aquells que componien i recitaven poemes èpics a l’antiga Grècia. Sempre la mateixa història, però amb canvis constants, per no avorrir el públic. Incorporacions, elisions, combinatòries, tota l’artilleria de la paraula oral. I detalls, detalls sobre la marxa, per crear imatges en la closca dels espectadors. Georges Perec, obsedit per la paraula, per les llistes i per indicar fins l’últim detall de les persones i dels llocs, no es cansa de recitar, per a què ens fem una idea, idees, sense la concurrència de les imatges fabricades amb altres suports –tot i que el cinema sempre el va atreure i tot i que, de fet, una mica més i esdevé pintor.

La Disparition (1969) no tant, però amb Les Revenentes (1972) el lector se sent com aquells analfabets en la foscúria dels temples, escoltant missa llatina, sense entendre-hi res, però corpresos per la sensació (litúrgica) que alguna cosa terrible i bonica s’amagava darrere el psalm del predicador.

Ulcérations (1974) és el seu llibre més jueu i encalmat, podríem dir-ne el més cabalístic, perquè contempla l’escrúpol de la combinatòria amb la fredor del qui sap què busca. W ou le souvenir d’enfance (1987), en canvi, és el més sionista, en el sentit que poua del vinagre de l’abscència forçada. Sionista malgré lui.

 Captura de pantalla 2016-04-01 a les 0.25.26

Quel petit vélo à guidon chromé au fond de la cour? (1966) és un tractat de retòrica jovenívola, tan habitual en les obres primerenques. Ja s’hi endevina el gust perequià per les històries del tipus a la vora del foc.

A l’OULIPO hi ha de tot, pencaires i diletants. Tenen la cadència magnètica de la secta i el postureig del club elitista. Els que conec són molt bona gent, en especial el bo d’en Pablo Martín. Marcel Bénabou, testa venerable, em va semblar un home encantador, però que vivia massa dels bolos en nom de l’amic traspassat.

Les choses (1965) el vaig llegir massa jove.

Si Perec és al cel amb Gordon Pym, amb el Capita Acab i amb Robinson Crusoe, fa de bon pensar que veuen amontillat i que Borges, per aiguader, no hi és del tot convidat. Cortázar una mica més. I Bioy i Calvino callen.

Tentative d’épuisement d’un lieu parisien (1982) és un plom de text, però té aquella cosa postmoderna que enganxa: la irreverència, i la promesa que al darrere hi ha un despull dels grans relats, un desemmascarament.

Queneau és perillós, perquè es presta a imitar-lo només fullejant-lo.

I Récits d’Ellis Island (1979) és en camí d’arribar-me.

La boutique obscure. 124 rêves (1973) em recorda un experiment que un amic meu i jo vam fer a mitjans dels noranta. Apuntàvem els somnis i ens intercanviàvem les llibretes mensuals. Al cap d’un temps, somiàvem el mateix. Ni fart de vi se m’acudiria publicar allò.

He llegit més papers sobre Perec que papers de Perec.

No m’impressionen gaire les llistes exegètiques sobre la quantitat de jocs de paraules que va fer servir Georges Perec. El seu és un tema de consciència, en aquest cas, i no pas de capacitats –que estan fora de dubte. D’altres usen ginys lingüístics idèntics sense ser-ne conscients. El que m’impressiona, tanmateix de Perec, és la seva llibertat, i la tenacitat per picar tanta, tanta pedra.

 

 

 

 

 

 

Anuncis

Un regal de Nadal

El cicle nadalenc és una època de dispendi. Per tant us faig un regal.

Fa un temps vaig traduir i anotar un paper de Claude Lévi-Strauss. Es tracta de Le Père Noël supplicié. El vaig traduir i anotar, amb la intenció de publicar-lo en català, amb el suport de Pol·len Edicions, on assessoro la col·lecció de l’Observatori, de temes d’antropologia i altres ciències socials.

Abans d’acabar la traducció, vaig demanar els drets als seus amos i em van dir que no hi havia problema. Vaig acabar la traducció. Acte seguit me’ls van denegar. Pol·len Edicions ho va intentar de totes les maneres, per terra mar i aire, però no ens en vam sortir.

El primer argument és que hi havia una editorial espanyola que tenia preferència, pel paper en qüestió i que, a més a més, es publicaria en un recull d’altres papers de Lévi-Strauss.

Em vaig posar en contacte amb l’editorial espanyola. Ells em van dir que no volien els drets, ni del paper isolat, ni del recull. Literalment, em van dir que Lévi-Strauss no el llegia ni cristo.

La segona excusa dels francesos va ser que el català no és una llengua nacional i que, en tot cas, havia de comprar els drets en castellà i traduir el recull a l’idioma de Paquirri. Els vaig dir que el seu recull a Espanya no el volia ningú. I els vaig dir que, si ho preferien, jo m’estovava i trauria el recull sencer, en català. I em van dir que no.

Aleshores vaig parlar amb l’editorial catalana que té tractes amb els amos dels drets a França. Van intercedir per mi, molt amables, però a França ja n’estaven farts, del meu nom, i tot va quedar en via morta.

Han passat tres anys. El text es troba gratuït a la xarxa. Traduccions castellanes i angleses, i l’original també.

