Els meus amics els Comuns

Fa tres anys, d’aquella conversa. Vaig anar a petar a l’era d’un mas empordanès. M’hi va dur un amic. Hi havia una taula llarga. De pagès. I era de nit. Sota la celístia, quatre barcelonins bevien gintònics i bramaven. Dos professors de la UOC, un gestor cultural i un presentador de TV3.

Parlaven d’Ada Colau. Ella encara no s’havia presentat per ser l’alcaldessa de la capital. Els barcelonins en parlaven amb entusiasme. Havien assistit a les assemblees. Estaven excitats. Feien olor de messianisme. Enfitoraven –al mateix pinxo ideològic– el 15M, la PAH i penjaments sobre Xavier Tries i Artur Mas.

Passat un temps, els quatre barcelonins van votar l’Ada Colau. De tard en tard me’ls trobo, per separat, és clar. I enraonem. El tema habitual és la independència, el referèndum. Invariablement, em diuen que ells bé hi estan d’acord, amb el dret d’autodeterminació, però que, no obstant això, abans caldria acabar amb la corrupció, amb les desigualtats socials. Invariablement, jo els dic que una cosa no treu l’altra. I aquí ens quedem.

Els meus amics els comuns tenen la característica del ressentit. D’aquell que creu tenir grans coses a dir i se sent dolgut perquè no li fan el cas que creu que mereix –com tants escriptors que plorinyen.

Els meus amics els comuns, tot just s’han fet un espai polític a mida, que la independència me’ls ha posat entre l’espasa i la paret. Han guanyat un espai polític meritori, però de pensament dèbil; gandul. No dubto que dos professors universitaris, un gestor cultural i un tevetresívol no tinguin sensibilitat social, comparteixo amb ells que els repugni el lladrocini convergentista, fins i tot entenc que la catalanor els sembli una cosa d’auca i platillo, però també constato que els perd el glamur de la misèria, creure que la redempció passa per trobar la bellesa en els esgarips de les classes subalternes –que deia Josipovici, a Moo Pak. Reflex, tot plegat, d’un raciocini gandul.

De sensibilitat social, tothom té la seva. Fins i tot el petimetre de Felip VI.

captura-de-pantalla-2016-12-30-a-les-1-03-04

Els meus amics els comuns, a l’últim em solen dir que l’independentisme és una variant del moltonisme. A peu i a cavall em repeteixen que el nacionalisme és una xacra –això diuen tots els manuals del progressisme enravenat–, i sovint em retreuen que el catalanisme és un torró burgès. Per contra, afirmen, colauismes i podemismes són transversals, oberts, transfronterers, sensibles! Jo no els nego cap d’aquestes afirmacions. Si haig de ser sincer, les seves quimeres són ben atractives. Estic content de les iniciatives colauistes a BCN i al capdavall trobo que els ha tocat el paper més galdós: escombrar la casa. Ara, quan els demano, i doncs, per què no aposten pel referèndum, aquell dret que també ha demostrat tanta transversalitat, aleshores m’acusen d’estar hipnotitzat per la propaganda etnicista de patró neoliberal.

–Però si voto la CUP! –els dic.

–Un secta! –em diuen.

Sovint sostenen que la CUP és una secta perquè, diuen, si no ets un kaleborroco no hi ets benvingut. A la qual cosa jo contesto que no he vist mai Julià de Jòdar cremant contenidors. Un dia,  de casualitat, vaig poder dur els quatre barcelonins al bar Resolís, de l’Ateneu Independentista de la Vila de Gràcia (La Barraqueta). Aquella nit vam picar olives en una taula, al costat de l’Anna Gabriel (una dona d’Estat, així me la va definir en Bernat Dedéu un dia que dinàvem, amb encert), i van estar tota l’estona en un estat d’histerisme pesadíssim, un posat de riures de recepta, bromes de recepta, l’artilleria de l’incòmode ignorant. El bar era ple de cridadissa, popular. Ens el repartíem entre la gitanada de Gràcia (que tocava la guitarra), un grapat de joves testosterònics amb dessuadores i, la majoria, el grup de la gent perfectament normal que demana cervesa i tapes.

Els meus amics els comuns van sortir del Resolís com si haguessin estat en un lloc prohibit. Amb la boca torta de tant abundar en els lloc comuns. Les bromes sobre la basquitis es van allargar com només s’allarguen les bromes sobre sexe, sobre l’Església i al voltant de la mariconeria ad hoc. A l’hora del comiat em van tornar a dir que la CUP és una secta tancada. Una màquina de trencar l’harmonia. Un catau d’intolerants.

