Quan l’egoisme mou el món

Estem d’enhorabona, per partida doble. Ha nascut una nova editorial en català, a la Catalunya Nord, es diu La Perpinyanesa, i s’estrena amb un document curiós i fins no fa gaire desconegut. Es tracta del petit assaig –en realitat és un discurs–, La bravoure: traité sur la lâcheté, del filòsof i anarcoindividualista francès Georges Toussaint Léon Palante (1862 – 1925).

Influït per Nietzche i per Freud, Palante hauria estat un llibertari de patró clàssic, si no fos que mai no va posar l’Estat per sobre de la Societat en l’escala del Mal. Al seu llibre contra les tesis d’Emile Durkheim (Précis de Sociologie, 1901) escriu: «La societat és tant o més tirànica que l’Estat. Entre la coerció estatal i la coerció social només hi ha una diferència de grau.» Antimarxista, antikantià, antirosseaunià, Palante fou partidari d’un home lliure i egocèntric, equidistant, per entendre’ns, l’única limitació del qual dependria del seu poder per obtenir el que desitja. Tota la resta (l’Estat, la Societat, els drets naturals i la propietat, la nació i la família) són construccions mentals i per tant abolibles amb un sol acte de la pensa –si d’això en depèn el propi benestar. Igual que el filòsof i educador Max Stirner, Palante propugnava associacions de conjuntura (unions d’egoistes, en deia Stirner), quan eren necessàries per a empreses majors –per construir un pont o per assaltar el poder, per exemple. Abans i després, però, que el campiquipuguisme dictés les regles del joc. Per tot plegat, Palante sovint ha estat inclòs en els corrents de l’anarquisme egoista aristocràtic, aquell que al Madrid de principis del XX produiria espècimens tan estrambòtics, gent a favor de la llibertat de tots els pobles, llevat dels de la península.

La valentia: un tractat sobre la covardia és un discurs de l’any 1912, dèiem, pronunciat davant la Sorbona, a plein air i a crits, després que li refusessin la tesi doctoral. Palante, iracund i desfet (així el presenta Albert Camus a L’homme révolté) carrega contra la institució i proclama que les unions d’individualistes trauran el món de les foscúries burocràtiques i consuetudinàries. Els diaris de l’època se’n van fer ressò, perquè es veu que es va disfressar d’abella per a l’ocasió.

 

L'única imatge que es conserva de Palante

L’única imatge que es conserva de Palante

 

Fa vuit anys es va descobrir una còpia manuscrita del discurs en un mercat de puces de Montpeller. Un cop comprovada l’autenticitat, a França es va publicar sense pena ni glòria, no afegia res que Palante no hagués dit als seus llibres. Però la joveníssima editorial La Perpinyanesa (a qui desitgem tota la sort del món) ha tingut la bona pensada de publicar-lo en català, amb un epíleg sensacional d’Eric Beaumatin, el traductor. Una bona pensada per al nostre interès particular, si es vol, perquè a mig discurs Palante fa referència al folklorista i àcrata Cels Gomis. Es van conèixer l’any 1882 a Barcelona, i el francès va quedar admirat amb les teories antropològiques del català. Bona prova d’això és que a La valentia: un tractat sobre la covardia es reprodueix una part de les converses que van mantenir. Palante buscava un model, una plasmació de les seves idees sobre l’egoisme pur, i Gomis li va dir que els catalans feia segles que n’havien implementat una variant, fillola de l’opressió castellana, és a dir, un egoisme de resistència. Entre d’altres coses i en concret, Gomis li diu: «el català sol ser un home pagat de si mateix, capaç de liderar grans moviments de terres socials, però també pot ser un artista de la desaparició, un cop la seva subsistència queda garantida –de manera folgada si abandona la llengua, la cultura del país. El català és un valent de l’ara i aquí, però en el fons se sap un covard amb memòria.»

Enllà de l’anècdota, al llibret hi trobareu altres perles, sobretot relacionades amb la vida institucional: «Els sediciosos de raça, passin, perquè no desentonen del model egòtic que voldríem i en ells la valentia s’expressa amb total naturalitat; però els funcionaris són l’escòria, estrafets, porucs sense el toc senyorívol, aquell matís, propi de l’home que no tem la llibertat absoluta

En conjunt, La valentia: un tractat sobre la covardia passa revista a un grapat d’esdeveniments històrics en què suposats grans homes –homes valents–, un cop sabudes les tracamanyes, un cop il·luminats els angles morts, més aviat els descobrim com uns covards que de la inèpcia n’han fet virolles. No cal dir que Palante recomana deixar-los a la cuneta de la història i continuar endavant –a partir del que la raó i el desig particulars ens dictin, en un estat ideal, aliè a cap altra ingerència circumdant.

Anuncis

Apadrineu un policia espanyol

Publicat al Diari de Girona

Avui fa un mes que 800 guàrdies civils i policies nacionals malviuen al Moby Dada, el vaixell italià que tothom anomena Piolín. Són part dels més de 6.000 efectius que es van moure per venir a estossinar els catalans que volien votar.

