El dia dels epífits

Un matí, després d’un son esverat, el segon Tinent d’Alcalde i President de l’ICUB, en Jaume Collboni es desperta convertit en un tità. Ajagut i tumefacte, quan aixeca el cap veu com les dues cames li surten per les dues finestres de l’habitació. Amb el braç dret pot tocar el fullam del ficus del rebedor, i amb el braç esquerre pot sucar el dit petit a la tassa del vàter. El llit, sota seu, és una desferra de molles i de plomes de cigne, que voleien.

–Què m’ha passat?

No somniava. L’habitació té l’aspecte d’habitud.

Atabalat, però valent, es lleva. Té, com cada matí, l’agenda consistorial al magí. Malgrat la titanització insòlita de la còrpora, el cervell li continua pilotant el senderi, com si no s’hagués esdevingut cap metamorfJA S’HA ENTÈS. Passa que la incorporació esberla la casa. Collboni, dret, amb la teulada al cap i la pols de l’enderroc sobtat a la pell, se’n va a la feina.

Despullat, és clar.

La somnolència matinal és inhumana. És aquell estat de no però sí, a la meitat del tirany que mena de la tenebra a la Creació. Somnambúlics, som capaços de dir qualsevol cosa. Ens trobem en una tessitura estovada. Parlotegem envoltats de fantasmagories, mentre vivim en realitat. No toquem vores. Trabuquem el cafè.

Ah, la literatura.

Collboni no hi cau, i és normal. Tot i multiplicat de cos, de cap encara és persona. Aleshores, polsegós, i titànic, es planta a l’ICUB. Amb quatre gambades. Growul, se sent, des de baix, la gàrgara amplificada pel tòrax gegantí.

De camí, Collboni aixafa un taxi legaloide, tot i subrogar la llicència. I esclafa un uber il·legaloide, perquè no se sap què s’ha de fer amb aquest tipus d’iniciatives contrasistèmiques. I, abans de desvetllar-se de debò, olímpic, eixarrancat, i per mor del rebrec estomacal propi dels matins, amb un peuot perforant el palau de la Virreina, venint de dalt (fent ploure un trencadís de teules), amb l’altre peuot entrant a l’Apple Store com una tuneladora vertical (fent ploure un calabruix de ferro), etcètera amb el lèxic de la destrucció, Coolboni, dèiem, més ample que bonic, perdó, Collboni planta un ninot immens a la plaça de Catalunya.

Groaaaoooooowl, fa.

Després es frega els ulls. Pren consciència. Es mira l’obra.

La deposició gegant podria passar per un Plensa reinterpretant el mitjó de Tàpies, o per una d’aquelles naus del film Arrival. O fins i tot podria retirar-se al pinacle central inacabat de la Sagrada Família. Però no és el cas. La ciutadania, tot i l’escena tremenda, tot i el pànic desencadenat pel segon Tinent d’Alcalde i President de l’ICUB, té una epifania, i de seguida veu que es tracta d’una nova campanya per al foment de l’horticultura. Ho nota. En sent el perfum.

Apaivagada, doncs, la congregació de contribuents corre a comprar llavors d’epífit. A l’FNAC.

 

Captura de pantalla 2017-05-12 a les 23.23.46.png

Anuncis

En part, espasa

Les xarxes socials són com els purins: si no ets pagès, pots pensar que fan olor d’autenticitat. És a dir, pots confondre la pudor de merda amb el perfum del pintoresquisme. Però la base dels purins seguirà sent la mateixa, una bomba pudibunda de nitrògen.

La setmana passada una de les xarxes socials es va encendre. Un esdeveniment lògic, perquè les xarxes socials són com els purins, nitrògen, metà en potència, material inflamable. Només cal llençar-hi una opinió. Es va encendre, es van crear multituds de debats en paral·lel. Però tot plegat va ser un foc d’encenalls, en el sentit que les polèmiques en xarxa duren menys que l’últim alcalde gironí conegut.

El do de pit de l’Empar Moliner contra la Marina Espasa va ser una manifestació naïf. Quan publiques un llibre, és implícit que et critiquin. Amb vehemència, amb llagoteries o amb la més cruel de les indiferències –probablement la pitjor crítica possible. Naïf, perquè va queixar-se en públic d’un greuge inexistent. Amb arguments de peixatera: m’has dit que el meu llibre és candidat a la morralla i no hi tenies dret, ja que mantens un llibre al mercat (és una manera de dir que competim per Sant Jordi), i això et situa en un plànol de superioritat moral, o sigui que aprofites la teva tribuna per guanyar posicions.