En un intent desesperat, vaig trucar en Mario Muchnik, que va traduir Le Père Noël supplicié al castellà, un paper sol, fa alguns anys. Un llibret deliciós, amb algun error de traducció –pel que toca al llenguatge de l’antropologia. Em va dir que ell em venia els drets de la seva traducció i que, en tot cas, jo només podia publicar-la intocada –la seva.

Finalment vaig tornar a escriure als francesos. Els vaig dir que Miquel Martí i Pol havia traduït Tristos tròpics i El pensament salvatge, que Lévi-Strauss va ser guardonat amb el XVII Premi Internacional Catalunya, l’any 2005, en resum, que l’autor fa per nosaltres.

No m’han contestat.

Le Père Noël supplicié és un article llarg o és un llibre curt. Va molt bé per entendre les dinàmiques culturals, les contaminacions rituals. És útil, per exemple, per no alçar el crit al cel (els que l’alcen) contra Halloween, en detriment de la castanyada. Ens ajuda a entendre que, vinguin d’on vinguin i responguin als interessos comercials que responguin, la gent seguirem celebrant coses.

I jo us el vull regalar. El meu amic Manuel Delgado me’n va fer un petit pròleg, quan encara pensàvem que un paper com aquest, lateral i sucós, mereixeria estar a les lleixes de les nostres llibreries.

Bon Nadal a tothom.

Captura de pantalla 2015-12-04 a les 17.12.05

El suplici del Pare Noel

Apunt sentimental per agafar aire, o espòiler

A la plana de la riera de Pastells hi ha un Mas Rostei que no és el del meu Begur juvenil. Una mola robusta i xata. Possessió de la María Jesús Polanco i d’un tal Gay Jones. Com se sol dir vulgarment, ella té fama de dur-hi els pantalons. Per això els localistes de la casa en diem la Polanca. Restaurada sense cap privació, disposa d’un estany artificial navegable, arbres mil·lenaris, camps d’espígol dissenyats per un paisatgista italià, un celler grandiós, font de pedra amb peixos taronges i sales polivalents. I vuit hectàrees on s’hi cultiva biodinàmicament, segons les teories del filòsof austríac Rudolf Steiner. Resumidament, biodinàmic vol dir en concordança amb la Mare Terra. D’aquí de la Polanca en surt el vi anomenat Sota els Àngels.

Un dia vaig trobar un amic petitempordanès. Em va dir que havia d’anar a cuinar una paella ecològica i vegetariana a la Polanca. Pagaven poc, però cuinar una paella no és guisar un senglar.

Aquell cap de setmana, a la Polanca s’esdevenia un stage de dones cinquantines. Es vestien amb quimonos de lli vaporós i es dedicaven a activitats de naturopatia. Sessions de reiki, adoracions al sol, còdols rescalfats a la ronyonada i xerrameca sobre la vida interior. Entre hores, un gran gong les avisava que podien menjar.

El meu amic i jo vam traginar paelles i bombones de butà amb la seva furgoneta carraca, i vam reunir en tres cabassos un assortit ventall del seu hort. D’arròs vam triar el que cultiva l’Albert Grassot de l’Estany de Pals, amb el planter i la sembradora japonesos.

La Polanca ens va situar darrera una paret, allunyats del concili. Ens va demanar si volíem prendre alguna cosa.

–Dues mitjanes –vam dir.

Ella va manar a una noia de la cuina que ens dugués dos quintos. La noia, olotina contractada per dur el servei durant el cap de setmana, va demanar si us plau a la cuinera dominicana que, quan la mestressa no mirés, ens n’oferís més.

La solidaritat entre la classe treballadora.

Vam estintolar la paella amb pedres. Vam protegir el perímetre del difusor del butà amb restes de capses de fruita de plàstic. I vam començar el sofregit i el caldo. Al caldo hi vam llençar tot d’hortalisses sense netejar. La sorreta li dóna un gust metàl·lic imbatible –un cop colat.

A la paella ufanejava el sofregit en rodones concèntriques, segons la duresa de la verdura. El blanc transparent de la ceba al centre, seguit d’una aurèola de mongeta verd botella, una de pastanaga, una de col llombarda, el color vampíric de la remolatxa. Un arc de Sant Martí rodó i clos, damunt del qual plouria l’arròs perlat.

Captura de pantalla 2015-10-13 a les 19.09.02

Ventàvem el sofregit amb un cartró de Frit Ravich. Potser per això, l’oloreta va atraure l’eixam de cinquantines al nostre racó. Dutxades i casuals, de seguida vam ser envoltats per una munió de telèfons mòbils que ens fotografiaven. Es feien selfies amb nosaltres, davant de la paella. Amb el meu amic més, perquè és apol·lini. Una dona esplèndida va proferir un gemec:

Parece una mandala!

Quan van haver devorat la paella, les cinquantines es van retirar a meditar. Se’n sentien els roncs des del cobert on la Polanca ens va deixar dinar les restes del tiberi, regades amb aigua mineral. La dominicana netejava la taulassa d’una constel·lació de grans d’arròs.

Vam compartir el pa i les viandes amb la noia olotina. I vam fugir amb el sobre de la paga. Se n’havien restat les deu mitjanes que ens havíem ficat entre la cigala i el mentó.