Una periodista d’El País s’hi va passejar i va pintar un ambient patibulari, de presó flotant. Anxovament, escombraries, vàters embussats, un wifi tortuguesc, robatoris, dues televisions sense so, rates, mosques, menús tètrics, roba esllenegada als passadissos, borratxeres comunals amb cervesa calenta, cabines lil·liputenques, torns de guàrdia panafricans i una tripulació italiana que vindria a ser, per com la descriuen els mateixos policies, la versió més cinematogràfica de la ‘Ndrangheta.

Vist el panorama, aquest servidor de vostès s’ha posat a pensar. Tenint en compte que l’atracament policial –un atracament en tots els sentits– es diu que s’allargarà, i donant per descomptat que el ministre Zoido és un insensible, és a dir, jugant-se un pèsol que no els traslladarà a l’hotel Majestic, la ciutadania de Catalunya hi hauria de posar remei.

Per això tinc la gosadia de plantejar-los que 800 famílies del país allotgin cadascuna algun d’aquests desgraciats. Tan sols un cap de setmana. Els cuinin una bona vedella amb bolets, els parin un jaç agradable, els passin westerns crepusculars i els deixin ensenyar les porres i les escopetes de boles al criaturam, en clau lúdica. Facin-los sentir-se humans de bell nou. I se’ls escoltin, les seves batalletes sobre el setge que pateixen, entre els sediciosos diürns i els estibadors udolaires de nit. Com que s’estan tornant bojos lluny de casa, que sentin l’escalf familiar, que s’esbravin –i si en un moment donat volen plorar, que rebin una espatlla on amagar l’avergonyiment.

No em diguin que no seria tota una lliçó de pacifisme i profilaxi. Perquè no cal ser gaire audaç per anticipar què pot passar si tanques 800 masclots en una llauna. En cas que vostès no actuïn, el Piolín es convertirà en un calabós gegant, en un manicomi, i en un focus de violència i malaltia. Els estadants són a un pas d’encarnar-se en el presidiari arquetípic. No trigaran a barallar-se. Es crearan bandes rivals, de sonats que es tatuen el distintiu amb forquilles sucades a la sentina. Aixecaran peses improvisades amb ferralla, a coberta. Exercitaran la punteria amb els gavians, i aprofitaran qualsevol excusa per assassinar-se amb raspalls de dents clavats a les jugulars. Dels uniformes en retallaran mànigues i camals, muntaran festes del deliri, la droga dura correrà, els cabells creixeran, i es tornaran a posar de moda les diademes de tovallola. I la gonorrea, la sífilis, la sarna i l’hepatitis hi faran l’agost. Ni m’estranyaria, que no hi hagués un repunt de canibalisme i tot.

Mirin-s’ho així: com que tenim presos polítics, dos milions de vots segrestats, un miler de ferits, un grapat d’institucions i competències intervingudes o suspeses, i multes i amenaces per tot arreu, en resum, com que per culpa de tants catalans la cosa no sembla que s’hagi d’acabar aviat, benvolguts, facin un acte de caritat i apadrinin l’home que va apallissar els seus amics, conciutadans i familiars.

 

captura-de-pantalla-2017-10-22-a-les-21-50-51.png

 

El dia dels epífits

Un matí, després d’un son esverat, el segon Tinent d’Alcalde i President de l’ICUB, en Jaume Collboni es desperta convertit en un tità. Ajagut i tumefacte, quan aixeca el cap veu com les dues cames li surten per les dues finestres de l’habitació. Amb el braç dret pot tocar el fullam del ficus del rebedor, i amb el braç esquerre pot sucar el dit petit a la tassa del vàter. El llit, sota seu, és una desferra de molles i de plomes de cigne, que voleien.

–Què m’ha passat?

No somniava. L’habitació té l’aspecte d’habitud.

Atabalat, però valent, es lleva. Té, com cada matí, l’agenda consistorial al magí. Malgrat la titanització insòlita de la còrpora, el cervell li continua pilotant el senderi, com si no s’hagués esdevingut cap metamorfJA S’HA ENTÈS. Passa que la incorporació esberla la casa. Collboni, dret, amb la teulada al cap i la pols de l’enderroc sobtat a la pell, se’n va a la feina.

Despullat, és clar.

La somnolència matinal és inhumana. És aquell estat de no però sí, a la meitat del tirany que mena de la tenebra a la Creació. Somnambúlics, som capaços de dir qualsevol cosa. Ens trobem en una tessitura estovada. Parlotegem envoltats de fantasmagories, mentre vivim en realitat. No toquem vores. Trabuquem el cafè.

Ah, la literatura.

Collboni no hi cau, i és normal. Tot i multiplicat de cos, de cap encara és persona. Aleshores, polsegós, i titànic, es planta a l’ICUB. Amb quatre gambades. Growul, se sent, des de baix, la gàrgara amplificada pel tòrax gegantí.

De camí, Collboni aixafa un taxi legaloide, tot i subrogar la llicència. I esclafa un uber il·legaloide, perquè no se sap què s’ha de fer amb aquest tipus d’iniciatives contrasistèmiques. I, abans de desvetllar-se de debò, olímpic, eixarrancat, i per mor del rebrec estomacal propi dels matins, amb un peuot perforant el palau de la Virreina, venint de dalt (fent ploure un trencadís de teules), amb l’altre peuot entrant a l’Apple Store com una tuneladora vertical (fent ploure un calabruix de ferro), etcètera amb el lèxic de la destrucció, Coolboni, dèiem, més ample que bonic, perdó, Collboni planta un ninot immens a la plaça de Catalunya.

