Un diguem-ne saludat meu té raó. M’envia un missatge i em diu que tot dedicant llibres al MH Puigdemont som uns majordoms. M’ho diu amb bonhomia, perquè té raó.
En despit que el meu saludat no sàpiga les circumstàncies de la dedicatòria, té raó. Malgrat que em diagnostiqui des d’una lateralitat esvelta, té raó. Els plometes de la cosa nostra fem la feina de la legitimació. Cada panegíric sobre l’1-O es converteix en un galó més de gasoil per allargar la comèdia dels manaires de dalt. La traïció sempre es mou en la mateixa direcció. Sió, a Màtrix és un soterrani gegant. La gent hi balla i folla, tot esperant que l’elegit mogui fitxa.
Per fortuna, alguns hem entès que la germandat del suro no era un mal invent.
Estem d’enhorabona, per partida doble. Ha nascut una nova editorial en català, a la Catalunya Nord, es diu La Perpinyanesa, i s’estrena amb un document curiós i fins no fa gaire desconegut. Es tracta del petit assaig –en realitat és un discurs–, La bravoure: traité sur la lâcheté, del filòsof i anarcoindividualista francès Georges Toussaint Léon Palante (1862 – 1925).
Influït per Nietzche i per Freud, Palante hauria estat un llibertari de patró clàssic, si no fos que mai no va posar l’Estat per sobre de la Societat en l’escala del Mal. Al seu llibre contra les tesis d’Emile Durkheim (Précis de Sociologie, 1901) escriu: «La societat és tant o més tirànica que l’Estat. Entre la coerció estatal i la coerció social només hi ha una diferència de grau.» Antimarxista, antikantià, antirosseaunià, Palante fou partidari d’un home lliure i egocèntric, equidistant, per entendre’ns, l’única limitació del qual dependria del seu poder per obtenir el que desitja. Tota la resta (l’Estat, la Societat, els drets naturals i la propietat, la nació i la família) són construccions mentals i per tant abolibles amb un sol acte de la pensa –si d’això en depèn el propi benestar. Igual que el filòsof i educador Max Stirner, Palante propugnava associacions de conjuntura (unions d’egoistes, en deia Stirner), quan eren necessàries per a empreses majors –per construir un pont o per assaltar el poder, per exemple. Abans i després, però, que el campiquipuguisme dictés les regles del joc. Per tot plegat, Palante sovint ha estat inclòs en els corrents de l’anarquisme egoista aristocràtic, aquell que al Madrid de principis del XX produiria espècimens tan estrambòtics, gent a favor de la llibertat de tots els pobles, llevat dels de la península.
La valentia: un tractat sobre la covardia és un discurs de l’any 1912, dèiem, pronunciat davant la Sorbona, a plein air i a crits, després que li refusessin la tesi doctoral. Palante, iracund i desfet (així el presenta Albert Camus a L’homme révolté) carrega contra la institució i proclama que les unions d’individualistes trauran el món de les foscúries burocràtiques i consuetudinàries. Els diaris de l’època se’n van fer ressò, perquè es veu que es va disfressar d’abella per a l’ocasió.
L’única imatge que es conserva de Palante
Fa vuit anys es va descobrir una còpia manuscrita del discurs en un mercat de puces de Montpeller. Un cop comprovada l’autenticitat, a França es va publicar sense pena ni glòria, no afegia res que Palante no hagués dit als seus llibres. Però la joveníssima editorial La Perpinyanesa (a qui desitgem tota la sort del món) ha tingut la bona pensada de publicar-lo en català, amb un epíleg sensacional d’Eric Beaumatin, el traductor. Una bona pensada per al nostre interès particular, si es vol, perquè a mig discurs Palante fa referència al folklorista i àcrata Cels Gomis. Es van conèixer l’any 1882 a Barcelona, i el francès va quedar admirat amb les teories antropològiques del català. Bona prova d’això és que a La valentia: un tractat sobre la covardia es reprodueix una part de les converses que van mantenir. Palante buscava un model, una plasmació de les seves idees sobre l’egoisme pur, i Gomis li va dir que els catalans feia segles que n’havien implementat una variant, fillola de l’opressió castellana, és a dir, un egoisme de resistència. Entre d’altres coses i en concret, Gomis li diu: «el català sol ser un home pagat de si mateix, capaç de liderar grans moviments de terres socials, però també pot ser un artista de la desaparició, un cop la seva subsistència queda garantida –de manera folgada si abandona la llengua, la cultura del país. El català és un valent de l’ara i aquí, però en el fons se sap un covard amb memòria.»
