Et queda el cos

Manel Ollé va guanyar el 12è Premi Gabriel Ferrater de poesia l’any 2013. Amb una obra que es titula Bratislava o Bucarest, un sol i llarg poema línia de metro amb quinze parades i un mapa al final. Ell és sinòleg, crític literari, traductor i, és clar, un poeta.

Poema riu de pensament, llegim el flux mental d’un actor en el moment que les coses són, precisament, pensades. Sembla un psalm, però d’ordinari, abans de ser ordenat per convèncer els deixebles. Un esborrany de psalm. Un home obre el dull de la seva part divinal i les imatges cauen en dutxa, de vegades com una pluja benigna, sovint com un calabruix.

El llibre m’ha plagut. Perquè és entenedor. Quan pensem –als antípodes de quan escrivim–, en principi no juguem a l’obscurantisme de manera deliberada. El poema reflecteix aquest moment. El simbolisme pot ajudar-nos a combatre el descarnament de les pròpies misèries, però no les elimina.

En segon lloc, les imatges són d’un primitivisme exacerbat, esveltes (com quan el Casasses de Bes Nagana invoca masos espatllats i carestia de mistos), i per tant, si em poso junguià, entren sense vaselina i sense focs artificials. Les sents teves perquè fan part del col·lectiu homínid. Fogueres, l’Arlequí, galiots, cales i paraules, i els ossos que brillen i canten al desert. I l’Ocell Blau! I les presons que en definitiva són cossos, les fundes envellides i els farcits corromputs de la carcanada de l’ànima. I les ruïnes (el títol del poema és un avís, dues ciutats putrefactes), o sigui la per què no fascinació per allò que ja només serveix per enfilar un plany, l’Ollé com un J. V. Foix davant de l’estació de tren abandonada. Són les imatges de sempre, les que millor ponen i les de més bon covar, per experiència acumulada.

Obra de Sam Van Olffen

Obra de Sam Van Olffen

Sí.

En tercer lloc, premio la llengua. Lluny dels poemaris de tartera on tot s’hi val, que suen el diccionari de sinònims sota l’aixella i que, segons com, ens aixequen la camisa, Ollé no té por de les incursions de la prosa. No grinyola, al contrari, quan l’idioma llisca pla, ric i musical. A Bratislava o Bucarest fins i tot hi trobem el buf d’una trama, límpid. En aquest sentit m’ha recordat la Balada de l’holandès errant (Fauleta per a quasi-cadàvers) d’en Gerard Horta, que es pot llegir com un conte estrany. O millor declamar, aquell mèrit.

Finalment, les referències literàries. Prou, a mi m’hi sobra l’aclariment, una mena de post-scriptum, Caixa de ressonància, però entenc que més endavant em serà útil si vull aprendre coses i no l’elevaria a la categoria de nosa. Vull dir que a mi, el poema pelat pelat ja m’estava bé. I els dibuixos d’Àlvar Farré, tan nus, fàl·lics i evocatius, jo també n’hauria prescindit, però el llibre no és meu.

L’autor va dir que la versió original era més llarga que un dia sense pa i que no contemplava cesures ni puntuacions de cap mena. Maldo per llegir-la, si no l’ha destruït.

Anuncis

A casa s’hi arriba

A mi la poesia no m’agrada. Llegida, no m’agrada. Llevat dels que s’acosten a la prosa (en Casasses quan no té mistos, imbatible), i llevat dels que l’exageren (el barroquisme d’en Pedrals, que fa lliscar molt bé les paraules extraterrestres, quan unta els sonets), a mi la poesia no m’agrada. Llegida, no m’agrada.

Sovint tinc la sensació que els poetes se senten obligats a fer servir paraules inoïdes. I, és clar, com que les inoculen en estructures migrades, el mot en qüestió sura sol, a la deriva, enmig d’un galimaties.

Es nota que sóc un amateur. Tant, que si al poema no hi ha allò que s’anomena, qui, no ho sé, la Musiqueta™, m’avorreixo.

I acabaràs, quan l’hora sia,

plorant de cara a la paret,

i la teva última follia

se’t trencarà com un juguet.

Per culpa del meu amateurisme, vet aquí el pinyol, sóc un lector imbècil de poesia. Ara bé, sentida, la cosa canvia. De vegades penso que el poeta i el rapsode, si no van junts i si no els até la penyora de la memorística, l’ofici coixeja. Pedrals i Casasses m’han petrificat, i la Vernis (quin cognom!), i en Calvo des que va abandonar el bordó catacúmbic quan recita, i en Caño (com ha progressat!), aquests i altres m’han agradat. Pons Alorda, que té la traça del bufó, per exemple.

Però remo de tort, perquè he escrit poemes que són merda i no sé llegir en veu alta, ara compta recitar i per descomptat enraonar-ne. I doncs, què n’haig de dir, dels poetes? Només puc parlar, una mica, dels que he llegit.

He llegit El sedàs, d’en Ramon Boixeda (Labreu, 2015). No l’he sentit recitar. Si voleu saber-ne coses diguem-ne en profunditat, acompanya el poemari un epíleg d’en Florit Robusté, em sembla que molt ben travat. El meu amateurisme no m’ha permès d’entendre’l tot, però el nas em diu que hi diu mogudes de relleu.

el sedàs

He vist en Ramon Boixeda en tres o quatre ocasions. La darrera em va regalar i dedicar El sedàs. Un afalac. Vam parlar sobre l’ofici d’escriure i vam parlar sobre la necessitat d’abolir-se. Deixar d’escriure. Quan un escriptor/poeta em participa que sospesa l’abandonament, de seguida em mereix una confiança.

Em fa l’efecte que en Ramon Boixeda és un home que fa una gran despesa nerviosa. És prim i belluga força els ulls. És sensible, si tradueixo. En necessito, d’aquests. I els poemes del llibre m’han agradat. Em sembla que perquè és un pagès. Un pagès atrapat en les conurbacions que siguin. Em passa una mica el mateix quan tracto en Ramon Mas de Malesherbes (ell i en Boixeda són del camp de força de Vic): pagesos macerats en ciutats de destí, però pagesos. Els ramons han sentit créixer l’herba de petits. Han sentit ploure, flaires i ferums. Això no s’esborra de l’ànima, per més capes de vernís de la societat de l’espectacle que s’hi pintin al damunt.

Sospito que la clau és aquesta, una d’elles. Els poemes d’en Boixeda són de pagès. Branques, arrels i fòssils. Primitivisme, celatges i celísties. Purins i torres d’alta tensió. Fesols, fang i l’horitzó. Odes al porc. Hi treu el nas el mar i tot. Primer punt.

En paral·lel, cosa que li agraeixo de tot cor, Ramon Boixeda no es desmaia. Ni quan parla de l’amor. La lluna emergeix al passeig marítim com una carronya. Bingo! De l’amor quan parla dels poetes que venera, quan els imita sense el nyeu-nyeu del devot, i de l’amor amor, Boixeda no es desmaia. Segon punt.

Finalment, el poema no poema Etcètera m’ha semblat la cirera del llibre. Esnifa un polsim de gravetat, que li posi a ratlla el son. Gràcies.