bé
Un cartell del TEI
General
Bé.
Què
Idò. 
Arcadi Espada
Amb els teus cabells de senyor putero,
i amb les maneres d’un camioner rus,
ens has cantat a pulmó el teu bolero,
segons el qual tot plegat és confús.
No és clar que la noia tingui raó,
La Manada la la là, la Mana-
da lo lo ló, diu la teva cançó,
de l’inframental que vol violar.
Tens nom de paradís esmaperdut.
El món que representes i en fas corda
s’acabarà. Tu i a la teva bilorda,
ennuegats de gintònic d’embut,
ferits de viagra i d’esperma eixut,
fareu catúfols sota la llamborda.
Els majordoms
Un diguem-ne saludat meu té raó. M’envia un missatge i em diu que tot dedicant llibres al MH Puigdemont som uns majordoms. M’ho diu amb bonhomia, perquè té raó.
En despit que el meu saludat no sàpiga les circumstàncies de la dedicatòria, té raó. Malgrat que em diagnostiqui des d’una lateralitat esvelta, té raó. Els plometes de la cosa nostra fem la feina de la legitimació. Cada panegíric sobre l’1-O es converteix en un galó més de gasoil per allargar la comèdia dels manaires de dalt. La traïció sempre es mou en la mateixa direcció. Sió, a Màtrix és un soterrani gegant. La gent hi balla i folla, tot esperant que l’elegit mogui fitxa.
Per fortuna, alguns hem entès que la germandat del suro no era un mal invent.
La Llista Mirabete
Per saber-ne més
Contra Adrià Pujol: Notes d’un ‘collonat’
Quina meravella!
Adrià Pujol ha publicat un llibre nou: La carpeta és blava. I és un altre llibre de literatura lírica de perfum antropològic. I m’ha tornat a provocar. Idees al cap, i esverament mental desendreçat.
Pujol té la gràcia de fer-te veure el que tenies davant dels ulls –potser el que hi has tingut tota la vida– i que no sabies que en podies parlar. Que podia ser identificat i entès.
D’aquí, d’aquest remenament lector, aquestes notes humorals:
- ¿Lirisme i antropologia?… Sí, Pujol és antropòleg, i s’escuda i poua en l’antropologia per fer literatura del jo. I ho fa amb una escriptura impúdica i pudorosa alhora. Impúdica perquè el jo s’exposa sense correcció política; pudorosa perquè, convenientment, s’hi va recordant que aquesta exposició relativa té una coartada de retrat col·lectiu, una coartada antropològica. I vet aquí que l’autor s’hi disfressa d’assagista que creu que el coneixement és autobiogràfic, i narra…
View original post 3.192 more words
Apunt
La Setmana Tràgica. A les Memòries de Josep Maria de Sagarra és un episodi divertit. Encastellat i fora, les fumaroles dels convents incendiats li fan l’efecte d’una fantasia, d’una pirotècnia boja, però inofensiva. És ben bé que l’aristocràcia riu, sempre riu, vagin com vagin les trifulgues d’humana pasta.
A La ruta blava hi treu el nas el mateix esperit d’upa. Aborígens camaprims, collarets de flors i un exotisme passat pel garbell del senyoriu, Sagarra es multiplica quan és lluny de casa. L’aristocràcia és divertida. Es diverteix. Diverteix. Fins i tot tronada, l’aristocràcia se sap d’un altre món.
No m’estranya, que Josep Pla l’admirés, sí, i que al mateix temps el tingués per un cantamanyanes. Amb l’aristocràcia no hi ha res a fer. No l’acabem de criar mai. Ens diverteix i no obstant això alguns la voldrien nonada. Malgrat ens tradueixi el Dant amb ofici i esplendor, més d’un la desitja fora de circulació.
Un exèrcit català
Publicat al Diari de Girona, el 26 de febrer del 2017
Fa dies que parlem d´exèrcits. Les maniobres de les forces armades espanyoles a les Gavarres, i als entorns urbans de Sant Climent Sescebes, han generat rebuig social. I bromes.
No fa pas gaire, un grup de soldats es va perdre a bosc, tot fent maniobres, precisament d’orientació, i van acabar trucant al 112. No cal dir que l´electricitat humorística de la situació és inqüestionable. I més bromes. Dilluns passat vaig anar a comprar llibres, a la Mediterrània de Palafrugell. El llibreter, amic meu, em va dir que dies enllà participaria en la conquesta pacifista del castell de Sant Miquel. Després he vist que la performança ha estat un èxit. Gent, alguns amb estelades, nassos de pallasso i pistoles d´aigua, encapçalats per l´alcalde de Celrà, que considera les maniobres com una represàlia als acords de desmilitarització adoptats pel municipi.
El sotasignat d´aquest article es va fer insubmís l´any noranta, al costat d´uns quants més. Em van imposar una pena de presó de dos anys, quatre mesos i un dia. Condemna que es va commutar per una inhabilitació, deien que per opositar a funcionari, per rebre beques i per treure´s el carnet de dur tràilers. El nostre advocat va ser en Tià Salellas. Anys després, el govern d´Aznar ens va absoldre.
Recordo que, a més de ser pacifistes, s´hi afegia un rebuig visceral a l´espanyolisme. I és que les forces armades de l´Estat, al regne de l´eficàcia simbòlica encara representen el que vostès i jo sabem. Una instantània, un resum, si volen, d´aquells tancs entrant per la Diagonal. Per tant, ser pacifista i català és una feina doble. Vol dir que s´està en contra dels exèrcits i de les armes, però també vol dir que s´està en contra d´una força tinguda per força d´ocupació nacional. Un pacifista nord-americà, per entendre´ns, té la meitat de feina que nosaltres. I un veterà de guerra també. Per això, a finals del 2016, un grup d´excombatents va demanar perdó als indis Lakota. Un perdó en diferit, és clar.
Com que no hi ha perspectives que els veterans de guerra espanyols facin un acte de contrició pels tancs de la Diagonal, ni pels bombardejos, ni (embolica, que fa fort) per la desfeta de 1714, la doble càrrega simbòlica l´Exèrcit espanyol continua intacta. Una càrrega, no obstant això, que sembla dissoldre´s quan, aquests dies també, hem parlat de la possibilitat d´un Exèrcit català. Recolzat per historiadors i analistes catalans, un excoronel irlandès ha esbossat com podrien ser unes hipotètiques forces de defensa en una Catalunya independent. En un país, ho recordin, que l´any 1986 va votar NO a l´OTAN. I, davant d´aquesta iniciativa, i davant d´articles que recomanen romandre a l´OTAN i dotar-se d´un exèrcit, com per art de màgia, bona part dels pacifistes patris calla.
Potser és un eco de la pruïja joansalesca, o potser es tracti d´una misèria més que el procés ha contribuït a esborrar de la memòria col·lectiva. Però jo em pensava que el pacifisme no depenia d´on bufés el vent.
La carronya del tercer 