Enllà de l’anècdota, al llibret hi trobareu altres perles, sobretot relacionades amb la vida institucional: «Els sediciosos de raça, passin, perquè no desentonen del model egòtic que voldríem i en ells la valentia s’expressa amb total naturalitat; però els funcionaris són l’escòria, estrafets, porucs sense el toc senyorívol, aquell matís, propi de l’home que no tem la llibertat absoluta.»
En conjunt, La valentia: un tractat sobre la covardia passa revista a un grapat d’esdeveniments històrics en què suposats grans homes –homes valents–, un cop sabudes les tracamanyes, un cop il·luminats els angles morts, més aviat els descobrim com uns covards que de la inèpcia n’han fet virolles. No cal dir que Palante recomana deixar-los a la cuneta de la història i continuar endavant –a partir del que la raó i el desig particulars ens dictin, en un estat ideal, aliè a cap altra ingerència circumdant.
El cranc de riu americà va ser introduït a la península per un empresari que volia fer diners de pressa. Viu en rius i aiguamoixos. Suporta nivells alts de contaminació i fa el cau al llot, galeries llargues que canvien l’equilibri dels aqüífers. Menja de tot, animal o vegetal. Roba ous i cries d’altres crancs, caça, i si no hi ha res més s’atipa de carronya. Espècie agressiva, modifica l’entorn, el degrada. I propaga un fong que ha mort pràcticament tota la població de crancs ibèrics. El cranc de riu americà no té gust de gaire res i m’ha fet pensar en l’Estat espanyol.
Ara podria seguir amb la metàfora de les pinces antediluvianes per parlar de la Fiscalia espanyola, que prem però no mata els presos polítics. O podria remetre’m a la imatge de l’espècie invasora, per parlar de com l’Estat espanyol ha tractat i tracta els súbdits. El cranc de riu americà dona per sis articles de metàfores encadenades, però en especial n’hi ha una que els vull fer arribar.
A principis de setembre em passejava per la carretera Vella de la Canya, a Olot. Visitava uns amics després d’un aiguat. El Fluvià baixava furiós i havia negat la passera que hi ha abans d’arribar a la casa. L’indret és fabulós, amb troncs podrits i entravessats sobre el riu, amb falgueres i enormes bombes de lava –que semblen escultures disposades per una civilització antiga. A banda i banda del camí hi ha unes parets basàltiques impressionants. Passejava, embadalit, i tot d’una un cranc americà em va barrar el pas. Aixecava les pinces i mig cos. La meva presència el feia sentir-se amenaçat. I jo, que pobre de mi em pensava que tots els crancs només caminen enrere, vaig veure que no només se m’encarava, sinó que avançava cap a mi. Vermell i ferotge, defensava els dominis.
Vet-ho aquí: l’Estat espanyol no es mourà d’on és i, pinces enlaire, caminarà cap a tots aquells que no n’acatin la supremacia ambiental. Desafiant, l’Estat espanyol avançarà cap als que omplim els carrers per esquarterar-nos com va fer el dia del referèndum. L’Estat espanyol tothora ha preferit viure als llims pudibunds, ha triat alimentar-se de la carronya d’una ciutadania anorreada. L’Estat espanyol va néixer després d’envair mig món, després de saquejar mig món, després de robar els fills i de violar les filles de mig món, i per tant continuarà sent el que li prescriu la seva gènesi. Abans de retrocedir, l’Estat espanyol convertirà el jardí de la diferència en un ossari de cloves trencades.
