Els majordoms

Un diguem-ne saludat meu té raó. M’envia un missatge i em diu que tot dedicant llibres al MH Puigdemont som uns majordoms. M’ho diu amb bonhomia, perquè té raó.

En despit que el meu saludat no sàpiga les circumstàncies de la dedicatòria, té raó. Malgrat que em diagnostiqui des d’una lateralitat esvelta, té raó. Els plometes de la cosa nostra fem la feina de la legitimació. Cada panegíric sobre l’1-O es converteix en un galó més de gasoil per allargar la comèdia dels manaires de dalt. La traïció sempre es mou en la mateixa direcció. Sió, a Màtrix és un soterrani gegant. La gent hi balla i folla, tot esperant que l’elegit mogui fitxa.

Per fortuna, alguns hem entès que la germandat del suro no era un mal invent.

 

 

Quan l’egoisme mou el món

Estem d’enhorabona, per partida doble. Ha nascut una nova editorial en català, a la Catalunya Nord, es diu La Perpinyanesa, i s’estrena amb un document curiós i fins no fa gaire desconegut. Es tracta del petit assaig –en realitat és un discurs–, La bravoure: traité sur la lâcheté, del filòsof i anarcoindividualista francès Georges Toussaint Léon Palante (1862 – 1925).

Influït per Nietzche i per Freud, Palante hauria estat un llibertari de patró clàssic, si no fos que mai no va posar l’Estat per sobre de la Societat en l’escala del Mal. Al seu llibre contra les tesis d’Emile Durkheim (Précis de Sociologie, 1901) escriu: «La societat és tant o més tirànica que l’Estat. Entre la coerció estatal i la coerció social només hi ha una diferència de grau.» Antimarxista, antikantià, antirosseaunià, Palante fou partidari d’un home lliure i egocèntric, equidistant, per entendre’ns, l’única limitació del qual dependria del seu poder per obtenir el que desitja. Tota la resta (l’Estat, la Societat, els drets naturals i la propietat, la nació i la família) són construccions mentals i per tant abolibles amb un sol acte de la pensa –si d’això en depèn el propi benestar. Igual que el filòsof i educador Max Stirner, Palante propugnava associacions de conjuntura (unions d’egoistes, en deia Stirner), quan eren necessàries per a empreses majors –per construir un pont o per assaltar el poder, per exemple. Abans i després, però, que el campiquipuguisme dictés les regles del joc. Per tot plegat, Palante sovint ha estat inclòs en els corrents de l’anarquisme egoista aristocràtic, aquell que al Madrid de principis del XX produiria espècimens tan estrambòtics, gent a favor de la llibertat de tots els pobles, llevat dels de la península.

La valentia: un tractat sobre la covardia és un discurs de l’any 1912, dèiem, pronunciat davant la Sorbona, a plein air i a crits, després que li refusessin la tesi doctoral. Palante, iracund i desfet (així el presenta Albert Camus a L’homme révolté) carrega contra la institució i proclama que les unions d’individualistes trauran el món de les foscúries burocràtiques i consuetudinàries. Els diaris de l’època se’n van fer ressò, perquè es veu que es va disfressar d’abella per a l’ocasió.

 

L’única imatge que es conserva de Palante

 

Fa vuit anys es va descobrir una còpia manuscrita del discurs en un mercat de puces de Montpeller. Un cop comprovada l’autenticitat, a França es va publicar sense pena ni glòria, no afegia res que Palante no hagués dit als seus llibres. Però la joveníssima editorial La Perpinyanesa (a qui desitgem tota la sort del món) ha tingut la bona pensada de publicar-lo en català, amb un epíleg sensacional d’Eric Beaumatin, el traductor. Una bona pensada per al nostre interès particular, si es vol, perquè a mig discurs Palante fa referència al folklorista i àcrata Cels Gomis. Es van conèixer l’any 1882 a Barcelona, i el francès va quedar admirat amb les teories antropològiques del català. Bona prova d’això és que a La valentia: un tractat sobre la covardia es reprodueix una part de les converses que van mantenir. Palante buscava un model, una plasmació de les seves idees sobre l’egoisme pur, i Gomis li va dir que els catalans feia segles que n’havien implementat una variant, fillola de l’opressió castellana, és a dir, un egoisme de resistència. Entre d’altres coses i en concret, Gomis li diu: «el català sol ser un home pagat de si mateix, capaç de liderar grans moviments de terres socials, però també pot ser un artista de la desaparició, un cop la seva subsistència queda garantida –de manera folgada si abandona la llengua, la cultura del país. El català és un valent de l’ara i aquí, però en el fons se sap un covard amb memòria.»