Els meus amics els comuns estan a favor de totes les causes autodeterministes del món, llevat de la causa que toca de prop el seu racó de món. Jo els dic que, sense la CUP, Convergència encara correria pels jardins de l’Escorial, amb una fulla de parra als ous. Els dic que ERC encara seguiria a l’envelat de la cargolada. Sense la CUP, i mira que s’ho van pensar, abans d’abandonar l’extraparlamentarisme, sense la CUP, deia, els nous cadells del PDeCAT serien amos i senyors de l’enèsim intent per fer combregar amb el possibilisme esfotrassat una bona part de la gent que viu a Catalunya. Però ells, els meus amics els comuns em compadeixen. I l’únic argument que tenen és que en Garganté és un hooligan. No descarto presentar-los-el, a veure quina cara posen…

Captura de pantalla 2016-12-28 a les 0.28.03.png

Hem fet tard. Els meus amics els comuns estan ressentits, en el fons, crec, perquè l’independentisme (qualsevol tipus) els demana que surtin d’aquella zona de confort (quina expressió, mare meua) en què fins fa quatre dies vivien tots els autonomistes de l’esquerra aburgesada. Ells voldrien seguir prosperant en aquella mena de país que tant s’assembla a una taula de tertulians on es poden mantenir posicions irruents, mentre s’està en antena, que després ja irem tots plegats a sopar. No volen entendre (perquè ho entenen), que l’endemà de la independència se seguiria sopant, en general. En un país idèntic, pel que fa als bàndols, idèntic al que acabaríem de deixar. Però amb una diferència: un país triat!

Pla misogin

Hem sentit a dir que Josep Pla era misogin. La misogínia és tenir aversió a les dones.

No ho entenem. Pla tractava tothom per igual, i si la persona tractada no era del seu gust, fos un home o fos una dona, Pla la rebaixava a la condició d’insecte. Cap relació hi havia, en aquesta rebaixa, amb el gènere de la víctima.

Escriptor procliu al retrat inclement, Pla explicava els homes, les dones i els dies. Fisicista, sec de sentiments, i amb dots d’observador sobredotat, no era inhabitual que tothom en sortís mal parat. I si en aquests retrats fulgents, les dones hi apareixien com unes toies, com unes xafarderes indominables, és perquè aquelles dones eren unes toies i unes xafarderes de gran calibre.

Als llibres d’en Pla, les dones donen per un estudi fantàstic. Una petita subvenció, de ben segur animaria més d’un investigador. En qualsevol cas, per la poca cosa que des d’aquí podem apuntar, dubtem que del còmput final se’n pugui despenjar que Pla va ser un misogin. L’aversió seva, i per tant l’interès, es propulsava en totes direccions, i pel camí no destriava en funció d’una tírria concreta –cap a les dones, volem dir. Cosa que s’aprecia, sobretot, a les seves sis o set novel·les.

Demoscòpia i Procés

Tuíter s’assembla a la vida. Permet a l’individu crear-se un món de relacions personals i pensar que el seu model és el més habitual, o el més sensat, fins i tot el de les musiqueries més interessants. Gran fal·làcia.

No sé com és el vostre, però el meu timeline queda repartit entre simpàtics, afuats, sentimentals, lletraferits i quatre desperts. Aquests últims són quatre intel·lectuals que, entre tuït i tuït, escriuen als mitjans. Jo, que sóc un volàtil, interpreto el Procés únicament a partir de les seves anàlisis. Els faig servir per donar forma a les meves petites, estimades idees de votant de la CUP que va orientar el vot per desemmascarar la tramoia processista. I ells, els quatre són d’una espècie. Vull dir que la conformen. I ho dic éloigné, perquè amb prou feines de tracte viu en conec un parell. Però no crec que m’equivoqui.

Això de l’espècie ho trec d’una frase de Samuel Johnson. Pescada d’un llibre instructiu. L’ha publicat Galaxia Gutenberg, es titula Ensayos literarios, i l’ha editat Gonzalo Torné, l’irruent. Diu Johnson:

En les obres d’altres poetes un personatge és, massa sovint,

un individu. En les obres de Shakespeare solen ser una espècie.

           El pinyol del meu timeline em sembla que és independentista. Per ser fidel a la realitat, diria que els figurants ho són en una proporció de dos cada tres. I, és clar, n’hi ha de tot tipus. Individus. Isolats. Cadascú amb la seva cabra –que diria l’argàric Sostres. Obert el ventall, trobem l’independentista del postureig i el que ho és de compromís, de l’amarat al calculador, passant pels barretinaires i els llepes (subespècies), els romàntics i els nihilistes (prototipus no evolucionats), i acabem en els pragmàtics (caça-recompenses solitaris). Bona part del dia, el meu timeline és una boira que costa travessar, si un té ganes de parlar d’alguna altra cosa o de llegir sobre algun altre tema que no siguin les estelades. I entremig hi ha els quatre desperts que suara esmentava. Els que llegeixo quan em vull posar al dia i per tant necessito les idees d’altri per descremar-me de tanta cridadissa –pròpia de Tuíter. Perquè em sembla que hi toquen. Enric Vila, Bernat Dedéu, Jordi Graupera i, més cap aquí, Borja (o Boaz, depèn del vent) Vilallonga. En aquesta espècie, d’espai i de llinatge que descric, hi entra i en surt, va com va, també, Antoni Puigverd, tan vilipendiat per l’independentisme de calçotada tètrica i ungabunga d’aparcament perifèric. I a l’ombra sempre llegeixo el meu bon amic Gerard Horta, l’astronauta. Para de comptar.