És probable que la crítica de la Marina Espasa fos displicent. Jo no ho crec, però el rum-rum  del debat segons com ho donava a entendre. I és comprensible que l’Empar Moliner s’enfadés. Però, per poc que s’estigui al dia de la crítica que fem en aquest país, convindrem que la ressenya de la Marina Espasa només és el paper d’una professional. Apuntaleu l’argumentari tot fent la comparació amb aquesta porqueria d’anàlisi literària –que no va provocar cap queixa de l’analitzat, probablement perquè ni la mereix.

La crítica literària és un infern, a casa nostra. La majoria de crítics fan part de l’engranatge editorial i treballen a la manera d’una dena més de la promoció llibresca. La majoria. Però hi ha un reducte, la tribu dels lliures, que es limita a donar pistes, a fer pedagogia, oracles que ressenyen (incansables) les novetats. No toca dir noms. Toca llegir-los sense queixar-se, sobretot si el llibre és el nostre. La Marina Espasa participa del grup de crítics, poso la mà al foc, que sap abstraure’s del soroll: agafa un llibre, el llegeix, es pregunta què volia aconseguir l’autor i determina si se n’ha sortit o no. També situa el llibre en una genealogia. Tan difícil i tan senzill com això.

Un altre nom, perquè mai no me’n puc estar: l’Anna Carreras fa crítica literària sense tenir cap plat a taula.

La rebequeria de l’Empar Moliner va ser naïf. La Marina Espasa va ser, des del primer moment, conciliadora. Sabedora (crec) que l’havia encertat, al marge d’un to diguem-ne sobrat, i perfectament legítim si ens esbandim els amors propis. Poc habituats que els del gremi ens piquin la cresta (perquè som quatre i el cabo), un dia ens qüestionen l’obra i ens estremim.

Captura de pantalla 2016-03-16 a les 2.24.25.png

Ah, però: som persones. Quanta crítica literària no es fa, per quedar bé amb una facció en concret? Hi ha purins i purins. Bona part de la crítica literària del país neix, s’elabora a rebuf de dèries i de flaques, una redundància. Bona part és fiduciària. Jo sóc dels blaus, tu ets dels vermells. Però en tenim una, de crítica, que fa la seva feina, minoritària, malgrat els apocalíptics i els integrats clamin al cel.

La Marina Espasa va venir a dir que el llibre de l’Empar Moliner és un manyoc de llocs comuns. Una font de previsibilitat. Un això ja sabem de què va. I prou. Però jo en la seva crítica també hi detecto una voluntat constructiva. Gens sanguinària. No és ni un avís. Més aviat es tracta d’una recepta. De fet, a l’últim salva un dels llibres que més es vendran durant el Sant Jordi vinent. En detriment del llibre de la Marina Espasa mateixa, que no es menjarà, per comparació, un rosco. Per tant, l’argumentari emparmolinesc queda desautoritzat.

Finalment, al debat hi va entrar una massa enfurismada que, cosa curiosa, ni escriu llibres ni fa crítica de llibres. Una maionesa d’indocumentats. És a dir els purins. Els opinastres. Els guardians de les essències espúries del nitrògen emanat del femer. Al capdavall, tanmateix, em sembla que la Marina Espasa i l’Empar Moliner estaven d’acord, si no fos pel brogit dels tertulians que pentinem el gat.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Els millors nou llibres de l’any 2015

Bartleby no tiene quien le escriba (Gabriel García Melville)

Le désespoir (Stephen Pereking)

Guia sentimental del Comtat del Rosselló (Jonàs Безносов)

Foc límpid (Vlad & Mir Nap o Cof)

Django (Quintí Platonoph)

La perquisició de l’àlic (Severí Portella, James Bridges i John Dove)

Tres comptes (Truman Cloak)

Incitació homèrica (Nsè Towtainga)

Vida i mort del cavaller Marcòlic (Oriol Canosa)

 

Captura de pantalla 2015-12-24 a les 2.57.14.png