Groaaaoooooowl, fa.

Després es frega els ulls. Pren consciència. Es mira l’obra.

La deposició gegant podria passar per un Plensa reinterpretant el mitjó de Tàpies, o per una d’aquelles naus del film Arrival. O fins i tot podria retirar-se al pinacle central inacabat de la Sagrada Família. Però no és el cas. La ciutadania, tot i l’escena tremenda, tot i el pànic desencadenat pel segon Tinent d’Alcalde i President de l’ICUB, té una epifania, i de seguida veu que es tracta d’una nova campanya per al foment de l’horticultura. Ho nota. En sent el perfum.

Apaivagada, doncs, la congregació de contribuents corre a comprar llavors d’epífit. A l’FNAC.

 

Captura de pantalla 2017-05-12 a les 23.23.46.png

L’aràcnide mort

L’endemà de Sant Jordi tot són planys o alegrois. No passa una Diada del Llibre que després no sortim els guardians de la bona literatura a queixar-nos dels més venuts, tot blasmant aquells que per hegemonia mediàtica hauran col·locat les seves gasòfies o filigranes al capdamunt de la despesa ciutadana.

Els que ens dediquem a la lletra amb un mínim de decòrum, ço vol dir diverses martingales que ara no desenvoluparem, sabem que facturar una bona novel·la (un bon artefacte literari) no es redueix a tenir un estil florit. De fet, l’estil més o menys arborescent és senzill d’assolir, si un disposa d’orelles, de temps i de matèria gris. Però una novel·la (o un bon artefacte literari) implica moltes més facetes artesanes. La bastida, les anades i vingudes de les trames, el relleu dels personatges, una sintaxi amorosida, en fi, res que els lectors de novel·les (i d’artefactes literaris) no sàpiguen. Per dir-ho d’una altra manera, Irving o Cabré saben construir novel·les, malgrat que la sensibilitat del primer sigui de suro i en despit que la prosa del segon de vegades retiri a indigent. Stephen King és un novel·lista memorable.

Hi ha un dubte estès sobre la qualitat dels més venuts el dia de Sant Jordi. Un dubte que fa referència al fet que siguin, enllà dels més venuts, els més pesats. Pesats en el sentit de presents en les nostres vides, no pas pesats en el sentit d’inoportuns. Plúmbics per excés de presència, perquè són periodistes, tertulians, músics, cuiners o meteoròlegs televisius. Però això no és motiu per al plet: el pa de cada dia, vaja, no té cap sentit que canviï de llevat per Sant Jordi, perquè de pa se n’ha de fer plogui, nevi o pedregui.

Pilar Rahola, Xavier Bosch, Jaume Cabré, Jordi Basté (i marc Artigau, per fina força), Albert Espinosa, Sílvia Soler, Gemma Ruiz, Ildefonso Falcones, Rafel Nadal, Carles Capdevila, Mònica Usart, Màrius Serra, Antonio Baños, Pau Donés. Tots sabem qui són. O què són, més aviat: són els que interpreten el món als mitjans, els que el relliguen, els que treballen d’explicar-nos-el, o els que ens el fan més passador, perquè ens distreuen. El millor programa radiofònic del matí, ni que sigui per oposar-s’hi, és el d’en Jordi Basté, amb diferència.

Tanmateix, l’única manera de destriar el gra de la palla, de la banda dels guardians de la bona literatura que l’endemà de Sant Jordi ens queixem, és llegir i analitzar les obres dels més venuts, mirar de provar que es defensen o que naufraguen soles, al marge de les autories. Veurem, així, que sí, que la majoria dels campions de Sant Jordi són, a més a més de pesats i de mals escriptors, uns cantamanyanes. Fabricar (no hem dit escriure) un bon llibre de tres-centes pàgines és a l’abast de ben poca gent. Cal, ens repetim més que el cogombre havent sopat, cal, volem dir, disposar de temps i d’esma, per facturar un bon llibre, enllà dels gèneres. I els que treballem sabem, no hi ha discussió acceptable, que segons qui, de temps és impossible que en tingui –l’esma és més difícil de contornejar, és clar.

Captura de pantalla 2017-04-28 a les 2.46.27.png

Per esbandir el tema des d’un punt de vista sociòlgic i extraliterari, ara faria molta pujada lligar el fenomen del més venut amb el fetitxisme de la mercaderia de Marx, o amb el concepte d’aurèola de Benjamin. Prendríem mal i és molt millor que els interessats auscultin les fonts primordials i en treguin conclusions. Però estem en condicions de dir que «més venut» no implica forçosament «més dolent».