Com que no compro diaris, m’assabento dels articles d’aquesta espècie via Tuíter. Dels seus papers i dels dels altres. No puc pas dir que entre els altres no hi espurnegi, de tard en tard, una anàlisi interessant, un pensament esvelt, però en general es tracta d’articles que s’anuncien amb el següent lema funest, encara que només sigui de manera subreptícia:

La meva anàlisi sobre..

            Lema que em produeix una nàusea. Enllà d’això, deia que Tuíter és com la vida. Un es fa el món a mida. Aglutina els de la corda pròpia i deixa un espai masoquista pels de la corda contrària, perquè hi ha enemics que valen un imperi. Al mateix temps tapa els forats amb els que saben divertir i amb els que saben coses. I amunt. Pel que fa al Procés, però, jo només llegeixo els de l’espècie concreta que us dic. L’enllistada. Tribal. Quatre (de vegades cinc) personatges shakesperians, contradictoris, aixafabolets, apassionats i un punt esburbats. Articles caralluts, sovint torturats, sempre ben documentats, o com a mínim el fruit d’una intuïció alliberada. La gran comèdia del Procés, amb ells es fa força passadora, menys opaca, amb menys dosis de garum eufòric.

Captura de pantalla 2016-11-14 a les 22.27.23.png

            Faig part d’una secta, quan llegeixo sobre el Procés. La decisió és voluntària, i és l’única manera d’entrar en una secta –si us plau que ningú no s’enganyi, amb la fraseologia indocumentada de la cooptació, perquè és més falsa que un discurs de Coscubiela. I no nego que a la selva de l’opinariat endins no hi hagi, repeteixo, lúcids i visionaris: Francesc Serés quan deixa d’odiar Barcelona, Marta Rojals quan s’enserioseix, Joan Baptista Culla quan s’emprenya, Xavier Antich quan no vol quedar bé amb tothom. Però l’espècie que he triat té una característica extra: no s’esgargamella a toro passat i prou, no es bressola en aquell moment nefand que la meva anàlisi sobre ho empantanegarà tot si s’escriu. El tipus d’anàlisis que podria publicar jo, perquè cada diumenge tinc columna al Diari de Girona, aquelles sopes fredes de lletres que prou m’he guardat de secretar. No. Aquests quatre (o cinc), que com tots els altres només escriuen sobre el Procés, almenys traspuen la sensació que l’amo (quan en tenen) els lloga el cul a canvi que se la juguin.

Ara em direu que Tuíter no és el món. Em direu que s’assembla molt més a la rulot de Miquel Bauçà, colgada per la mateixa terra que remou, més o menys una presó. Prou. Però, n’esteu segurs? La demoscòpia triomfant i minoritària, l’única que va encertar el desenllaç inesperat del Brèxit, la victòria pírrica de Trump i, no us n’oblideu, el rebuig democràtic al procés de pau a Colòmbia, les úniques enquestes que van encertar aquests tres improbables històrics van ser fetes a partir del batibull de les xarxes socials. Diuen que un bon algoritme és tot el que es necessita. O una espècie ben triada d’opinadors i analistes –hi afegiria jo– que no tingui por de quedar fora d’enlloc.

Any Dylan

Han donat el Premi Nobel de Literatura a Bob Dylan, nom artístic o pseudònim de Robert Allen Zimmerman, nascut a Duluth (Minnesota) l’any 1941. Ell és compositor i cantant. Ha girat molta lletra, també, després de més de mig segle de carrera.

Els suecs han sucumbit als encants de la postmodernitat. Aquella doctrina que enalteix l’híbrid com a font de coneixement i de reconeixement. Aquella metodologia que ha dut Umberto Eco a la categoria d’intel·lectual superdotat, perquè, oh, és capaç d’ajuntar en un sol argument Batman i el Dant.

Que això ho fem quatre arreplegats, per brillar una estona a les xacres socials, passi. Però que ho faci l’Acadèmia no. No es pot negar el cop d’efecte, l’olor de l’audàcia per situar-se al segle XXI, i m’he divertit de valent amb la indignació entre la tropa lletraferida. Però no hi ha dret. I no es tracta del debat grumollós sobre l’alta i la baixa cultura. Aquesta pèrdua de papers ja la vam tenir amb el pregó de Pérez Andújar.