Enllà de l’anècdota, al llibret hi trobareu altres perles, sobretot relacionades amb la vida institucional: «Els sediciosos de raça, passin, perquè no desentonen del model egòtic que voldríem i en ells la valentia s’expressa amb total naturalitat; però els funcionaris són l’escòria, estrafets, porucs sense el toc senyorívol, aquell matís, propi de l’home que no tem la llibertat absoluta.»

En conjunt, La valentia: un tractat sobre la covardia passa revista a un grapat d’esdeveniments històrics en què suposats grans homes –homes valents–, un cop sabudes les tracamanyes, un cop il·luminats els angles morts, més aviat els descobrim com uns covards que de la inèpcia n’han fet virolles. No cal dir que Palante recomana deixar-los a la cuneta de la història i continuar endavant –a partir del que la raó i el desig particulars ens dictin, en un estat ideal, aliè a cap altra ingerència circumdant.

El cranc espanyol

Publicat al Diari de Girona

 

El cranc de riu americà va ser introduït a la península per un empresari que volia fer diners de pressa. Viu en rius i aiguamoixos. Suporta nivells alts de contaminació i fa el cau al llot, galeries llargues que canvien l’equilibri dels aqüífers. Menja de tot, animal o vegetal. Roba ous i cries d’altres crancs, caça, i si no hi ha res més s’atipa de carronya. Espècie agressiva, modifica l’entorn, el degrada. I propaga un fong que ha mort pràcticament tota la població de crancs ibèrics. El cranc de riu americà no té gust de gaire res i m’ha fet pensar en l’Estat espanyol.

Ara podria seguir amb la metàfora de les pinces antediluvianes per parlar de la Fiscalia espanyola, que prem però no mata els presos polítics. O podria remetre’m a la imatge de l’espècie invasora, per parlar de com l’Estat espanyol ha tractat i tracta els súbdits. El cranc de riu americà dona per sis articles de metàfores encadenades, però en especial n’hi ha una que els vull fer arribar.

A principis de setembre em passejava per la carretera Vella de la Canya, a Olot. Visitava uns amics després d’un aiguat. El Fluvià baixava furiós i havia negat la passera que hi ha abans d’arribar a la casa. L’indret és fabulós, amb troncs podrits i entravessats sobre el riu, amb falgueres i enormes bombes de lava –que semblen escultures disposades per una civilització antiga. A banda i banda del camí hi ha unes parets basàltiques impressionants. Passejava, embadalit, i tot d’una un cranc americà em va barrar el pas. Aixecava les pinces i mig cos. La meva presència el feia sentir-se amenaçat. I jo, que pobre de mi em pensava que tots els crancs només caminen enrere, vaig veure que no només se m’encarava, sinó que avançava cap a mi. Vermell i ferotge, defensava els dominis.

Vet-ho aquí: l’Estat espanyol no es mourà d’on és i, pinces enlaire, caminarà cap a tots aquells que no n’acatin la supremacia ambiental. Desafiant, l’Estat espanyol avançarà cap als que omplim els carrers per esquarterar-nos com va fer el dia del referèndum. L’Estat espanyol tothora ha preferit viure als llims pudibunds, ha triat alimentar-se de la carronya d’una ciutadania anorreada. L’Estat espanyol va néixer després d’envair mig món, després de saquejar mig món, després de robar els fills i de violar les filles de mig món, i per tant continuarà sent el que li prescriu la seva gènesi. Abans de retrocedir, l’Estat espanyol convertirà el jardí de la diferència en un ossari de cloves trencades.

Haig de confessar-los que, tot i petit, aquell crustaci em va espantar. L’aprensió no es tria, se sent i prou. I el primer impuls va ser xutar-lo. Rebentar-lo. Veure com s’esmicolava, en volea, i veure com tenyia de vermell les pedres olioses del Fluvià. Però aleshores vaig pensar que si l’aniquilava per la força, dels afraus en sortirien mil crancs més. I és per això que el vaig rodejar, sense deixar de mirar-me’l, i vaig passar de llarg.

Quan vaig acabar la visita, el cranc ja no hi era.