Si de cas, i de manera provisional, perquè llegir-ho tot i de franc comporta un esforç amazònic, podem dir que el sentimentalisme desbridat d’en Bosch no arriba als genolls ossuts de la Rodoreda. Podem dir que la sintaxi reumàtica d’en Basté (i de n’Artigau, per fina força) és un nyap que l’editorial Rosa dels Vents s’hauria de fer mirar, abans de vendre’ns-els com a novel·la negra de qualitat. Podem dir que els anacronismes històrics de la Rahola van en la línia del Falcones quan era alumne del taller de l’Ateneu Barcelonès i atribuïa sentiments del segle XX a persones del XVI. I podem dir que Espinosa allarga fins l’indicible la transsubstanciació de la seva feridura en diners de curs legal. Però si ens posem equànimes i esplèndids, que llenci la primera pedra qui no tingui la temptació de posar-s’hi, a l’ensems podem dir que Màrius Serra està molt en forma. Podem consensuar que Pau Donés no pretén enganyar ningú, i podem congratular-nos que Baños sap què es diu. I fins i tot podem agrumollar-nos en la idea que Cabré, al capdavall, és un professional acreditable.

D’afegitó, i com que en aquest espai no som crítics literaris (valgui’ns Déu), de l’obra de Gemma Ruiz només en direm que basa bona part de la seva tirada en el fet de ser una dona que escriu sobre dones resistents, i que per tant, si bé connota un valor social, biopolític, i en voga positiu, això no treu que no sigui un paper menor, al nostre modest entendre lateral, i tot plegat ho afirmem sense gota d’acritud heteropatriarcal. En realitat escriu força bé.

Els guardians de la bona literatura som tots. Però només podem parlar a títol personal. Benvinguda sigui, doncs, l’opinió de la plebs, de la plebs sobirana que desembutxaca el dia de Sant Jordi, perquè aquí no som ningú per dir-los què han de llegir. L’únic que podem fer és opinar sobre què es llegeix, i dir-ho als quatre cantons, amb una rosa serrada entre les dents. I de passada, els guardians de la bona literatura ens podem felicitar de participar del cotarro, amb aquest barbarisme simpàtic.

Demoscòpia i Procés

Tuíter s’assembla a la vida. Permet a l’individu crear-se un món de relacions personals i pensar que el seu model és el més habitual, o el més sensat, fins i tot el de les musiqueries més interessants. Gran fal·làcia.

No sé com és el vostre, però el meu timeline queda repartit entre simpàtics, afuats, sentimentals, lletraferits i quatre desperts. Aquests últims són quatre intel·lectuals que, entre tuït i tuït, escriuen als mitjans. Jo, que sóc un volàtil, interpreto el Procés únicament a partir de les seves anàlisis. Els faig servir per donar forma a les meves petites, estimades idees de votant de la CUP que va orientar el vot per desemmascarar la tramoia processista. I ells, els quatre són d’una espècie. Vull dir que la conformen. I ho dic éloigné, perquè amb prou feines de tracte viu en conec un parell. Però no crec que m’equivoqui.

Això de l’espècie ho trec d’una frase de Samuel Johnson. Pescada d’un llibre instructiu. L’ha publicat Galaxia Gutenberg, es titula Ensayos literarios, i l’ha editat Gonzalo Torné, l’irruent. Diu Johnson:

En les obres d’altres poetes un personatge és, massa sovint,

un individu. En les obres de Shakespeare solen ser una espècie.

           El pinyol del meu timeline em sembla que és independentista. Per ser fidel a la realitat, diria que els figurants ho són en una proporció de dos cada tres. I, és clar, n’hi ha de tot tipus. Individus. Isolats. Cadascú amb la seva cabra –que diria l’argàric Sostres. Obert el ventall, trobem l’independentista del postureig i el que ho és de compromís, de l’amarat al calculador, passant pels barretinaires i els llepes (subespècies), els romàntics i els nihilistes (prototipus no evolucionats), i acabem en els pragmàtics (caça-recompenses solitaris). Bona part del dia, el meu timeline és una boira que costa travessar, si un té ganes de parlar d’alguna altra cosa o de llegir sobre algun altre tema que no siguin les estelades. I entremig hi ha els quatre desperts que suara esmentava. Els que llegeixo quan em vull posar al dia i per tant necessito les idees d’altri per descremar-me de tanta cridadissa –pròpia de Tuíter. Perquè em sembla que hi toquen. Enric Vila, Bernat Dedéu, Jordi Graupera i, més cap aquí, Borja (o Boaz, depèn del vent) Vilallonga. En aquesta espècie, d’espai i de llinatge que descric, hi entra i en surt, va com va, també, Antoni Puigverd, tan vilipendiat per l’independentisme de calçotada tètrica i ungabunga d’aparcament perifèric. I a l’ombra sempre llegeixo el meu bon amic Gerard Horta, l’astronauta. Para de comptar.

Com que no compro diaris, m’assabento dels articles d’aquesta espècie via Tuíter. Dels seus papers i dels dels altres. No puc pas dir que entre els altres no hi espurnegi, de tard en tard, una anàlisi interessant, un pensament esvelt, però en general es tracta d’articles que s’anuncien amb el següent lema funest, encara que només sigui de manera subreptícia:

La meva anàlisi sobre..