Haig de confessar-los que, tot i petit, aquell crustaci em va espantar. L’aprensió no es tria, se sent i prou. I el primer impuls va ser xutar-lo. Rebentar-lo. Veure com s’esmicolava, en volea, i veure com tenyia de vermell les pedres olioses del Fluvià. Però aleshores vaig pensar que si l’aniquilava per la força, dels afraus en sortirien mil crancs més. I és per això que el vaig rodejar, sense deixar de mirar-me’l, i vaig passar de llarg.
Quan vaig acabar la visita, el cranc ja no hi era.
Un matí, després d’un son esverat, el segon Tinent d’Alcalde i President de l’ICUB, en Jaume Collboni es desperta convertit en un tità. Ajagut i tumefacte, quan aixeca el cap veu com les dues cames li surten per les dues finestres de l’habitació. Amb el braç dret pot tocar el fullam del ficus del rebedor, i amb el braç esquerre pot sucar el dit petit a la tassa del vàter. El llit, sota seu, és una desferra de molles i de plomes de cigne, que voleien.
–Què m’ha passat?
No somniava. L’habitació té l’aspecte d’habitud.
Atabalat, però valent, es lleva. Té, com cada matí, l’agenda consistorial al magí. Malgrat la titanització insòlita de la còrpora, el cervell li continua pilotant el senderi, com si no s’hagués esdevingut cap metamorfJA S’HA ENTÈS. Passa que la incorporació esberla la casa. Collboni, dret, amb la teulada al cap i la pols de l’enderroc sobtat a la pell, se’n va a la feina.
Despullat, és clar.
La somnolència matinal és inhumana. És aquell estat de no però sí, a la meitat del tirany que mena de la tenebra a la Creació. Somnambúlics, som capaços de dir qualsevol cosa. Ens trobem en una tessitura estovada. Parlotegem envoltats de fantasmagories, mentre vivim en realitat. No toquem vores. Trabuquem el cafè.
Ah, la literatura.
Collboni no hi cau, i és normal. Tot i multiplicat de cos, de cap encara és persona. Aleshores, polsegós, i titànic, es planta a l’ICUB. Amb quatre gambades. Growul, se sent, des de baix, la gàrgara amplificada pel tòrax gegantí.
De camí, Collboni aixafa un taxi legaloide, tot i subrogar la llicència. I esclafa un uber il·legaloide, perquè no se sap què s’ha de fer amb aquest tipus d’iniciatives contrasistèmiques. I, abans de desvetllar-se de debò, olímpic, eixarrancat, i per mor del rebrec estomacal propi dels matins, amb un peuot perforant el palau de la Virreina, venint de dalt (fent ploure un trencadís de teules), amb l’altre peuot entrant a l’Apple Store com una tuneladora vertical (fent ploure un calabruix de ferro), etcètera amb el lèxic de la destrucció, Coolboni, dèiem, més ample que bonic, perdó, Collboni planta un ninot immens a la plaça de Catalunya.
Groaaaoooooowl, fa.
Després es frega els ulls. Pren consciència. Es mira l’obra.
La deposició gegant podria passar per un Plensa reinterpretant el mitjó de Tàpies, o per una d’aquelles naus del film Arrival. O fins i tot podria retirar-se al pinacle central inacabat de la Sagrada Família. Però no és el cas. La ciutadania, tot i l’escena tremenda, tot i el pànic desencadenat pel segon Tinent d’Alcalde i President de l’ICUB, té una epifania, i de seguida veu que es tracta d’una nova campanya per al foment de l’horticultura. Ho nota. En sent el perfum.
Apaivagada, doncs, la congregació de contribuents corre a comprar llavors d’epífit. A l’FNAC.