Enllà d’això, avui un amic metge em deia que el Nobel valora, d’uns anys ençà, paràmetres aliens a l’obra, al descobriment o a la feina dels premiats. Em deia:

–Es té en compte l’impacte social, a més del rigor, en el cas dels nobels científics. I ara s’ha vist amb els arguments a favor de Dylan.

-Aleshores –li he dit, demagògic-, donem el Nobel d’Astronomia a Carl Sagan, per arxidivulgador planetari.

No hi ha dret, tanmateix, perquè en Bob Dylan és un poeta (o un escriptor) de dubtosa solvència. Llevat de quatre versos (entre mil) que diries, home, aquí hi ha un monstre líric, o un tità que processa el seu temps a còpia de rumiar-lo, la resta de les seves lletres es troben al mateix nivell que de les d’Extremoduro: sobredosis de sucre, sentiments desbridats, ràbies, mirall del pols social i prou, freixura i segregació de fluids corporals. En cru, tret de quatre al·legories flaix, les lletres dylanianes no tenen qualitat literària.

No es pot premiar Dylan amb el Nobel de Literatura. La seva obra no és literària. És musical. Subsidiària. De segona mà. No seria un problema del canal per on s’expressa, però en el seu cas no es poden separar les lletres de les notes i del context-tradició de la cançó nordamericana, i per tant no es poden jutjar literàriament. Valguin de mostra Tom Waits, o Sepultura: Dylan no fa una literatura. No és un escriptor. És compositor, canta, esgratinya la guitarra i escriu lletres de cançons i poemes. Ha acompanyat i acompanya les masses, això no és un retret, però no ho ha fet ni ho fa a partir, i prou, d’una literatura de gruix. I si un es fixa només en les lletres (és el que argüeixen des de l’Acadèmia, parlen de la seva poètica), Dylan és un escriptor mediocre, poc àgil, limitadíssim, i amb uns dots d’observació diguem-ne pobres. Potser són pobres com a twitter, on l’amplària per expressar-se, com en una cançó cantada, és prima, i per tant només brillen els més afuats. Però finalment són dots d’observació pobres. Si toquen la fibra, si emocionen, és perquè és un molt bon compositor.

Captura de pantalla 2016-10-13 a les 20.29.49.png

No us passa, que vibreu amb un cantant, amb un grup, però que quan en llegiu les lletres al llibret no acaben de yeah? Imaginem-nos-ho més bronc: llegiu les lletres d’X abans d’escoltar-ne les cançons. De l’X que sigui. Descobrireu que aquell vers, aquella tornada potser us meravellen, us destapen la joia del comprès o us obren les portes de la percepció profunda de les coses. I, bo i això, abans de l’estimbada, quan sentiu aquelles paraules inserides en una cançó trobeu que el producte és repugnant, o tou, o senzillament estúpid. En un sentit invers, les lletres de Nirvana no valen un pito, si no fos per l’embolcall prodigiós (musical, escènic, mitomaniàtic) que les acompanya.

Hem obert la porta, perquè donin un Grammy a Philip Roth? I com és, que Dylan no ha estat mai atès des de la crítica literària? Bé, tothom va coincidir que la seva novel·la Taràntula era un nyap, menys el bo d’en Ginsberg. Però, com és que no figura en cap cànon de la poesia occidental? Dit d’una altra manera, aguantarien, els relats de Carver, una musicalització joglarívola? Les lletres deliciosament nonsense de Zappa, les llegiríem, com qui es s’esvera, amb Les dones i els dies?

Demà pensaré diferent.

El risc de la relectura

El primer cop que vaig llegir Els nois d’en Toni Sala, el llibre em va agafar amb el peu canviat. Llegit de mala manera, a l’autobús i mort de son, sense llapis i sense claustre, a partir de la meitat vaig decidir que l’acabaria en diagonal. Pensava que l’autor no m’hi deixava entrar. Pensava coses estranyes. M’aturava, segons el passatge, amb la nàusea al canyó. L’estructura, d’aparent poca trama, i aquesta, empresonada per les ruferes d’una prosa desbridada, amunt, com si el rerefons del llibre fos una ratlla, una línia pobra i recta puntejada pels tornados onanistes d’un gran escriptor.

Ara l’he tornat a llegir. A poc a poc és poc. Amb un bolígraf vermell a prop. Disposat, amb l’arma del corrector (i del moralista), a certificar que la primera lectura era la bona. L’excusa és que l’haig de tenir fresc, perquè avui, dimarts 27 de setembre, acompanyo en Toni Sala a l’Aula d’Escriptura de Girona. Parlarem d’ell i dels seus llibres amb els alumnes. I m’han caigut els ous a terra.

