Pla misogin

Hem sentit a dir que Josep Pla era misogin. La misogínia és tenir aversió a les dones.

No ho entenem. Pla tractava tothom per igual, i si la persona tractada no era del seu gust, fos un home o fos una dona, Pla la rebaixava a la condició d’insecte. Cap relació hi havia, en aquesta rebaixa, amb el gènere de la víctima.

Escriptor procliu al retrat inclement, Pla explicava els homes, les dones i els dies. Fisicista, sec de sentiments, i amb dots d’observador sobredotat, no era inhabitual que tothom en sortís mal parat. I si en aquests retrats fulgents, les dones hi apareixien com unes toies, com unes xafarderes indominables, és perquè aquelles dones eren unes toies i unes xafarderes de gran calibre.

Als llibres d’en Pla, les dones donen per un estudi fantàstic. Una petita subvenció, de ben segur animaria més d’un investigador. En qualsevol cas, per la poca cosa que des d’aquí podem apuntar, dubtem que del còmput final se’n pugui despenjar que Pla va ser un misogin. L’aversió seva, i per tant l’interès, es propulsava en totes direccions, i pel camí no destriava en funció d’una tírria concreta –cap a les dones, volem dir. Cosa que s’aprecia, sobretot, a les seves sis o set novel·les.

Visca l’Oriol

Article publicat al Diari de Girona el dia 31 de juliol de 2016

 

Avui fa 582 dies que l’Oriol Canals va morir a Indonèsia, on ell i la seva dona feien el viatge de noces. Van patir un accident de motocicleta. Ella va quedar molt malferida. I ell va morir. I jo no puc esperar l’efemèride exacta del traspàs (el 27 de desembre), perquè és avui que necessito dir que et trobo a faltar.

Hi fa que sigui estiu.

L’Oriol Canals i Boix era un any més petit que jo i en feia, de còrpora, dos i mig com jo. Barceloní de les Corts, músic i animador infantil, cantautor, el vaig conèixer a Llívia, l’octu?bre del 2010. La meva família i jo ens a?llotjàvem en un alberg i l’Oriol va venir a explicar contes i a cantar cançons per als petits. Érem quatre gats, i aquell dia vam enraonar una estona. Expansiu quan actuava, sense el micròfon em va semblar tímid i desconfiat.

Ens vam seguir trobant. Era estrany no veure’l, a les festes majors dels petits pobles empor?danesos, durant l’estiu. A les cagades col·lectives de tió, a l’hivern. En qualsevol festa reivindicativa, al Solsonès, a l’Empordà i a Barcelona. Amb el temps ens vam fer amics. Vaig saber detalls de la biografia. Era nebot d’en Xesco Boix, a qui ell admirava i del qual en sabia imitar a la perfecció la manera nassal i aguda de cantar. L’hivern de l’any 2011, es va presentar a casa meva de les Gavarres amb un conill de xocolata per a la nostra filla gran, i amb una ampolla de vi.

Quan l’espectacle era infantil, l’Oriol Canals es transformava en l’animador total. Quan l’espectacle era per a tots els públics, com quan cantava amb la formació Kumbes del Mambo, es notava que la música el posseïa. Una bona frase de baix, un solo de bateria li feien contraure la cara, ballava molt bé, electrificat. No és cap secret que els tirant a grassos ballen millor que els tirant a filaberquí.

Tres ismes podien resumir la ideologia de l’Oriol: l’escoltisme, el sindicalisme i l’independentisme. I jo n’afegiria un quart: el gamberrisme. L’any 2012 ens vam trobar al berenar literari que organitza la llibreria El Cucut de Torroella de Montgrí. En aquella ocasió, la llibreria també celebrava el vinticinquè aniversari. Una gentada.

Apartats del tol·le tol·le, l’Oriol em va ensenyar un llibre curiós. Editat per la Sprinkle Brigade. Aquesta gent és de Nova York i busca defecacions canines al carrer. I les converteix en escenes. Una buina de dogo esdevé una trinxera amb soldadets de plàstic. La pasterada d’un pastor alemany amb descomposició es converteix en el ring de fang on lluiten dues Hello Kitty. Els cagallons d’un canitx són els obstacles que salva un totterreny miniatura.