En un dels seus tuits rococó contra la mediocritat dels tertulians habituals, el novel·lista Gonzalo Torné va pitjar malament les tecles i sense voler es va treure un neologisme de sota l’ala. Per comptes de TERTULIANOS va escriure TERTULACIOS. No cal dir que les ressonàncies del terme són formidables.
El nostre tertulaci habitual és un senyor plúmbic, amb cervell de neoprè i un gep incipient a l’esquena, premonició botida de la quantitat de besamans que nit i dia estipula prop de les menjadores del poder. I no és que libi directament d’institucions i polítics, ans zumzeja ran, tot esperant que caiguin els encàrrecs de l’arbre del diner públic. És tot un sedentari.
Amb la formació humanística pròpia d’un pèl·let, el nostre tertulaci capitaneja tribunetes des d’on parlar de tot sense dir res. Sardaneja tots els temes. Avui fa un article sobre el sainet que són els vestidors dels equips de futbol, demà surt en un debat de sis minuts sobre la súper-illa, demà passat analitza la turistada fent veure que hi ha pensat. No s’arrisca mai, fa tentines de funambulista de barriada per la corda de l’obvietat, i de propina passa per bonhomiós. Futur gagà, ja se li pot endevinar el final: el dòmino pensionat que pontifica mort de tristor, clac, clac, clac, al compàs sec de la fitxa ditejada.
En directe, a la ràdio i a la televisió, el nostre tertulaci no sap trenar les frases, el seu lèxic faria posar vermella la proa d’Argo. Però ell té una coartada que de tan polsosa se salta el protocol de Kyoto: ell és un COMUNICADOR. Popular, respectuós, confon el capteniment afuat de per exemple l’Antoni Puigverd amb la ignorància espurnejant de la gent de poble que en Quim Masferrer fa servir, quin pallasso, perquè els televidents ens sentim superiors. El nostre tertulaci confon l’una i l’altra i no arriba a la sola de la sabata de cap de les dues. En el fons és un tètric.
Per escrit, el nostre tertulaci és sentimental, cursi, de centre perquè no ha estat mai enlloc, però fa passar el seu bagatge com si tot plegat fos una virtut cosmopolita, progressista, vencedora en la superació de les velles, tronades idees sobre pobles, ètnies, tribus i confraries. Per contra, el nostre home llepa on ha de llepar, sap molt bé on es troben els clans i les sectes a qui nega l’existència en públic, ben de vegades sense adonar-se que rosega menjucs, viu als llocs comuns i es descompon en flocs de seborrea crepuscular. Èmul de Tertul·lià, el cartaginès de la fe tova, incapaç de debatre amb els filòsofs, i per això en conseqüència els va menystenir.
El nostre tertulaci assaja un pensament lateral i lliure, documental, quan en realitat és una caricatura del majordom perenne, i tanmateix el llautó, el seu, brilla tant que es veu des del país de Cucanya. Allí on els gossos es lliguen amb llonganisses, un indret mític que el nostre tertulaci no trepitjarà ni amb l’ajuda de tres reencarnacions. Ell no ha llegit res, o el que és pitjor: ha llegit molt sense prendre mai una nota.
El nostre tertulaci, a més a més, és molt actiu a les xarxes socials. No tindria sentit que se n’estés, perquè és un comunicador, un opinaire digne, de vegades se sent un far. La pega és que a l’últim no se sap de què treballa, perquè la seva màxima és navegar a contracorrent, i remar a còpia de no veure que ell, en essència, és terrer. A les engires d’un transatlàntic, ell boga amb la seva xalana de suro, sovint, molt sovint amb tanta mala traça que acaba engolit per la força centrípeta del monstre a qui volia qüestionar el rumb. L’enganxen, el pesquen sense parar. Es fica de peus a la galleda amb una facilitat a la qual només hi tenen dret els nens, els bevedors i els vells aclaparats. Però ell fa com si res. D’aquí que sigui altament susceptible. Llei. El nostre tertulaci rastreja les xarxes socials a la percaça d’enraonies que l’impliquin. Li fa l’efecte que tothom parla d’ell, vet-ho aquí. Se’n diu mania persecutòria. Se sent atacat permanentment, avinenteses fictícies que ell aprofita per enarborar atacs d’amor propi, d’ànima de càntir amb les costures esquinçades. Afectat, dolgut, fet un toll de ploralles, no dubta a barrejar peres amb pomes, si amb això surt airós de l’enèsim retret que li fan.