En descàrrec de la frase anterior, que vesteix malament per parlar d’una obra com aquesta, puc dir que no tinc una altra manera millor d’explicar el que he sentit. M’han caigut els ous a terra. El bolígraf vermell treia fum, omplia els marges de notes una mica esverades. Mirava de retenir tots els trucs, els salts, mirava de saber on era l’arjau, l’orsa, el motor i les veles, i tot plegat era improductiu, me n’adonava, i acte seguit em deixava anar, pàgines avall. Aquelles escalades de la prosa per la prosa, que tan m’havien fet enrere, ara m’han estellat l’ossada. La teranyina on es revinclen els personatges, atrapats i violents, per fi l’he vista en tota la seva lluminositat. Tinc la sensació que se m’ha concedit gronxar-m’hi. Llibre rellotge, Sala l’artesà.

El crític literari Alfonso Berardinelli diu força disbarats –em deia un conegut. Molts, en diu, perquè trafica des d’un país isolat, el del crític enfadat amb l’univers. Però una de les seves asseveracions no n’és cap, de bestiesa: hi ha llibres que fan mal, corres un risc personal si els llegeixes. Els nois és un d’aquests papers.

A l’últim m’he recollit els ous, m’he tancat la boca davant del mirall, m’he dutxat i he sortit al carrer, fent veure que no passava res. No em puc presentar a l’Aula d’Escriptura fet una coca. La primera vegada que vaig llegir Els nois, al cap d’uns dies em trobava amb en Toni Sala a Sant Feliu de Guíxols i mirava d’explicar-li les meves sensacions, els retrets. Ell em va dir que totes les lectures eren lícites. Avui dimarts miraré de no badar gaire la boca. Però li diré tot això. Menys afectat, s’entén.

captura-de-pantalla-2016-09-27-a-les-1-26-39

 

El nostre tertulaci

En un dels seus tuits rococó contra la mediocritat dels tertulians habituals, el novel·lista Gonzalo Torné va pitjar malament les tecles i sense voler es va treure un neologisme de sota l’ala. Per comptes de TERTULIANOS va escriure TERTULACIOS. No cal dir que les ressonàncies del terme són formidables.

El nostre tertulaci habitual és un senyor plúmbic, amb cervell de neoprè i un gep incipient a l’esquena, premonició botida de la quantitat de besamans que nit i dia estipula prop de les menjadores del poder. I no és que libi directament d’institucions i polítics, ans zumzeja ran, tot esperant que caiguin els encàrrecs de l’arbre del diner públic. És tot un sedentari.

Amb la formació humanística pròpia d’un pèl·let, el nostre tertulaci capitaneja tribunetes des d’on parlar de tot sense dir res. Sardaneja tots els temes. Avui fa un article sobre el sainet que són els vestidors dels equips de futbol, demà surt en un debat de sis minuts sobre la súper-illa, demà passat analitza la turistada fent veure que hi ha pensat. No s’arrisca mai, fa tentines de funambulista de barriada per la corda de l’obvietat, i de propina passa per bonhomiós. Futur gagà, ja se li pot endevinar el final: el dòmino pensionat que pontifica mort de tristor, clac, clac, clac, al compàs sec de la fitxa ditejada.

En directe, a la ràdio i a la televisió, el nostre tertulaci no sap trenar les frases, el seu lèxic faria posar vermella la proa d’Argo. Però ell té una coartada que de tan polsosa se salta el protocol de Kyoto: ell és un COMUNICADOR. Popular, respectuós, confon el capteniment afuat de per exemple l’Antoni Puigverd amb la ignorància espurnejant de la gent de poble que en Quim Masferrer fa servir, quin pallasso, perquè els televidents ens sentim superiors. El nostre tertulaci confon l’una i l’altra i no arriba a la sola de la sabata de cap de les dues. En el fons és un tètric.

Per escrit, el nostre tertulaci és sentimental, cursi, de centre perquè no ha estat mai enlloc, però fa passar el seu bagatge com si tot plegat fos una virtut cosmopolita, progressista, vencedora en la superació de les velles, tronades idees sobre pobles, ètnies, tribus i confraries. Per contra, el nostre home llepa on ha de llepar, sap molt bé on es troben els clans i les sectes a qui nega l’existència en públic, ben de vegades sense adonar-se que rosega menjucs, viu als llocs comuns i es descompon en flocs de seborrea crepuscular. Èmul de Tertul·lià, el cartaginès de la fe tova, incapaç de debatre amb els filòsofs, i per això en conseqüència els va menystenir.

El nostre tertulaci assaja un pensament lateral i lliure, documental, quan en realitat és una caricatura del majordom perenne, i tanmateix el llautó, el seu, brilla tant que es veu des del país de Cucanya. Allí on els gossos es lliguen amb llonganisses, un indret mític que el nostre tertulaci no trepitjarà ni amb l’ajuda de tres reencarnacions. Ell no ha llegit res, o el que és pitjor: ha llegit molt sense prendre mai una nota.