L’Oriol compartia el tresor, furtiu i mort de riure, com un nen que du una capsa amb una sargantana. D’altra banda, entre les autoritats assistents hi havia en Jordi Pujol, l’home que llavors encara rebia el títol de Molt Honorable. I l’Oriol em va dir que li volia fer una broma. Mostrar-li el llibre de femtes i demanar-li que li dediqués. Pujol, que dubto que res l’espanti, va fullejar-lo, impertèrrit. Després es va treure la ploma i li va dedicar: “Per l’Oriol, que m’ha fet una sorpresa”. I tu vas tornar exultant. Et trobo molt a faltar.

 

Captura de pantalla 2016-08-01 a les 11.08.25

 

 

 

Racisme de baixa intensitat

Article publicat al Diari de Girona

La temporada d’estiueig acaba de començar. A les comarques gironines, els ritmes habituals es trastoquen del tot. Les estampes d’ara fa un any es repeteixen, amb la mateixa exactitud amb què l’Assumpció de Maria s’esdevé el 15 d’agost. De fet ja semblen fenòmens naturals periòdics. Diuen de tu als equinnoccis i solsticis: més eixams de ciclistes a les carreteres, més carn flotant a la sopa litoral, més caminadors a bosc i una abundància catasclismàtica de gent que té gana a totes hores.

Sabem, doncs, que l’estiu és arribat. Però els indicadors principals no són ni la calor, ni els mosquits ni les pluges d’estels. Som nosaltres. Perquè ens ratifiquem. Arreu ens atraca l’etern retorn. La Cantada d’Havaneres de Calella de Palafrugell (50a edició) ha fet baixar la petita localitat un centímetre més -enguany celebrem el mig metre. Els carruatges de bèstia cançonera tornen a caminejar per la Fageda d’en Jordà, vigilats pels característics ulls dels faigs. Dins la Força Vella, els carrerons del Call de Girona es boteixen per encabir la riuada, i a tocar del Museu Dalí no hi cap un cabell de bruixa de Llers. I ha tornat, s’hi quedarà fins a setembre, la cua de cotxes diària, per entrar o sortir de Torroella de Montgrí per la C-31.

Tanmateix, l’indicador que a mi més m’interessa és el del refús indígena a l’estranger. Quan dic indígena no es pensin que parlo dels que familiarment es poden remuntar fins als comtes d’Empúries. O fins a les abadesses de Sant Joan. Quan dic indígena vull dir l’habitant permanent de les comarques gironines. I per estranger entenc el passavolant estiuenc. Ferit de fatiga anual, us visita per assolir el repòs del guerrer treballador -que consisteix en no parar. I és tanta la pruïja per l’acció, el frenesí per visitar i degustar-ho tot, que l’indígena activa, per dir-ho d’alguna manera, un racisme de baixa intensitat. Gairebé inofensiu.

En general, les comarques gironines ja no són aquell indret tronat i ruraloide que a mitjan anys cinquanta rebia el primer turisme de masses. Amb candor, curiositat i ganes de tocar moneda, els indígenes van obrir-se de braços. En paral·lel, emprenedors locals o estrangers hi van fer l’agost. Però mig segle llarg després, hi ha alguna cosa que ha canviat. Les ganes d’omplir la caixa registradora no, però el candor i la curiositat han deixat pas a un petit rebuig, silenciós i cronificat.

A mi m’agrada enraonar amb tothom. Durant l’estiu saludo els indígenes. I no falla cap any. Les converses giren al voltant de la gentada i la massificació, una salmòdia. S’entaula el racisme de baixa intensitat, un ventet sorneguer i anecdotista. L’estranger és l’heroi dels acudits, la víctima dels sobrenoms, i sovint la diana de les crítiques més despietades. Però no li xiulen mai les orelles. No és que es maltracti el foraster. Tret d’en alguns casos de gent molt cremada o partidària de la cacera simbòlica. Aleshores s’instauren els dos gags preceptius. Ja formen part del patrimoni indígena: proporcionar malament les indicacions al turista, o esquilar-lo mentre se’l convenç de ser un elegit.