Al capdavall, valgui per desaccelerar aquest paper, el nostre tertulaci és l’amic perfecte. Comprensiu, bondadós, segur que sap escoltar. És per això que li demanem que ho deixi. Tertulaci, emperador llatinoide de la fumarola, mira’t al mirall i apaga’t. Que t’esperem al bar. Vine. Tens aquesta sortida, o és que prefereixes presentar-te a les llistes de la nova política? Sí, la que fa com tu, la que llisca pel revinclat de la història com si aquí no hagués passat mai res.
Una de les gràcies dels idiomes és que imprimeixen la seva fonètica als estrangerismes, al marge que n’adoptin la grafia original o la deformin en direcció a la pròpia. Per això els americans pronuncien coloradow i phlamenkow quan volen dir Colorado i flamenco. També diuen tortília als bars ibèrics. I per això alguns castellans escriuen clubes de balonpié o pronuncien Companis i Ártur.
D’altra banda, és sabut que l’oïda catalana és dura, quan es tracta d’assimilar paraules, noms i expressions provinents de l’anglès. Les nostres àvies deien Djòn Vayne –de la mateixa manera que la majoria diem Darc Vèider. I de vegades, volent pronunciar modèlicament, exagerem l’anglicitat d’alguns noms. Amics meus i jo, empordanesos, pronunciem Grèitiful Did, Motorkhit i Rèt Khot Xili Pípers amb més ganes que fortuna. Hem arribat a dir Clin Khísbut i quètxap. I el més motivat, amb un zel meritori, deia Folksvagng Gulph, Jaidai, abans d’anar-se’n d’ERASMUS a Irlanda i morir-hi de sobredosi.
Quan ha tocat, hem après a dir impítxmen, guasp, Màiquel Jàcsen.
Brèing Estòrming, Còwtxing, Baidefeis, Txortx Cluni, Estard Uorls i altres. I enmig de tanta confusió (tanta i tan divertida), hi ha qui, de propina, inventa paraules. El meu pare, as, dels panetones de Lidl en diu espúnkeishs. I una de les seves troballes més notables va esdevenir-se quan, per dir-me que a casa meva li faltava fengxuï, em va etzibar que li faltava xuxi.
Si tingués temps en faria un diccionari. Inclouria les maneres que tenim de pronunciar Shakespeare, Aleksiévitx, Faulkner i Hemingway. I croissant i Nietzsche. I pressing, amb tots els acompanyants habituals, catch, la CUP i en Mas.
El cicle nadalenc és una època de dispendi. Per tant us faig un regal.
Fa un temps vaig traduir i anotar un paper de Claude Lévi-Strauss. Es tracta de Le Père Noël supplicié. El vaig traduir i anotar, amb la intenció de publicar-lo en català, amb el suport de Pol·len Edicions, on assessoro la col·lecció de l’Observatori, de temes d’antropologia i altres ciències socials.
Abans d’acabar la traducció, vaig demanar els drets als seus amos i em van dir que no hi havia problema. Vaig acabar la traducció. Acte seguit me’ls van denegar. Pol·len Edicions ho va intentar de totes les maneres, per terra mar i aire, però no ens en vam sortir.
El primer argument és que hi havia una editorial espanyola que tenia preferència, pel paper en qüestió i que, a més a més, es publicaria en un recull d’altres papers de Lévi-Strauss.