Apadrineu un policia espanyol

Publicat al Diari de Girona

Avui fa un mes que 800 guàrdies civils i policies nacionals malviuen al Moby Dada, el vaixell italià que tothom anomena Piolín. Són part dels més de 6.000 efectius que es van moure per venir a estossinar els catalans que volien votar.

Una periodista d’El País s’hi va passejar i va pintar un ambient patibulari, de presó flotant. Anxovament, escombraries, vàters embussats, un wifi tortuguesc, robatoris, dues televisions sense so, rates, mosques, menús tètrics, roba esllenegada als passadissos, borratxeres comunals amb cervesa calenta, cabines lil·liputenques, torns de guàrdia panafricans i una tripulació italiana que vindria a ser, per com la descriuen els mateixos policies, la versió més cinematogràfica de la ‘Ndrangheta.

Vist el panorama, aquest servidor de vostès s’ha posat a pensar. Tenint en compte que l’atracament policial –un atracament en tots els sentits– es diu que s’allargarà, i donant per descomptat que el ministre Zoido és un insensible, és a dir, jugant-se un pèsol que no els traslladarà a l’hotel Majestic, la ciutadania de Catalunya hi hauria de posar remei.

Per això tinc la gosadia de plantejar-los que 800 famílies del país allotgin cadascuna algun d’aquests desgraciats. Tan sols un cap de setmana. Els cuinin una bona vedella amb bolets, els parin un jaç agradable, els passin westerns crepusculars i els deixin ensenyar les porres i les escopetes de boles al criaturam, en clau lúdica. Facin-los sentir-se humans de bell nou. I se’ls escoltin, les seves batalletes sobre el setge que pateixen, entre els sediciosos diürns i els estibadors udolaires de nit. Com que s’estan tornant bojos lluny de casa, que sentin l’escalf familiar, que s’esbravin –i si en un moment donat volen plorar, que rebin una espatlla on amagar l’avergonyiment.

No em diguin que no seria tota una lliçó de pacifisme i profilaxi. Perquè no cal ser gaire audaç per anticipar què pot passar si tanques 800 masclots en una llauna. En cas que vostès no actuïn, el Piolín es convertirà en un calabós gegant, en un manicomi, i en un focus de violència i malaltia. Els estadants són a un pas d’encarnar-se en el presidiari arquetípic. No trigaran a barallar-se. Es crearan bandes rivals, de sonats que es tatuen el distintiu amb forquilles sucades a la sentina. Aixecaran peses improvisades amb ferralla, a coberta. Exercitaran la punteria amb els gavians, i aprofitaran qualsevol excusa per assassinar-se amb raspalls de dents clavats a les jugulars. Dels uniformes en retallaran mànigues i camals, muntaran festes del deliri, la droga dura correrà, els cabells creixeran, i es tornaran a posar de moda les diademes de tovallola. I la gonorrea, la sífilis, la sarna i l’hepatitis hi faran l’agost. Ni m’estranyaria, que no hi hagués un repunt de canibalisme i tot.

Mirin-s’ho així: com que tenim presos polítics, dos milions de vots segrestats, un miler de ferits, un grapat d’institucions i competències intervingudes o suspeses, i multes i amenaces per tot arreu, en resum, com que per culpa de tants catalans la cosa no sembla que s’hagi d’acabar aviat, benvolguts, facin un acte de caritat i apadrinin l’home que va apallissar els seus amics, conciutadans i familiars.

 

 

Comuns de la ceba

La percepció que el procés, que el 9N i l’1-O fan part d’una estratègia de la burgesia catalana per sobreviure, per nedar i guardar la roba, aquesta manera d’analitzar els últims set anys és ben estesa, transversal i pesada. I de propina és realista. Al marge que es confongui la burgesia amb les classes mitjanes, és veritat que l’escamot de la catalanor esbravada ha muntat el procés i les pantomimes referendàries, perquè no tenia gaire més opcions per perpetuar la classe, l’espècie i l’hortet. Però amb el que no comptaven, era amb la irrupció d’independentistes purs. Purs i de totes bandes, no només cupaires irredempts i dretans de l’associació del rifle. Hi ha des d’aristòcrates fins a esperrucats del 15M, als quadres indepes.