 

Captura de pantalla 2016-07-17 a les 23.32.24

Borges es mor a la Bisbal

Captura de pantalla 2016-07-06 a les 0.14.24

 

Article publicat al Diari de Girona

 

1.Jorge Luis Borges va publicar un conte curt l’any 1941: La biblioteca de Babel. Perfila la idea d’una biblioteca infinita. Metàfora de l’univers, conté totes les possibilitats de llibre. És un lloc meravellós on s’hi llegeix des de sempre.
2. L’escriptor argentí estava fascinat per les combinatòries. Sabia, com sabem vostès i jo, que els llibres només són grapats de lletres. Barreges sovint a la ratlla del disbarat. Però també sabia que el coneixement, la seva transmissió i la llibertat, o es posen en paraules, o no existeixen. Paraules dites o escrites.
3. L’any 1955, Borges és nomenat director de la Biblioteca Nacional del seu país. També és l’època que la ceguera gairebé l’ha guanyat. Una contradicció, la del bibliotecari cec, que ell mateix va atribuir a un destí collonador. Ho diu al Poema de los dones:
«Nadie rebaje a lágrima o reproche / esta declaración de la maestría / de Dios, que con magnífica ironía / me dio a la vez los libros y la noche.»
4. Vostès i jo també sabem que la Torre de Babel és un equipament públic que la humanitat va començar a aixecar després del diluvi universal. Els descendents de Noè (o d’Adam) parlaven una sola llengua, en tenien prou per anar construint aquella obra faraònica. Però per comptes d’adorar déu es feien la murga els uns als altres. Per això, Ell els va castigar, i va multiplicar el nombre de llengües. Va venir a dir-los que fessin l’esforç d’entendre’s, si de debò volien tocar el cel col·lectivament. Naixia l’ofici de traductor.
5. Els llibres de Borges i de la Bíblia són fantasies. Paràboles sobre la volatilitat del llinatge humà. Però la polèmica sobre la Biblioteca Comarcal de la Bisbal no és una ficció. Un puny d’homes no es posen d’acord, com si parlessin idiomes diferents. El demandant Josep Sabater branda la llei. L’alcalde Lluís Sais branda l’interès comunal. Per sobre se sent la flaire d’una conxorxa. Representants involuntaris de Caïm i d’Abel a la terra, discutiran fins al dia del Judici Final. Rivalitats, velles masculinitats, empordanisme del morro fort, diguin-ne com vulguin.
6. Entremig, la plataforma veïnal probiblioteca no es cansa de manifestar-se, i amb una llengua comuna. S’entenen i entenen que l’equipament hauria d’estar per sobre de les persones. Saben, com vostès i jo, que els llibres ens fan més entenimentats. Reclamen el seu paper mediador. I el més important: la biblioteca i el seu enderroc probable els pagarem tots.
7. Fa de bon imaginar que el litigi es pot solucionar amb una baralla a mort. Una nit de lluna plena al llit del Daró. Que els implicats (en són més de dos) s’estossinin fins que només en quedi un. La ciutadania bramant des dels balustres del passeig. Però com que la realitat sempre supera la ficció, l’escaramussa joc de trons no s’esdevin?drà. Perquè un dels contendents, el dissortat Josep Sabater, té la vista malmesa. I és de mal gust aprofitar-ho per dir-li que no pot rellegir Borges.

 

 

Itinerar

Comença la gira per presentar la Guia sentimental de l’Empordanet, el primer capítol de la qual podeu llegir aquí.

Captura de pantalla 2016-05-25 a les 23.34.58

De moment:

El 4 de juny vaig enraonar sobre el llibre, gràcies a la Fundació Josep Pla de Palafrugell, i ho vaig fer en companyia del meu amic i escriptor begurenc, en Miquel Martín Serra. A dos quarts de vuit del vespre, vam començar, i en Miquel em va fer sentir, com només sap fer-ho ell, com a casa.

El 14 de juny vaig explicar més coses sobre el llibre, agraït a la Libreria 22 de Girona, i apuntalat per l’escriptor Josep Maria Fonalleras, que es va treure una presentació sensacional de la màniga, una de les més treballades que m’han fet mai. A dos quarts de vuit del vespre, va ser.

El 20 de juny vam enraonar sobre el llibre amb en Joan Todó, l’escriptor senienc que acaba de publicar aquest llibre. Ho vam fer a la Llibreria Calders de Barcelona, com si diguéssim a casa nostra, i a dos quarts de vuit del vespre.

 

  • Informaré de presentacions futures.