Em vaig posar en contacte amb l’editorial espanyola. Ells em van dir que no volien els drets, ni del paper isolat, ni del recull. Literalment, em van dir que Lévi-Strauss no el llegia ni cristo.
La segona excusa dels francesos va ser que el català no és una llengua nacional i que, en tot cas, havia de comprar els drets en castellà i traduir el recull a l’idioma de Paquirri. Els vaig dir que el seu recull a Espanya no el volia ningú. I els vaig dir que, si ho preferien, jo m’estovava i trauria el recull sencer, en català. I em van dir que no.
Aleshores vaig parlar amb l’editorial catalana que té tractes amb els amos dels drets a França. Van intercedir per mi, molt amables, però a França ja n’estaven farts, del meu nom, i tot va quedar en via morta.
Han passat tres anys. El text es troba gratuït a la xarxa. Traduccions castellanes i angleses, i l’original també.
En un intent desesperat, vaig trucar en Mario Muchnik, que va traduir Le Père Noël supplicié al castellà, un paper sol, fa alguns anys. Un llibret deliciós, amb algun error de traducció –pel que toca al llenguatge de l’antropologia. Em va dir que ell em venia els drets de la seva traducció i que, en tot cas, jo només podia publicar-la intocada –la seva.
Finalment vaig tornar a escriure als francesos. Els vaig dir que Miquel Martí i Pol havia traduït Tristos tròpics i El pensament salvatge, que Lévi-Strauss va ser guardonat amb el XVII Premi Internacional Catalunya, l’any 2005, en resum, que l’autor fa per nosaltres.
No m’han contestat.
Le Père Noël supplicié és un article llarg o és un llibre curt. Va molt bé per entendre les dinàmiques culturals, les contaminacions rituals. És útil, per exemple, per no alçar el crit al cel (els que l’alcen) contra Halloween, en detriment de la castanyada. Ens ajuda a entendre que, vinguin d’on vinguin i responguin als interessos comercials que responguin, la gent seguirem celebrant coses.
I jo us el vull regalar. El meu amic Manuel Delgado me’n va fer un petit pròleg, quan encara pensàvem que un paper com aquest, lateral i sucós, mereixeria estar a les lleixes de les nostres llibreries.
Al llibre Imitació de l’home (Ferran esooutain, 2012) s’enfitoren idees que el sociòleg canadenc Erving Goffman havia treballat al llibre The Presentation of Self in Everyday Life (1956).
Goffman deia que tot acte de sociabilitat s’esdevé en un escenari, un ambient que condiciona conductes i posades en escena. No actues igual en una discoteca que en un tanatori, en general sempre. Per Sant Silvestre s’ha de castigar el fetge.
Abans, però, l’actor social ‘assaja’ o ‘és obligat a assajar’ la seva presentació, el paper que vol representar o que li és adjudicat. I es val d’un atrezzo concret. Un metge sense bata blanca no és versemblant. El presoner del camp de concentració sense el vestit de ratlles no cola. Un líder veïnal que no cridi consignes no marcarà el territori. Un polític d’esquerres massa mudat, tampoc.
Sóc un paquet d’esquerres
Això em recorda un treball de camp sobre l’embriaguesa. Qui més qui menys ‘sap’ com s’ha d’emborratxar una persona. Abans de tastar una gota d’alcohol, ho sap. Ho aprèn, de ben petit, als repassos familiars del cicle de Nadal. Per exemple. I aprèn la línia que separa el borratxo extravertit, l’ànima de la festa, del bavós pessimista que pot acabar hostiat si no deixa de petonejar la concurrència. És la diferència que hi ha, durant el tiberi, entre el seu pare (l’amfitrió) i l’oncle solter, àlies el conco.
El borratxo
Goffman hi afegeix que la vida quotidiana, aneu al nivell de relacions socials que vulgueu, és una obra de teatre non stop. Els papers, la trama, tot el paquet s’estipula segons les lleis de la dramatúrgia. I així anem tirant. Les àvies fan d’àvies. Els gambirots fan de gambirots.