            Lema que em produeix una nàusea. Enllà d’això, deia que Tuíter és com la vida. Un es fa el món a mida. Aglutina els de la corda pròpia i deixa un espai masoquista pels de la corda contrària, perquè hi ha enemics que valen un imperi. Al mateix temps tapa els forats amb els que saben divertir i amb els que saben coses. I amunt. Pel que fa al Procés, però, jo només llegeixo els de l’espècie concreta que us dic. L’enllistada. Tribal. Quatre (de vegades cinc) personatges shakesperians, contradictoris, aixafabolets, apassionats i un punt esburbats. Articles caralluts, sovint torturats, sempre ben documentats, o com a mínim el fruit d’una intuïció alliberada. La gran comèdia del Procés, amb ells es fa força passadora, menys opaca, amb menys dosis de garum eufòric.

Captura de pantalla 2016-11-14 a les 22.27.23.png

            Faig part d’una secta, quan llegeixo sobre el Procés. La decisió és voluntària, i és l’única manera d’entrar en una secta –si us plau que ningú no s’enganyi, amb la fraseologia indocumentada de la cooptació, perquè és més falsa que un discurs de Coscubiela. I no nego que a la selva de l’opinariat endins no hi hagi, repeteixo, lúcids i visionaris: Francesc Serés quan deixa d’odiar Barcelona, Marta Rojals quan s’enserioseix, Joan Baptista Culla quan s’emprenya, Xavier Antich quan no vol quedar bé amb tothom. Però l’espècie que he triat té una característica extra: no s’esgargamella a toro passat i prou, no es bressola en aquell moment nefand que la meva anàlisi sobre ho empantanegarà tot si s’escriu. El tipus d’anàlisis que podria publicar jo, perquè cada diumenge tinc columna al Diari de Girona, aquelles sopes fredes de lletres que prou m’he guardat de secretar. No. Aquests quatre (o cinc), que com tots els altres només escriuen sobre el Procés, almenys traspuen la sensació que l’amo (quan en tenen) els lloga el cul a canvi que se la juguin.

Ara em direu que Tuíter no és el món. Em direu que s’assembla molt més a la rulot de Miquel Bauçà, colgada per la mateixa terra que remou, més o menys una presó. Prou. Però, n’esteu segurs? La demoscòpia triomfant i minoritària, l’única que va encertar el desenllaç inesperat del Brèxit, la victòria pírrica de Trump i, no us n’oblideu, el rebuig democràtic al procés de pau a Colòmbia, les úniques enquestes que van encertar aquests tres improbables històrics van ser fetes a partir del batibull de les xarxes socials. Diuen que un bon algoritme és tot el que es necessita. O una espècie ben triada d’opinadors i analistes –hi afegiria jo– que no tingui por de quedar fora d’enlloc.

El nostre tertulaci

En un dels seus tuits rococó contra la mediocritat dels tertulians habituals, el novel·lista Gonzalo Torné va pitjar malament les tecles i sense voler es va treure un neologisme de sota l’ala. Per comptes de TERTULIANOS va escriure TERTULACIOS. No cal dir que les ressonàncies del terme són formidables.

El nostre tertulaci habitual és un senyor plúmbic, amb cervell de neoprè i un gep incipient a l’esquena, premonició botida de la quantitat de besamans que nit i dia estipula prop de les menjadores del poder. I no és que libi directament d’institucions i polítics, ans zumzeja ran, tot esperant que caiguin els encàrrecs de l’arbre del diner públic. És tot un sedentari.

Amb la formació humanística pròpia d’un pèl·let, el nostre tertulaci capitaneja tribunetes des d’on parlar de tot sense dir res. Sardaneja tots els temes. Avui fa un article sobre el sainet que són els vestidors dels equips de futbol, demà surt en un debat de sis minuts sobre la súper-illa, demà passat analitza la turistada fent veure que hi ha pensat. No s’arrisca mai, fa tentines de funambulista de barriada per la corda de l’obvietat, i de propina passa per bonhomiós. Futur gagà, ja se li pot endevinar el final: el dòmino pensionat que pontifica mort de tristor, clac, clac, clac, al compàs sec de la fitxa ditejada.

En directe, a la ràdio i a la televisió, el nostre tertulaci no sap trenar les frases, el seu lèxic faria posar vermella la proa d’Argo. Però ell té una coartada que de tan polsosa se salta el protocol de Kyoto: ell és un COMUNICADOR. Popular, respectuós, confon el capteniment afuat de per exemple l’Antoni Puigverd amb la ignorància espurnejant de la gent de poble que en Quim Masferrer fa servir, quin pallasso, perquè els televidents ens sentim superiors. El nostre tertulaci confon l’una i l’altra i no arriba a la sola de la sabata de cap de les dues. En el fons és un tètric.

Per escrit, el nostre tertulaci és sentimental, cursi, de centre perquè no ha estat mai enlloc, però fa passar el seu bagatge com si tot plegat fos una virtut cosmopolita, progressista, vencedora en la superació de les velles, tronades idees sobre pobles, ètnies, tribus i confraries. Per contra, el nostre home llepa on ha de llepar, sap molt bé on es troben els clans i les sectes a qui nega l’existència en públic, ben de vegades sense adonar-se que rosega menjucs, viu als llocs comuns i es descompon en flocs de seborrea crepuscular. Èmul de Tertul·lià, el cartaginès de la fe tova, incapaç de debatre amb els filòsofs, i per això en conseqüència els va menystenir.

