El coix que Segura i Arasa no veu

La darrera caça de bruixes de Segura i Arasa ha trompetejat a les xarxes tres dies i mig. La manera com ha delimitat l’alt-lib catalana recorda aquells galimaties de policia nord-americà a la percaça del malvat. El suro famós, curull de xinxetes i de fotografies connectades per fils de llana.

Captura de pantalla 2017-03-11 a les 1.05.23.png

 

Tanmateix, malgrat l’esforç, real, de posar en ordre tot un seguit d’actors socials al mapa, Segura i Arasa s’ha equivocat d’estratègia. Si el que volia i vol, és el que sembla, és entendre com serà Catalunya d’aquí poc temps, ho ha fet pensant com un policia, i no com un detectiu. Ahir assenyalava el sector abertzale de la CUP, l’endemà posava el focus en el jutget Vidal o en la gallinassa convergent, socialista, etcètera. Ara ha radiografat els liberals alternatius…

Però de moment ha oblidat el paper, crucial, que sempre tenen els Keyser Söze en tots els afers envitricollats. Per fer-vos-en un resum, al film The Usual Suspects, Söze és el personatge que està per sobre de tot i de tothom. El sorge que, en una escena, quan uns dolentots tenen acorralada la seva família (dones i criatures), reclama el dret de ser ell el qui els aniquilarà. Munta una carnisseria i no se’n salva ni l’apuntador. Després es fa el coix, per passar desapercebut.

Segura i Arasa no s’ha fixat en el coix. No l’ha identificat. No ha entès, com deia en Sala i Cullell aquí, que hi ha moments (crims, si seguim amb el símil fílmic) durant els quals s’esborren les fronteres entre peluts i calbs, entre pixapolits i arreplegats, les ideologies i la genètica perden claredat. Tan sols cal un canvi de perspectiva, per adonar-se’n, i tot d’una apareix el coix.

Captura de pantalla 2017-03-11 a les 1.09.25.png

Hi ha moments que els enemics naturals col·laboren. Passa quan plana el desencant col·lectiu. O quan entra en escena un enemic comú. Aleshores, els primicers esdevenen enemics íntims. Croates i serbis col·laborant a la guerra d’Ucraïna, per entendre’ns.

I un pot pensar que d’això se’n diu incongruència. Bé, també tirarem d’un film. A X-Men Origins, Wolverine, Logan i el seu germà s’odien a mort. Fan allò tant grec d’encarnar la llum i l’ombra, a partir d’un grau primer de parentiu. La sèrie LOST, per exemple, va dur aquesta estructura al paroxisme.

El cas és que, cap al final del film, Logan, el BO, és a punt de ser derrotat pel MAL ABSOLUT. I pam, qui el salva? El seu germà dolent, amb una frase, memorable, i també força grega:

 

No deixaré que et mati un altre, perquè això és entre nosaltres dos.

 

Després de vèncer la ingerència junts, ambdós germans se separen, per tornar a buscar-se les pesigolles. Lliures, per fi, d’amenaces externes. A la ruralia sol passar, que viles a l’aranya i estiracabells s’ajuntin per treure’s de sobre els estrangers.

Però parlàvem de Keyser Söze. Segura i Arasa no ha fitxat el coix. El que corre d’una banda a l’altra, entre cupaires i alt-lib, per fer, alliberat de morals mundanes, que tot plegat qualli i ens puguem posar a filmar, d’una puta vegada la segona part. Aquest subjecte, i no pas cap altre, el coix hauria de ser el protagonista dels seus propers vint articles. I ves que no sigui ell mateix, que llavors li regalarem un mirall. No passa dia que Segura i Arasa no ens ajunti un pam més.

Anuncis