I, al darrer capítol del llibre (traduït es titula L’art de controlar les expressions), Goffman apunta una idea essencial: per ser, primer has de semblar. En aquest sentit, és més vell que la gana un fet: si volem ser x, fem-nos fotografies amb qui volem que ens identifiquin. Si volem ser el millor borratxo de la festa, imitem els millors borratxos que ens hagin precedit.
No sempre ens en sortim.
Però de vegades sí. Jo vaig ser un activista pre Port No i em va anar prou bé, perquè em puc banyar a l’Illa Roja i pensar que hi vaig posar el meu gra de sorra:
Activisme portno
També és més vell que la gana, que els deixebles creguin posseir la saviesa dels mestres pel sol fet d’estar-se al seu costat. Un lloc comú, aquest, que amara tots els periples del turisme exòtic.
Sting amazònic
Mújica i Colau
Però tot plegat és antropològic. El qual vol dir humà. De fet, qui no hagi tingut experiències d’aquest tipus, il·luminacions, jo el convidaria a abandonar l’espècie. I tanmateix, paga la pena assenyalar el concurs del grotesc.
Per això penso que Toutain afina les tesis goffmanianes, perquè hi afegeix el matís de la mimesi. Qui sigui que vulgui l’aprovació d’un grup en concret, no té més remei que imitar-ne els tics, l’idiolecte, les indumentàries. I això, malgrat convertir-se en un pobre imitador.
Quico Oms parla com l’Artur Mas
Soria va fer de tot per semblar l’Aznar
El llibre d’en Toutain és un miracle en el panorama de l’assagisme català. És un paper abundós, de vegades molt revelador. Sospito que dolorós, si la ploma que l’escriu subscriu els seus postulats. En qualsevol cas llegiu-ne l’espigolat que en va fer l’Esteve Miralles aquí.
Jo només hi afegiria la idea de l’osmosi. Sovint l’actor social no en té prou amb la imitació. Ni amb la mimesi de vol gallinaci. Com en aquesta ocasió, en què el fan fatal espera una alenada del geni:
Vull ser com tu
Sovint, deia, l’actor social s’acosta al seu model tot esperant que, per osmosi, els trets de l’original s’inoculin en el recipient de l’imitador. Osmosi, és clar, que no és possible, almenys entre mamífers. I aleshores és quan tornem a Goffman. Al seu llibre, el capítol IV es titula Rols incongruents.
Osmosi Herrera Fail
PS: Jo em vull dedicar a la ficció. Esbargir-me quan escric. Marcians. Distopies. Embolics sentimentals. Però això no treu que no culli, d’entre la maresma de la meva quotidianeïtat, aquells elements que després s’integraran, disfressats, en les trames de les novel·les que tinc al cap i als esborranys. I és precisment l’actualitat política del país, la que m’ho està posant difícil. Supera allò que de bon grat imaginaria, escenes. Ni vint-i-quatre hores després d’escriure aquest post, els Osmosi Herrera Fail piulen el següent. Atenció a la flaire mediúmnica, a la teosofia dos punt zero, al fetitxisme de taca d’oli. Són els amos:
Farem una ouija
A les envistes de tot plegat, recomano el llibre d’Albert Forns, que du per títol Albert Serra (la novel·la, no el cineasta). És una aproximació a la mimesi molt més intel·ligent que les descrites al post. Intel·ligent perquè és autoparòdica, sense fums, sense vendre fum.
Sospito que no em sabré explicar. Quants maldecaps no tenim, abans de donar per bona una certa originalitat al paper, deia Jules Renard. Un escriptor sap quan no se’n sortirà i, no obstant això, avui no m’aboliré.