Aleshores, com és que els Comuns, a tres revolts de la propera pantomima, decideixen (la cúpula) deixar el ral·li? Els analistes patris, encegats de processisme i enaltits des de tots els flancs per les xacres socials, han dit que els Comuns són una colla de traïdors. Estem embafats de vídeos on Colau, Domènech, Iglesias i Errejón es declaren partidaris d’un referèndum, si l’Estat el prohibeix. Vídeos de no fa ni dos anys. Però aquesta manera de recordar-los que es contradiuen no va enlloc. L’hemeroteca és una guillotina que no perdona ningú. De la CUP al PdeCat, ningú no aguanta l’examen de les declaracions proppassades. Botifler l’últim.

Jo estic segur que la posició dels Comuns és més prosaica. Són uns romàntics. Si la moguda, si embolicar la troca s’esdevingués a Chiapas, a Palestina o entre els aborígens de Vilaprendrepelsac, estic segur que més d’un faria d’escut humà, discursos incendiaris i petards casolans. Tanmateix, ah, el polvorí és massa a prop de casa com per llençar-s’hi, de valent. Normal. Iniciativa ha funcionat així durant anys i panys. Els recordo aguerrits, teatrals i tot, fins que en Saura es va encarregar d’Interior, aquell gran punt d’inflexió, quan la Catalunya desmemoriada va recordar tot d’una que els comunistes són experts, han estat els experts que han muntat les policies de mig Europa, des de sempre.

Els Comuns són romàntics. Utòpics. Guais. A les seves files hi militen un grapat d’intel·ligents. Un puny d’Antonis Gutiérrez Díazs i d’Eulàlies Vintrons de la nova fornada. Assens i Pissarel·los, per exemple, i Fachins. Gent que com jo no voldríem que les coses haguessin arribat on han arribat. Gent que ens agrada fer canyes amb espanyols. Gent que ens agrada anar a recitals de poesia de xilens aclaparats. Però el negociat d’ara és que, de cop i volta, un cop i volta que ja és història, per llarg, el problema és que tenim l’oportunitat de muntar-la ben grossa. I no entenc que els romàntics, precisament els romàntics no s’apuntin a la festassa.

No m’empasso que els Comuns vulguin netejar el galliner des de dins. No cal ser gaire esquerranós per saber que això no ha passat mai. De fet, cada vegada que algú s’ha imposat la missió d’escombrar la gallinassa, pam, n’ha generat de nova. El poder, deia Georges Balandier, és un ofici. Ara, que els Comuns no vulguin participar a la patum col·lectiva és difícil d’encaixar. Que no ho veuen, que l’endemà d’un SÍ com una catedral, encara els votaria més gent de la que ja els vota? Que no entenen que l’endemà d’un SÍ, ample i esvelt, les relacions amb els seus amics espanyols passarien, en qualitat, del telèfon a la fibra òptica? O tenen estrategues llanuts, o és que el romanticisme els ha convertit en discapacitats.

Hi ha un tipus d’independentista que, lluny de la pirotècnia biopolítica, enllà dels còmputs econòmics i dels càlculs sobre drets i deures, al marge del memorial de greuges i del patriotisme goliard, hi ha un tipus d’independentistes que volem un escenari nou. Perquè sí. I prou. Necessiten més raons que no pas aquesta, els Comuns romàntics? Segur que no, però el sentimentalisme desbocat els infantilitza. Els converteix en uns pallassos. En èmuls de la Iniciativa més putrefacta. Aquella que va fer la feina bruta a l’esquerra oficial dels vuitanta i dels noranta. Aquella esquerra dels que ara, al porxo de la casa de l’Empordanet, escampen lliçons des d’un llautó gegant, bronzí, patetoide. Aquells que acusen els independentistes de victimaris cruents quan, en el fons del fons, als Comuns ningú no els ha tocat mai ni mitja pestanya. Ni quan anaven en metro sense escorta.

Una confraria més

Paraules, paraules, paraules..

 

 

El coix que Segura i Arasa no veu

La darrera caça de bruixes de Segura i Arasa ha trompetejat a les xarxes tres dies i mig. La manera com ha delimitat l’alt-lib catalana recorda aquells galimaties de policia nord-americà a la percaça del malvat. El suro famós, curull de xinxetes i de fotografies connectades per fils de llana.