El nostre tertulaci assaja un pensament lateral i lliure, documental, quan en realitat és una caricatura del majordom perenne, i tanmateix el llautó, el seu, brilla tant que es veu des del país de Cucanya. Allí on els gossos es lliguen amb llonganisses, un indret mític que el nostre tertulaci no trepitjarà ni amb l’ajuda de tres reencarnacions. Ell no ha llegit res, o el que és pitjor: ha llegit molt sense prendre mai una nota.

 

captura-de-pantalla-2016-09-21-a-les-23-35-30

 

El nostre tertulaci, a més a més, és molt actiu a les xarxes socials. No tindria sentit que se n’estés, perquè és un comunicador, un opinaire digne, de vegades se sent un far. La pega és que a l’últim no se sap de què treballa, perquè la seva màxima és navegar a contracorrent, i remar a còpia de no veure que ell, en essència, és terrer. A les engires d’un transatlàntic, ell boga amb la seva xalana de suro, sovint, molt sovint amb tanta mala traça que acaba engolit per la força centrípeta del monstre a qui volia qüestionar el rumb. L’enganxen, el pesquen sense parar. Es fica de peus a la galleda amb una facilitat a la qual només hi tenen dret els nens, els bevedors i els vells aclaparats. Però ell fa com si res. D’aquí que sigui altament susceptible. Llei. El nostre tertulaci rastreja les xarxes socials a la percaça d’enraonies que l’impliquin. Li fa l’efecte que tothom parla d’ell, vet-ho aquí. Se’n diu mania persecutòria. Se sent atacat permanentment, avinenteses fictícies que ell aprofita per enarborar atacs d’amor propi, d’ànima de càntir amb les costures esquinçades. Afectat, dolgut, fet un toll de ploralles, no dubta a barrejar peres amb pomes, si amb això surt airós de l’enèsim retret que li fan.

Al capdavall, valgui per desaccelerar aquest paper, el nostre tertulaci és l’amic perfecte. Comprensiu, bondadós, segur que sap escoltar. És per això que li demanem que ho deixi. Tertulaci, emperador llatinoide de la fumarola, mira’t al mirall i apaga’t. Que t’esperem al bar. Vine. Tens aquesta sortida, o és que prefereixes presentar-te a les llistes de la nova política? Sí, la que fa com tu, la que llisca pel revinclat de la història com si aquí no hagués passat mai res.

Visca l’Oriol

Article publicat al Diari de Girona el dia 31 de juliol de 2016

 

Avui fa 582 dies que l’Oriol Canals va morir a Indonèsia, on ell i la seva dona feien el viatge de noces. Van patir un accident de motocicleta. Ella va quedar molt malferida. I ell va morir. I jo no puc esperar l’efemèride exacta del traspàs (el 27 de desembre), perquè és avui que necessito dir que et trobo a faltar.

Hi fa que sigui estiu.

L’Oriol Canals i Boix era un any més petit que jo i en feia, de còrpora, dos i mig com jo. Barceloní de les Corts, músic i animador infantil, cantautor, el vaig conèixer a Llívia, l’octu?bre del 2010. La meva família i jo ens a?llotjàvem en un alberg i l’Oriol va venir a explicar contes i a cantar cançons per als petits. Érem quatre gats, i aquell dia vam enraonar una estona. Expansiu quan actuava, sense el micròfon em va semblar tímid i desconfiat.

Ens vam seguir trobant. Era estrany no veure’l, a les festes majors dels petits pobles empor?danesos, durant l’estiu. A les cagades col·lectives de tió, a l’hivern. En qualsevol festa reivindicativa, al Solsonès, a l’Empordà i a Barcelona. Amb el temps ens vam fer amics. Vaig saber detalls de la biografia. Era nebot d’en Xesco Boix, a qui ell admirava i del qual en sabia imitar a la perfecció la manera nassal i aguda de cantar. L’hivern de l’any 2011, es va presentar a casa meva de les Gavarres amb un conill de xocolata per a la nostra filla gran, i amb una ampolla de vi.

Quan l’espectacle era infantil, l’Oriol Canals es transformava en l’animador total. Quan l’espectacle era per a tots els públics, com quan cantava amb la formació Kumbes del Mambo, es notava que la música el posseïa. Una bona frase de baix, un solo de bateria li feien contraure la cara, ballava molt bé, electrificat. No és cap secret que els tirant a grassos ballen millor que els tirant a filaberquí.

Tres ismes podien resumir la ideologia de l’Oriol: l’escoltisme, el sindicalisme i l’independentisme. I jo n’afegiria un quart: el gamberrisme. L’any 2012 ens vam trobar al berenar literari que organitza la llibreria El Cucut de Torroella de Montgrí. En aquella ocasió, la llibreria també celebrava el vinticinquè aniversari. Una gentada.

Apartats del tol·le tol·le, l’Oriol em va ensenyar un llibre curiós. Editat per la Sprinkle Brigade. Aquesta gent és de Nova York i busca defecacions canines al carrer. I les converteix en escenes. Una buina de dogo esdevé una trinxera amb soldadets de plàstic. La pasterada d’un pastor alemany amb descomposició es converteix en el ring de fang on lluiten dues Hello Kitty. Els cagallons d’un canitx són els obstacles que salva un totterreny miniatura.

