Darwin a la foguera

L’Empar Moliner i Ballesteros crema la Constitució espanyola a TV3.[1]

En horari àvia.

TV3 fa que demana perdó. O retira el vídeo.

Les xarxes s’encenen: els uns (la majoria) defensen l’Empiròmana, els altres es planyen de la performança.

El país sembla que es contrau al voltant del fenomen.

Probablement Vilaweb en faci una notícia (85% de tweets, 15% de becari).

L’Empar demana perdó de manera irònica, és a dir que no en demana.

Les xarxes bullen. Tothom hi diu la seva. Comença una escalada manicomial de bromes.

L’acció de l’Empar nodreix bona part de les tertúlies del país.

Els diaris digitals són ràpids.

Pere Navarro evoca Truffaut.

El país sembla més petit del que és. O realment és que es fa petit. Estret.

David Fernández passa el ribot a Pere Navarro.

Moliner té uns ovaris com pinyes, d’un empirisme (espai per a l’adjectiu pendent).

L’acció de l’Empar alimenta nous programes de TV3, reblerts d’opinaires, al voltant de la foguereta del cubell.

Arreu del país s’entona un tol·le tol·le de suport incondicional, però bàsicament digital.

Pere Navarro ja porta 35 retweets.

El país minva, es jibaritza molt de pressa.

No hi ha perspectives raonables que una massa significativa de subjectes es posi a cremar exemplars de la Constitució Espanyola, tot i semblar-ho.

Els indignats demanen la destitució de l’Empar Moliner. La destitució d’enlloc.

Som a l’abril.

 

 

L’acció de l’Empar dóna ales als ardits de xarxa social que així s’estalvien de sortir al carrer i cremar comissaries i jutjats. O contenidors, la quota mínima.

Catalunya perd la meitat del seu espai-mite. Es desnareix.

Com deu pronunciar Truffaut en Pere Navarro?

Mark Serra fimbra.

Millo i Espadaler també.

Edicions del Periscopi acaba de publicar una antologia de contes de David Foster Wallace, traduïts per Ferran Ràfols i compilats i prologats per Vicenç Pagès Jordà.

El país s’aprima, fins a les mides d’un d’aquells tubs-ascensor per a rescatar minaires sud-americans colgats.

L’Empar és com és.

Juga el Barça.

Les xarxes deixen de cremar, amb el tema molinerívol, progressivament. Ràpidament.

Perd el Barça.

L’Empar Moliner i Ballesteros peta Sant Jordi.

[1] Per a rebutjar la sentència del Tribunal Constitucional espanyol que anul·la el decret de pobresa energètica del govern català, el que obligava les elèctriques a garantir el subministrament a les famílies que no el podien pagar, tot facilitant que el paguessin, després, durant l’estiu, a terminis.

En part, espasa

Les xarxes socials són com els purins: si no ets pagès, pots pensar que fan olor d’autenticitat. És a dir, pots confondre la pudor de merda amb el perfum del pintoresquisme. Però la base dels purins seguirà sent la mateixa, una bomba pudibunda de nitrògen.

La setmana passada una de les xarxes socials es va encendre. Un esdeveniment lògic, perquè les xarxes socials són com els purins, nitrògen, metà en potència, material inflamable. Només cal llençar-hi una opinió. Es va encendre, es van crear multituds de debats en paral·lel. Però tot plegat va ser un foc d’encenalls, en el sentit que les polèmiques en xarxa duren menys que l’últim alcalde gironí conegut.

El do de pit de l’Empar Moliner contra la Marina Espasa va ser una manifestació naïf. Quan publiques un llibre, és implícit que et critiquin. Amb vehemència, amb llagoteries o amb la més cruel de les indiferències –probablement la pitjor crítica possible. Naïf, perquè va queixar-se en públic d’un greuge inexistent. Amb arguments de peixatera: m’has dit que el meu llibre és candidat a la morralla i no hi tenies dret, ja que mantens un llibre al mercat (és una manera de dir que competim per Sant Jordi), i això et situa en un plànol de superioritat moral, o sigui que aprofites la teva tribuna per guanyar posicions.

És probable que la crítica de la Marina Espasa fos displicent. Jo no ho crec, però el rum-rum  del debat segons com ho donava a entendre. I és comprensible que l’Empar Moliner s’enfadés. Però, per poc que s’estigui al dia de la crítica que fem en aquest país, convindrem que la ressenya de la Marina Espasa només és el paper d’una professional. Apuntaleu l’argumentari tot fent la comparació amb aquesta porqueria d’anàlisi literària –que no va provocar cap queixa de l’analitzat, probablement perquè ni la mereix.

La crítica literària és un infern, a casa nostra. La majoria de crítics fan part de l’engranatge editorial i treballen a la manera d’una dena més de la promoció llibresca. La majoria. Però hi ha un reducte, la tribu dels lliures, que es limita a donar pistes, a fer pedagogia, oracles que ressenyen (incansables) les novetats. No toca dir noms. Toca llegir-los sense queixar-se, sobretot si el llibre és el nostre. La Marina Espasa participa del grup de crítics, poso la mà al foc, que sap abstraure’s del soroll: agafa un llibre, el llegeix, es pregunta què volia aconseguir l’autor i determina si se n’ha sortit o no. També situa el llibre en una genealogia. Tan difícil i tan senzill com això.

Un altre nom, perquè mai no me’n puc estar: l’Anna Carreras fa crítica literària sense tenir cap plat a taula.

La rebequeria de l’Empar Moliner va ser naïf. La Marina Espasa va ser, des del primer moment, conciliadora. Sabedora (crec) que l’havia encertat, al marge d’un to diguem-ne sobrat, i perfectament legítim si ens esbandim els amors propis. Poc habituats que els del gremi ens piquin la cresta (perquè som quatre i el cabo), un dia ens qüestionen l’obra i ens estremim.

Ah, però: som persones. Quanta crítica literària no es fa, per quedar bé amb una facció en concret? Hi ha purins i purins. Bona part de la crítica literària del país neix, s’elabora a rebuf de dèries i de flaques, una redundància. Bona part és fiduciària. Jo sóc dels blaus, tu ets dels vermells. Però en tenim una, de crítica, que fa la seva feina, minoritària, malgrat els apocalíptics i els integrats clamin al cel.

La Marina Espasa va venir a dir que el llibre de l’Empar Moliner és un manyoc de llocs comuns. Una font de previsibilitat. Un això ja sabem de què va. I prou. Però jo en la seva crítica també hi detecto una voluntat constructiva. Gens sanguinària. No és ni un avís. Més aviat es tracta d’una recepta. De fet, a l’últim salva un dels llibres que més es vendran durant el Sant Jordi vinent. En detriment del llibre de la Marina Espasa mateixa, que no es menjarà, per comparació, un rosco. Per tant, l’argumentari emparmolinesc queda desautoritzat.

Finalment, al debat hi va entrar una massa enfurismada que, cosa curiosa, ni escriu llibres ni fa crítica de llibres. Una maionesa d’indocumentats. És a dir els purins. Els opinastres. Els guardians de les essències espúries del nitrògen emanat del femer. Al capdavall, tanmateix, em sembla que la Marina Espasa i l’Empar Moliner estaven d’acord, si no fos pel brogit dels tertulians que pentinem el gat.