 

Tanmateix, malgrat l’esforç, real, de posar en ordre tot un seguit d’actors socials al mapa, Segura i Arasa s’ha equivocat d’estratègia. Si el que volia i vol, és el que sembla, és entendre com serà Catalunya d’aquí poc temps, ho ha fet pensant com un policia, i no com un detectiu. Ahir assenyalava el sector abertzale de la CUP, l’endemà posava el focus en el jutget Vidal o en la gallinassa convergent, socialista, etcètera. Ara ha radiografat els liberals alternatius…

Però de moment ha oblidat el paper, crucial, que sempre tenen els Keyser Söze en tots els afers envitricollats. Per fer-vos-en un resum, al film The Usual Suspects, Söze és el personatge que està per sobre de tot i de tothom. El sorge que, en una escena, quan uns dolentots tenen acorralada la seva família (dones i criatures), reclama el dret de ser ell el qui els aniquilarà. Munta una carnisseria i no se’n salva ni l’apuntador. Després es fa el coix, per passar desapercebut.

Segura i Arasa no s’ha fixat en el coix. No l’ha identificat. No ha entès, com deia en Sala i Cullell aquí, que hi ha moments (crims, si seguim amb el símil fílmic) durant els quals s’esborren les fronteres entre peluts i calbs, entre pixapolits i arreplegats, les ideologies i la genètica perden claredat. Tan sols cal un canvi de perspectiva, per adonar-se’n, i tot d’una apareix el coix.

Hi ha moments que els enemics naturals col·laboren. Passa quan plana el desencant col·lectiu. O quan entra en escena un enemic comú. Aleshores, els primicers esdevenen enemics íntims. Croates i serbis col·laborant a la guerra d’Ucraïna, per entendre’ns.

I un pot pensar que d’això se’n diu incongruència. Bé, també tirarem d’un film. A X-Men Origins, Wolverine, Logan i el seu germà s’odien a mort. Fan allò tant grec d’encarnar la llum i l’ombra, a partir d’un grau primer de parentiu. La sèrie LOST, per exemple, va dur aquesta estructura al paroxisme.

El cas és que, cap al final del film, Logan, el BO, és a punt de ser derrotat pel MAL ABSOLUT. I pam, qui el salva? El seu germà dolent, amb una frase, memorable, i també força grega:

 

No deixaré que et mati un altre, perquè això és entre nosaltres dos.

 

Després de vèncer la ingerència junts, ambdós germans se separen, per tornar a buscar-se les pesigolles. Lliures, per fi, d’amenaces externes. A la ruralia sol passar, que viles a l’aranya i estiracabells s’ajuntin per treure’s de sobre els estrangers.

Però parlàvem de Keyser Söze. Segura i Arasa no ha fitxat el coix. El que corre d’una banda a l’altra, entre cupaires i alt-lib, per fer, alliberat de morals mundanes, que tot plegat qualli i ens puguem posar a filmar, d’una puta vegada la segona part. Aquest subjecte, i no pas cap altre, el coix hauria de ser el protagonista dels seus propers vint articles. I ves que no sigui ell mateix, que llavors li regalarem un mirall. No passa dia que Segura i Arasa no ens ajunti un pam més.

Els meus amics els Comuns

Fa tres anys, d’aquella conversa. Vaig anar a petar a l’era d’un mas empordanès. M’hi va dur un amic. Hi havia una taula llarga. De pagès. I era de nit. Sota la celístia, quatre barcelonins bevien gintònics i bramaven. Dos professors de la UOC, un gestor cultural i un presentador de TV3.

Parlaven d’Ada Colau. Ella encara no s’havia presentat per ser l’alcaldessa de la capital. Els barcelonins en parlaven amb entusiasme. Havien assistit a les assemblees. Estaven excitats. Feien olor de messianisme. Enfitoraven –al mateix pinxo ideològic– el 15M, la PAH i penjaments sobre Xavier Tries i Artur Mas.

Passat un temps, els quatre barcelonins van votar l’Ada Colau. De tard en tard me’ls trobo, per separat, és clar. I enraonem. El tema habitual és la independència, el referèndum. Invariablement, em diuen que ells bé hi estan d’acord, amb el dret d’autodeterminació, però que, no obstant això, abans caldria acabar amb la corrupció, amb les desigualtats socials. Invariablement, jo els dic que una cosa no treu l’altra. I aquí ens quedem.

Els meus amics els comuns tenen la característica del ressentit. D’aquell que creu tenir grans coses a dir i se sent dolgut perquè no li fan el cas que creu que mereix –com tants escriptors que plorinyen.