L’Oriol compartia el tresor, furtiu i mort de riure, com un nen que du una capsa amb una sargantana. D’altra banda, entre les autoritats assistents hi havia en Jordi Pujol, l’home que llavors encara rebia el títol de Molt Honorable. I l’Oriol em va dir que li volia fer una broma. Mostrar-li el llibre de femtes i demanar-li que li dediqués. Pujol, que dubto que res l’espanti, va fullejar-lo, impertèrrit. Després es va treure la ploma i li va dedicar: “Per l’Oriol, que m’ha fet una sorpresa”. I tu vas tornar exultant. Et trobo molt a faltar.

 

Captura de pantalla 2016-08-01 a les 11.08.25

 

 

 

Racisme de baixa intensitat

Article publicat al Diari de Girona

La temporada d’estiueig acaba de començar. A les comarques gironines, els ritmes habituals es trastoquen del tot. Les estampes d’ara fa un any es repeteixen, amb la mateixa exactitud amb què l’Assumpció de Maria s’esdevé el 15 d’agost. De fet ja semblen fenòmens naturals periòdics. Diuen de tu als equinnoccis i solsticis: més eixams de ciclistes a les carreteres, més carn flotant a la sopa litoral, més caminadors a bosc i una abundància catasclismàtica de gent que té gana a totes hores.

Sabem, doncs, que l’estiu és arribat. Però els indicadors principals no són ni la calor, ni els mosquits ni les pluges d’estels. Som nosaltres. Perquè ens ratifiquem. Arreu ens atraca l’etern retorn. La Cantada d’Havaneres de Calella de Palafrugell (50a edició) ha fet baixar la petita localitat un centímetre més -enguany celebrem el mig metre. Els carruatges de bèstia cançonera tornen a caminejar per la Fageda d’en Jordà, vigilats pels característics ulls dels faigs. Dins la Força Vella, els carrerons del Call de Girona es boteixen per encabir la riuada, i a tocar del Museu Dalí no hi cap un cabell de bruixa de Llers. I ha tornat, s’hi quedarà fins a setembre, la cua de cotxes diària, per entrar o sortir de Torroella de Montgrí per la C-31.

Tanmateix, l’indicador que a mi més m’interessa és el del refús indígena a l’estranger. Quan dic indígena no es pensin que parlo dels que familiarment es poden remuntar fins als comtes d’Empúries. O fins a les abadesses de Sant Joan. Quan dic indígena vull dir l’habitant permanent de les comarques gironines. I per estranger entenc el passavolant estiuenc. Ferit de fatiga anual, us visita per assolir el repòs del guerrer treballador -que consisteix en no parar. I és tanta la pruïja per l’acció, el frenesí per visitar i degustar-ho tot, que l’indígena activa, per dir-ho d’alguna manera, un racisme de baixa intensitat. Gairebé inofensiu.

En general, les comarques gironines ja no són aquell indret tronat i ruraloide que a mitjan anys cinquanta rebia el primer turisme de masses. Amb candor, curiositat i ganes de tocar moneda, els indígenes van obrir-se de braços. En paral·lel, emprenedors locals o estrangers hi van fer l’agost. Però mig segle llarg després, hi ha alguna cosa que ha canviat. Les ganes d’omplir la caixa registradora no, però el candor i la curiositat han deixat pas a un petit rebuig, silenciós i cronificat.

A mi m’agrada enraonar amb tothom. Durant l’estiu saludo els indígenes. I no falla cap any. Les converses giren al voltant de la gentada i la massificació, una salmòdia. S’entaula el racisme de baixa intensitat, un ventet sorneguer i anecdotista. L’estranger és l’heroi dels acudits, la víctima dels sobrenoms, i sovint la diana de les crítiques més despietades. Però no li xiulen mai les orelles. No és que es maltracti el foraster. Tret d’en alguns casos de gent molt cremada o partidària de la cacera simbòlica. Aleshores s’instauren els dos gags preceptius. Ja formen part del patrimoni indígena: proporcionar malament les indicacions al turista, o esquilar-lo mentre se’l convenç de ser un elegit.

 

Captura de pantalla 2016-07-17 a les 23.32.24

Borges es mor a la Bisbal

Captura de pantalla 2016-07-06 a les 0.14.24

 

Article publicat al Diari de Girona

 