 

captura-de-pantalla-2016-09-21-a-les-23-35-30

 

El nostre tertulaci, a més a més, és molt actiu a les xarxes socials. No tindria sentit que se n’estés, perquè és un comunicador, un opinaire digne, de vegades se sent un far. La pega és que a l’últim no se sap de què treballa, perquè la seva màxima és navegar a contracorrent, i remar a còpia de no veure que ell, en essència, és terrer. A les engires d’un transatlàntic, ell boga amb la seva xalana de suro, sovint, molt sovint amb tanta mala traça que acaba engolit per la força centrípeta del monstre a qui volia qüestionar el rumb. L’enganxen, el pesquen sense parar. Es fica de peus a la galleda amb una facilitat a la qual només hi tenen dret els nens, els bevedors i els vells aclaparats. Però ell fa com si res. D’aquí que sigui altament susceptible. Llei. El nostre tertulaci rastreja les xarxes socials a la percaça d’enraonies que l’impliquin. Li fa l’efecte que tothom parla d’ell, vet-ho aquí. Se’n diu mania persecutòria. Se sent atacat permanentment, avinenteses fictícies que ell aprofita per enarborar atacs d’amor propi, d’ànima de càntir amb les costures esquinçades. Afectat, dolgut, fet un toll de ploralles, no dubta a barrejar peres amb pomes, si amb això surt airós de l’enèsim retret que li fan.

Al capdavall, valgui per desaccelerar aquest paper, el nostre tertulaci és l’amic perfecte. Comprensiu, bondadós, segur que sap escoltar. És per això que li demanem que ho deixi. Tertulaci, emperador llatinoide de la fumarola, mira’t al mirall i apaga’t. Que t’esperem al bar. Vine. Tens aquesta sortida, o és que prefereixes presentar-te a les llistes de la nova política? Sí, la que fa com tu, la que llisca pel revinclat de la història com si aquí no hagués passat mai res.

La feinada

A principis de setmana vaig rebre un correu. Una escola d’escriptura em volia fitxar. Deien que els meus llibres els agradaven molt i que es notava que jo era un gran escriptor. Era un correu amable i mal escrit.

Em van proposar que fes l’assignatura de microconte (en deien microrelat, sense la doble erra), a distància. M’oferien pocs diners i bon ambient (sic.). D’entrada, els vaig agrair la confiança, i em va passar pel cap demanar-los, també, quins llibres meus havien llegit.

L’endemà vaig rebre un correu encara més amable i més mal escrit, on em deien que de fet, de llibre meus meus no n’havien llegit cap de sencer. Però sabien que era bo, perquè em seguien a twitter. Els vaig proposar de fer un xat, per cremar etapes:

–Jo de microcontes no en sé res!

–Els teus tuits sovint ho semblen.

Ui sí.

Fitxo en dues escoles d’escriptura, la Bloom (nova de trinca) i l’Aula d’Escriptura de Girona. Em paguen bé, els correus que m’envien són impecables, i em fan treballar molt, cosa que em fa pensar, és clar, en la qualitat de les respectives. Compromisos amb data de caducitat. I fa poc he deixat un curs virtual al Laboratori de Lletres, perquè enguany no arribaria a tot arreu amb un mínim de solvència.

–No és gaire feina, ja saps, microcontes. Estimula els alumnes, és el que volem.

–Estimular té molts significats.

Ben xarmant, vaig declinar l’oferta. I els vaig recomanar noms. L’un, el d’un amic, per fer-lo emprenyar. Però no els vaig dir que per mi el gènere (si se’n pot dir així) del microconte és una camama. Un invent dels cantamanyanes que de quatre frases es pensen qui sap què. I no els vaig dir que, en qualsevol cas, si quatre frases brillen, el millor que un pot fer és regalar-les a twitter. Ordenar-ne unes quantes més ja seria escriure. Un principi de. I això els estrictament microcontistes no saben què és.

Captura de pantalla 2016-09-06 a les 0.50.03.png

Visca l’Oriol

Article publicat al Diari de Girona el dia 31 de juliol de 2016

 

Avui fa 582 dies que l’Oriol Canals va morir a Indonèsia, on ell i la seva dona feien el viatge de noces. Van patir un accident de motocicleta. Ella va quedar molt malferida. I ell va morir. I jo no puc esperar l’efemèride exacta del traspàs (el 27 de desembre), perquè és avui que necessito dir que et trobo a faltar.

Hi fa que sigui estiu.