Els meus amics els comuns, tot just s’han fet un espai polític a mida, que la independència me’ls ha posat entre l’espasa i la paret. Han guanyat un espai polític meritori, però de pensament dèbil; gandul. No dubto que dos professors universitaris, un gestor cultural i un tevetresívol no tinguin sensibilitat social, comparteixo amb ells que els repugni el lladrocini convergentista, fins i tot entenc que la catalanor els sembli una cosa d’auca i platillo, però també constato que els perd el glamur de la misèria, creure que la redempció passa per trobar la bellesa en els esgarips de les classes subalternes –que deia Josipovici, a Moo Pak. Reflex, tot plegat, d’un raciocini gandul.

De sensibilitat social, tothom té la seva. Fins i tot el petimetre de Felip VI.

Els meus amics els comuns, a l’últim em solen dir que l’independentisme és una variant del moltonisme. A peu i a cavall em repeteixen que el nacionalisme és una xacra –això diuen tots els manuals del progressisme enravenat–, i sovint em retreuen que el catalanisme és un torró burgès. Per contra, afirmen, colauismes i podemismes són transversals, oberts, transfronterers, sensibles! Jo no els nego cap d’aquestes afirmacions. Si haig de ser sincer, les seves quimeres són ben atractives. Estic content de les iniciatives colauistes a BCN i al capdavall trobo que els ha tocat el paper més galdós: escombrar la casa. Ara, quan els demano, i doncs, per què no aposten pel referèndum, aquell dret que també ha demostrat tanta transversalitat, aleshores m’acusen d’estar hipnotitzat per la propaganda etnicista de patró neoliberal.

–Però si voto la CUP! –els dic.

–Un secta! –em diuen.

Sovint sostenen que la CUP és una secta perquè, diuen, si no ets un kaleborroco no hi ets benvingut. A la qual cosa jo contesto que no he vist mai Julià de Jòdar cremant contenidors. Un dia,  de casualitat, vaig poder dur els quatre barcelonins al bar Resolís, de l’Ateneu Independentista de la Vila de Gràcia (La Barraqueta). Aquella nit vam picar olives en una taula, al costat de l’Anna Gabriel (una dona d’Estat, així me la va definir en Bernat Dedéu un dia que dinàvem, amb encert), i van estar tota l’estona en un estat d’histerisme pesadíssim, un posat de riures de recepta, bromes de recepta, l’artilleria de l’incòmode ignorant. El bar era ple de cridadissa, popular. Ens el repartíem entre la gitanada de Gràcia (que tocava la guitarra), un grapat de joves testosterònics amb dessuadores i, la majoria, el grup de la gent perfectament normal que demana cervesa i tapes.

Els meus amics els comuns van sortir del Resolís com si haguessin estat en un lloc prohibit. Amb la boca torta de tant abundar en els lloc comuns. Les bromes sobre la basquitis es van allargar com només s’allarguen les bromes sobre sexe, sobre l’Església i al voltant de la mariconeria ad hoc. A l’hora del comiat em van tornar a dir que la CUP és una secta tancada. Una màquina de trencar l’harmonia. Un catau d’intolerants.

Els meus amics els comuns estan a favor de totes les causes autodeterministes del món, llevat de la causa que toca de prop el seu racó de món. Jo els dic que, sense la CUP, Convergència encara correria pels jardins de l’Escorial, amb una fulla de parra als ous. Els dic que ERC encara seguiria a l’envelat de la cargolada. Sense la CUP, i mira que s’ho van pensar, abans d’abandonar l’extraparlamentarisme, sense la CUP, deia, els nous cadells del PDeCAT serien amos i senyors de l’enèsim intent per fer combregar amb el possibilisme esfotrassat una bona part de la gent que viu a Catalunya. Però ells, els meus amics els comuns em compadeixen. I l’únic argument que tenen és que en Garganté és un hooligan. No descarto presentar-los-el, a veure quina cara posen…

Hem fet tard. Els meus amics els comuns estan ressentits, en el fons, crec, perquè l’independentisme (qualsevol tipus) els demana que surtin d’aquella zona de confort (quina expressió, mare meua) en què fins fa quatre dies vivien tots els autonomistes de l’esquerra aburgesada. Ells voldrien seguir prosperant en aquella mena de país que tant s’assembla a una taula de tertulians on es poden mantenir posicions irruents, mentre s’està en antena, que després ja irem tots plegats a sopar. No volen entendre (perquè ho entenen), que l’endemà de la independència se seguiria sopant, en general. En un país idèntic, pel que fa als bàndols, idèntic al que acabaríem de deixar. Però amb una diferència: un país triat!