Osmosi Herrera

Al llibre Imitació de l’home (Ferran esooutain, 2012) s’enfitoren idees que el sociòleg canadenc Erving Goffman havia treballat al llibre The Presentation of Self in Everyday Life (1956).

Goffman deia que tot acte de sociabilitat s’esdevé en un escenari, un ambient que condiciona conductes i posades en escena. No actues igual en una discoteca que en un tanatori, en general sempre. Per Sant Silvestre s’ha de castigar el fetge.

Abans, però, l’actor social ‘assaja’ o ‘és obligat a assajar’ la seva presentació, el paper que vol representar o que li és adjudicat. I es val d’un atrezzo concret. Un metge sense bata blanca no és versemblant. El presoner del camp de concentració sense el vestit de ratlles no cola. Un líder veïnal que no cridi consignes no marcarà el territori. Un polític d’esquerres massa mudat, tampoc.

Sóc un paquet d’esquerres

Això em recorda un treball de camp sobre l’embriaguesa. Qui més qui menys ‘sap’ com s’ha d’emborratxar una persona. Abans de tastar una gota d’alcohol, ho sap. Ho aprèn, de ben petit, als repassos familiars del cicle de Nadal. Per exemple. I aprèn la línia que separa el borratxo extravertit, l’ànima de la festa, del bavós pessimista que pot acabar hostiat si no deixa de petonejar la concurrència. És la diferència que hi ha, durant el tiberi, entre el seu pare (l’amfitrió) i l’oncle solter, àlies el conco.

El borratxo

Goffman hi afegeix que la vida quotidiana, aneu al nivell de relacions socials que vulgueu, és una obra de teatre non stop. Els papers, la trama, tot el paquet s’estipula segons les lleis de la dramatúrgia. I així anem tirant. Les àvies fan d’àvies. Els gambirots fan de gambirots.

I, al darrer capítol del llibre (traduït es titula L’art de controlar les expressions), Goffman apunta una idea essencial: per ser, primer has de semblar. En aquest sentit, és més vell que la gana un fet: si volem ser x, fem-nos fotografies amb qui volem que ens identifiquin. Si volem ser el millor borratxo de la festa, imitem els millors borratxos que ens hagin precedit.

No sempre ens en sortim.

Però de vegades sí. Jo vaig ser un activista pre Port No i em va anar prou bé, perquè em puc banyar a l’Illa Roja i pensar que hi vaig posar el meu gra de sorra:

Activisme portno

També és més vell que la gana, que els deixebles creguin posseir la saviesa dels mestres pel sol fet d’estar-se al seu costat. Un lloc comú, aquest, que amara tots els periples del turisme exòtic.

Sting amazònic

 

Mújica i Colau

Però tot plegat és antropològic. El qual vol dir humà. De fet, qui no hagi tingut experiències d’aquest tipus, il·luminacions, jo el convidaria a abandonar l’espècie. I tanmateix, paga la pena assenyalar el concurs del grotesc.

Per això penso que Toutain afina les tesis goffmanianes, perquè hi afegeix el matís de la mimesi. Qui sigui que vulgui l’aprovació d’un grup en concret, no té més remei que imitar-ne els tics, l’idiolecte, les indumentàries. I això, malgrat convertir-se en un pobre imitador.

Quico Oms parla com l’Artur Mas

 

Soria va fer de tot per semblar l’Aznar

El llibre d’en Toutain és un miracle en el panorama de l’assagisme català. És un paper abundós, de vegades molt revelador. Sospito que dolorós, si la ploma que l’escriu subscriu els seus postulats. En qualsevol cas llegiu-ne l’espigolat que en va fer l’Esteve Miralles aquí.

Jo només hi afegiria la idea de l’osmosi. Sovint l’actor social no en té prou amb la imitació. Ni amb la mimesi de vol gallinaci. Com en aquesta ocasió, en què el fan fatal espera una alenada del geni:

Vull ser com tu

Sovint, deia, l’actor social s’acosta al seu model tot esperant que, per osmosi, els trets de l’original s’inoculin en el recipient de l’imitador. Osmosi, és clar, que no és possible, almenys entre mamífers. I aleshores és quan tornem a Goffman. Al seu llibre, el capítol IV es titula Rols incongruents.

Osmosi Herrera Fail

 

PS: Jo em vull dedicar a la ficció. Esbargir-me quan escric. Marcians. Distopies. Embolics sentimentals. Però això no treu que no culli, d’entre la maresma de la meva quotidianeïtat, aquells elements que després s’integraran, disfressats, en les trames de les novel·les que tinc al cap i als esborranys. I és precisment l’actualitat política del país, la que m’ho està posant difícil. Supera allò que de bon grat imaginaria, escenes. Ni vint-i-quatre hores després d’escriure aquest post, els Osmosi Herrera Fail piulen el següent. Atenció a la flaire mediúmnica, a la teosofia dos punt zero, al fetitxisme de taca d’oli. Són els amos:

 

Farem una ouija

 

A les envistes de tot plegat, recomano el llibre d’Albert Forns, que du per títol Albert Serra (la novel·la, no el cineasta). És una aproximació a la mimesi molt més intel·ligent que les descrites al post. Intel·ligent perquè és autoparòdica, sense fums, sense vendre fum.