L’Oriol Canals i Boix era un any més petit que jo i en feia, de còrpora, dos i mig com jo. Barceloní de les Corts, músic i animador infantil, cantautor, el vaig conèixer a Llívia, l’octu?bre del 2010. La meva família i jo ens a?llotjàvem en un alberg i l’Oriol va venir a explicar contes i a cantar cançons per als petits. Érem quatre gats, i aquell dia vam enraonar una estona. Expansiu quan actuava, sense el micròfon em va semblar tímid i desconfiat.

Ens vam seguir trobant. Era estrany no veure’l, a les festes majors dels petits pobles empor?danesos, durant l’estiu. A les cagades col·lectives de tió, a l’hivern. En qualsevol festa reivindicativa, al Solsonès, a l’Empordà i a Barcelona. Amb el temps ens vam fer amics. Vaig saber detalls de la biografia. Era nebot d’en Xesco Boix, a qui ell admirava i del qual en sabia imitar a la perfecció la manera nassal i aguda de cantar. L’hivern de l’any 2011, es va presentar a casa meva de les Gavarres amb un conill de xocolata per a la nostra filla gran, i amb una ampolla de vi.

Quan l’espectacle era infantil, l’Oriol Canals es transformava en l’animador total. Quan l’espectacle era per a tots els públics, com quan cantava amb la formació Kumbes del Mambo, es notava que la música el posseïa. Una bona frase de baix, un solo de bateria li feien contraure la cara, ballava molt bé, electrificat. No és cap secret que els tirant a grassos ballen millor que els tirant a filaberquí.

Tres ismes podien resumir la ideologia de l’Oriol: l’escoltisme, el sindicalisme i l’independentisme. I jo n’afegiria un quart: el gamberrisme. L’any 2012 ens vam trobar al berenar literari que organitza la llibreria El Cucut de Torroella de Montgrí. En aquella ocasió, la llibreria també celebrava el vinticinquè aniversari. Una gentada.

Apartats del tol·le tol·le, l’Oriol em va ensenyar un llibre curiós. Editat per la Sprinkle Brigade. Aquesta gent és de Nova York i busca defecacions canines al carrer. I les converteix en escenes. Una buina de dogo esdevé una trinxera amb soldadets de plàstic. La pasterada d’un pastor alemany amb descomposició es converteix en el ring de fang on lluiten dues Hello Kitty. Els cagallons d’un canitx són els obstacles que salva un totterreny miniatura.

L’Oriol compartia el tresor, furtiu i mort de riure, com un nen que du una capsa amb una sargantana. D’altra banda, entre les autoritats assistents hi havia en Jordi Pujol, l’home que llavors encara rebia el títol de Molt Honorable. I l’Oriol em va dir que li volia fer una broma. Mostrar-li el llibre de femtes i demanar-li que li dediqués. Pujol, que dubto que res l’espanti, va fullejar-lo, impertèrrit. Després es va treure la ploma i li va dedicar: “Per l’Oriol, que m’ha fet una sorpresa”. I tu vas tornar exultant. Et trobo molt a faltar.

 

Captura de pantalla 2016-08-01 a les 11.08.25

 

 

 

Racisme de baixa intensitat

Article publicat al Diari de Girona

La temporada d’estiueig acaba de començar. A les comarques gironines, els ritmes habituals es trastoquen del tot. Les estampes d’ara fa un any es repeteixen, amb la mateixa exactitud amb què l’Assumpció de Maria s’esdevé el 15 d’agost. De fet ja semblen fenòmens naturals periòdics. Diuen de tu als equinnoccis i solsticis: més eixams de ciclistes a les carreteres, més carn flotant a la sopa litoral, més caminadors a bosc i una abundància catasclismàtica de gent que té gana a totes hores.

Sabem, doncs, que l’estiu és arribat. Però els indicadors principals no són ni la calor, ni els mosquits ni les pluges d’estels. Som nosaltres. Perquè ens ratifiquem. Arreu ens atraca l’etern retorn. La Cantada d’Havaneres de Calella de Palafrugell (50a edició) ha fet baixar la petita localitat un centímetre més -enguany celebrem el mig metre. Els carruatges de bèstia cançonera tornen a caminejar per la Fageda d’en Jordà, vigilats pels característics ulls dels faigs. Dins la Força Vella, els carrerons del Call de Girona es boteixen per encabir la riuada, i a tocar del Museu Dalí no hi cap un cabell de bruixa de Llers. I ha tornat, s’hi quedarà fins a setembre, la cua de cotxes diària, per entrar o sortir de Torroella de Montgrí per la C-31.

Tanmateix, l’indicador que a mi més m’interessa és el del refús indígena a l’estranger. Quan dic indígena no es pensin que parlo dels que familiarment es poden remuntar fins als comtes d’Empúries. O fins a les abadesses de Sant Joan. Quan dic indígena vull dir l’habitant permanent de les comarques gironines. I per estranger entenc el passavolant estiuenc. Ferit de fatiga anual, us visita per assolir el repòs del guerrer treballador -que consisteix en no parar. I és tanta la pruïja per l’acció, el frenesí per visitar i degustar-ho tot, que l’indígena activa, per dir-ho d’alguna manera, un racisme de baixa intensitat. Gairebé inofensiu.