1.Jorge Luis Borges va publicar un conte curt l’any 1941: La biblioteca de Babel. Perfila la idea d’una biblioteca infinita. Metàfora de l’univers, conté totes les possibilitats de llibre. És un lloc meravellós on s’hi llegeix des de sempre.
2. L’escriptor argentí estava fascinat per les combinatòries. Sabia, com sabem vostès i jo, que els llibres només són grapats de lletres. Barreges sovint a la ratlla del disbarat. Però també sabia que el coneixement, la seva transmissió i la llibertat, o es posen en paraules, o no existeixen. Paraules dites o escrites.
3. L’any 1955, Borges és nomenat director de la Biblioteca Nacional del seu país. També és l’època que la ceguera gairebé l’ha guanyat. Una contradicció, la del bibliotecari cec, que ell mateix va atribuir a un destí collonador. Ho diu al Poema de los dones:
«Nadie rebaje a lágrima o reproche / esta declaración de la maestría / de Dios, que con magnífica ironía / me dio a la vez los libros y la noche.»
4. Vostès i jo també sabem que la Torre de Babel és un equipament públic que la humanitat va començar a aixecar després del diluvi universal. Els descendents de Noè (o d’Adam) parlaven una sola llengua, en tenien prou per anar construint aquella obra faraònica. Però per comptes d’adorar déu es feien la murga els uns als altres. Per això, Ell els va castigar, i va multiplicar el nombre de llengües. Va venir a dir-los que fessin l’esforç d’entendre’s, si de debò volien tocar el cel col·lectivament. Naixia l’ofici de traductor.
5. Els llibres de Borges i de la Bíblia són fantasies. Paràboles sobre la volatilitat del llinatge humà. Però la polèmica sobre la Biblioteca Comarcal de la Bisbal no és una ficció. Un puny d’homes no es posen d’acord, com si parlessin idiomes diferents. El demandant Josep Sabater branda la llei. L’alcalde Lluís Sais branda l’interès comunal. Per sobre se sent la flaire d’una conxorxa. Representants involuntaris de Caïm i d’Abel a la terra, discutiran fins al dia del Judici Final. Rivalitats, velles masculinitats, empordanisme del morro fort, diguin-ne com vulguin.
6. Entremig, la plataforma veïnal probiblioteca no es cansa de manifestar-se, i amb una llengua comuna. S’entenen i entenen que l’equipament hauria d’estar per sobre de les persones. Saben, com vostès i jo, que els llibres ens fan més entenimentats. Reclamen el seu paper mediador. I el més important: la biblioteca i el seu enderroc probable els pagarem tots.
7. Fa de bon imaginar que el litigi es pot solucionar amb una baralla a mort. Una nit de lluna plena al llit del Daró. Que els implicats (en són més de dos) s’estossinin fins que només en quedi un. La ciutadania bramant des dels balustres del passeig. Però com que la realitat sempre supera la ficció, l’escaramussa joc de trons no s’esdevin?drà. Perquè un dels contendents, el dissortat Josep Sabater, té la vista malmesa. I és de mal gust aprofitar-ho per dir-li que no pot rellegir Borges.

 

 

Darwin a la foguera

L’Empar Moliner i Ballesteros crema la Constitució espanyola a TV3.[1]

En horari àvia.

TV3 fa que demana perdó. O retira el vídeo.

Les xarxes s’encenen: els uns (la majoria) defensen l’Empiròmana, els altres es planyen de la performança.

El país sembla que es contrau al voltant del fenomen.

Probablement Vilaweb en faci una notícia (85% de tweets, 15% de becari).

L’Empar demana perdó de manera irònica, és a dir que no en demana.

Les xarxes bullen. Tothom hi diu la seva. Comença una escalada manicomial de bromes.

L’acció de l’Empar nodreix bona part de les tertúlies del país.

Els diaris digitals són ràpids.

Pere Navarro evoca Truffaut.

El país sembla més petit del que és. O realment és que es fa petit. Estret.

David Fernández passa el ribot a Pere Navarro.

Moliner té uns ovaris com pinyes, d’un empirisme (espai per a l’adjectiu pendent).

L’acció de l’Empar alimenta nous programes de TV3, reblerts d’opinaires, al voltant de la foguereta del cubell.

Arreu del país s’entona un tol·le tol·le de suport incondicional, però bàsicament digital.

Pere Navarro ja porta 35 retweets.

El país minva, es jibaritza molt de pressa.

No hi ha perspectives raonables que una massa significativa de subjectes es posi a cremar exemplars de la Constitució Espanyola, tot i semblar-ho.

Els indignats demanen la destitució de l’Empar Moliner. La destitució d’enlloc.

Som a l’abril.

 

Captura de pantalla 2016-04-13 a les 23.29.23

 

L’acció de l’Empar dóna ales als ardits de xarxa social que així s’estalvien de sortir al carrer i cremar comissaries i jutjats. O contenidors, la quota mínima.

Catalunya perd la meitat del seu espai-mite. Es desnareix.

Com deu pronunciar Truffaut en Pere Navarro?

Mark Serra fimbra.

Millo i Espadaler també.

Edicions del Periscopi acaba de publicar una antologia de contes de David Foster Wallace, traduïts per Ferran Ràfols i compilats i prologats per Vicenç Pagès Jordà.

El país s’aprima, fins a les mides d’un d’aquells tubs-ascensor per a rescatar minaires sud-americans colgats.

L’Empar és com és.

Juga el Barça.

Les xarxes deixen de cremar, amb el tema molinerívol, progressivament. Ràpidament.

Perd el Barça.

L’Empar Moliner i Ballesteros peta Sant Jordi.

[1] Per a rebutjar la sentència del Tribunal Constitucional espanyol que anul·la el decret de pobresa energètica del govern català, el que obligava les elèctriques a garantir el subministrament a les famílies que no el podien pagar, tot facilitant que el paguessin, després, durant l’estiu, a terminis.