Estic content.
Després d’un lustre fotent-m’hi de lloros, intermitentment, després de lluites i de ribots lingüístics, de fregir-m’hi el cervell i d’hores d’insomni, L’Eclipsi (de Georges Perec), surt el 9 de febrer de 2017.
Espero que els llibreters li cedeixin el lloc que mereix. No ho dic pel meu esforç, ben segur que no és el més pertinent, fer-se l’heroi, sinó que ho exigeixo, com qui diu, perquè Georges Perec sempre és digne de festeig. Ni que sigui entre els devots, que som legió, tot i que sovint semblem un pilot d’obsedits. Tot i que sovint no moguem soroll.
L’Eclipsi és, de moment, el projecte llibresc que més he volgut que sortís de les ombres il·lusòries del simple propòsit. Lluny, llunyers i boirosos, queden els dies de somieig, els intents demolits, les proves innocents de l’impossible.
L’Eclipsi és un tipus de versió que em somou l’esperit. Ni és fidel, ni és infidel: reprodueix el joc del model, ressegueix el prototipus, però és evident que en treu un exemple nou. Seguint el consell de col·legues més experts que jo (sobretot de l’Hermes S., un monstre), L’Eclipsi és un llibre nou, però no ho és gens, ensems, sobretot si posem l’espill i el confrontem.
Que sigui el lector el qui tingui l’últim mot.
L’Eclipsi és, per entendre’ns i en resum, és un digerit. Però en direm coses, els dies que vénen, que en tenim per oferir i per vendre un munt. De moment, l’únic que puc sostenir, sense que sembli boig, és que em pessigo per creure-m’ho.
Un reconeixement pels editors, pel corrector, per tots els qui m’heu fet de suport, i que visqui Perec!
La carronya del tercer 