En general, les comarques gironines ja no són aquell indret tronat i ruraloide que a mitjan anys cinquanta rebia el primer turisme de masses. Amb candor, curiositat i ganes de tocar moneda, els indígenes van obrir-se de braços. En paral·lel, emprenedors locals o estrangers hi van fer l’agost. Però mig segle llarg després, hi ha alguna cosa que ha canviat. Les ganes d’omplir la caixa registradora no, però el candor i la curiositat han deixat pas a un petit rebuig, silenciós i cronificat.

A mi m’agrada enraonar amb tothom. Durant l’estiu saludo els indígenes. I no falla cap any. Les converses giren al voltant de la gentada i la massificació, una salmòdia. S’entaula el racisme de baixa intensitat, un ventet sorneguer i anecdotista. L’estranger és l’heroi dels acudits, la víctima dels sobrenoms, i sovint la diana de les crítiques més despietades. Però no li xiulen mai les orelles. No és que es maltracti el foraster. Tret d’en alguns casos de gent molt cremada o partidària de la cacera simbòlica. Aleshores s’instauren els dos gags preceptius. Ja formen part del patrimoni indígena: proporcionar malament les indicacions al turista, o esquilar-lo mentre se’l convenç de ser un elegit.

 

Captura de pantalla 2016-07-17 a les 23.32.24

Borges es mor a la Bisbal

Captura de pantalla 2016-07-06 a les 0.14.24

 

Article publicat al Diari de Girona

 

1.Jorge Luis Borges va publicar un conte curt l’any 1941: La biblioteca de Babel. Perfila la idea d’una biblioteca infinita. Metàfora de l’univers, conté totes les possibilitats de llibre. És un lloc meravellós on s’hi llegeix des de sempre.
2. L’escriptor argentí estava fascinat per les combinatòries. Sabia, com sabem vostès i jo, que els llibres només són grapats de lletres. Barreges sovint a la ratlla del disbarat. Però també sabia que el coneixement, la seva transmissió i la llibertat, o es posen en paraules, o no existeixen. Paraules dites o escrites.
3. L’any 1955, Borges és nomenat director de la Biblioteca Nacional del seu país. També és l’època que la ceguera gairebé l’ha guanyat. Una contradicció, la del bibliotecari cec, que ell mateix va atribuir a un destí collonador. Ho diu al Poema de los dones:
«Nadie rebaje a lágrima o reproche / esta declaración de la maestría / de Dios, que con magnífica ironía / me dio a la vez los libros y la noche.»
4. Vostès i jo també sabem que la Torre de Babel és un equipament públic que la humanitat va començar a aixecar després del diluvi universal. Els descendents de Noè (o d’Adam) parlaven una sola llengua, en tenien prou per anar construint aquella obra faraònica. Però per comptes d’adorar déu es feien la murga els uns als altres. Per això, Ell els va castigar, i va multiplicar el nombre de llengües. Va venir a dir-los que fessin l’esforç d’entendre’s, si de debò volien tocar el cel col·lectivament. Naixia l’ofici de traductor.
5. Els llibres de Borges i de la Bíblia són fantasies. Paràboles sobre la volatilitat del llinatge humà. Però la polèmica sobre la Biblioteca Comarcal de la Bisbal no és una ficció. Un puny d’homes no es posen d’acord, com si parlessin idiomes diferents. El demandant Josep Sabater branda la llei. L’alcalde Lluís Sais branda l’interès comunal. Per sobre se sent la flaire d’una conxorxa. Representants involuntaris de Caïm i d’Abel a la terra, discutiran fins al dia del Judici Final. Rivalitats, velles masculinitats, empordanisme del morro fort, diguin-ne com vulguin.
6. Entremig, la plataforma veïnal probiblioteca no es cansa de manifestar-se, i amb una llengua comuna. S’entenen i entenen que l’equipament hauria d’estar per sobre de les persones. Saben, com vostès i jo, que els llibres ens fan més entenimentats. Reclamen el seu paper mediador. I el més important: la biblioteca i el seu enderroc probable els pagarem tots.
7. Fa de bon imaginar que el litigi es pot solucionar amb una baralla a mort. Una nit de lluna plena al llit del Daró. Que els implicats (en són més de dos) s’estossinin fins que només en quedi un. La ciutadania bramant des dels balustres del passeig. Però com que la realitat sempre supera la ficció, l’escaramussa joc de trons no s’esdevin?drà. Perquè un dels contendents, el dissortat Josep Sabater, té la vista malmesa. I és de mal gust aprofitar-ho per dir-li que no pot rellegir Borges.