El meu pare va estar-se al camp de concentració d’Argelers de la Marenda dels sis als nou anys, amb els seus germans i la seva mare. També van estar uns mesos en un camp de Bram, i un temps acollits per una família de Le Mans, quan la mare estava malalta a Argelers. Entre els anys 1939 i 1942, va ser el periple. I el meu pare no va veure el seu pare, dels sis als setze anys, perquè l’home va peregrinar per camps de concentració una mica més perillosos, però al final se’n va sortir. Els pares del meu pare es van quedar sempre més a França, i el meu pare i els seus germans van tornar a Catalunya, per viure amb una tia soltera.
Arrel d’aquests esdeveniments, però no només arrel d’això, el meu pare sempre ha votat Esquerra Republicana de Catalunya. Em sembla que fins i tot una vegada va votar Convergència i Unió, a mitjans 80’s.
El dia deu de juliol ell fa vuitanta-dos anys.
Primitivisme
Jo, des que vaig començar a votar, me’n fotia d’ell. Jo votava Iniciativa per Catalunya, és clar, i l’acusava de carcamal, de catalanet. L’excusa perfecta.
Quan van emergir les CUP, vaig votar les CUP. Les voto. Li vaig dir al meu pare, i ell em va dir:
–Ja era hora.
I l’Ada Colau i Podem i Barcelona en Comú no tenen res a veure amb res del que acabo d’escriure. Només passa que han guanyat a Barcelona i que porten cua.
Sóc d’un radical que flipareu
El meu pare, que viu a Palafrugell, em demana que li expliqui el què de fotografies com aquesta. Ho pregunta sincer, és una venerable testa, incapaç de gaire ironies. Fins i tot li neix l’espurna d’un federalisme just i euroalemany, per si encara es tracta d’una oportunitat veraç. Ni jutja la tessitura de la fotografia, lloable actitud en un home que les ha vistes de tots colors.
Fa uns anys, encara hauria tingut l’esma d’importunar-lo. Li hauria dit que tota aquesta patuleia fa part dels bons. Hauria discutit amb ell, els tema de si primer la revolució i després la independència, el Tema, i hauria tret a passejar l’artilleria del progressista desimbolt, jove llicenciat irruentment obert de mires –i de cames.
Però ja no puc. El nou consistori m’ha fet caure l’ànima als peus. Ho fan les selfies, els nomenaments d’espantalls, la flaire panàrquica i barata dels seus postulats, el vernís manuchaoistamaoista de la seva gasòfia de discurs, el seu agermanament instantani amb qualsevol parida d’ultramar que només es fa servir per legitimar una esquerranositat de fireta. Ho fa que espatllin, no el meu vot, que no els vaig votar, sinó la quitança de confiança que bé els prodigaria, si no fessin tant el subnormal.
Nerding up
Jo, si l’Ada Colau converteix l’Eixample en zona peatonal, si Barcelona es desencarcara d’ordenances, si les classes desfavorides es rescabalen de tanta ignomínia, si es multipliquen les escoles bressol i si (perdó) m’acaba les obres de Glòries, jo l’aplaudiré i esborraré aquest post. Però em sembla que la cosa no anirà per aquí.
Al grenyuques li han posat la catifa vermella per entrar l’ariet espanyolista a la plaça de Sant Jaume –recorda la sortida al balcó del Zapatero. Als tèus d’ICV els han fet el llit. Els votants paradigmàtics d’Ada Colau (en conec un grapat) es pensen que el món va néixer ahir i al CCCB, i això que són llicenciats i doctors en carreres de nom impronunciable, cosa que prou els permetria una certa sensibilitat diacrònica del síl·labus retrorelacional tecnoestructural donetes. I de moment els del consistori només han estipulat una pirotècnia molt, molt barroera. Però la biopolítica no respecta els castells de focs artificials, i espero que els escombri d’aquí tres colades al metro d’un capriciós que torna fet caldo del Sònar.
Em dec haver fet vell, pot ser. Em sento com un:
Mehari
Quan m’explico, els meus amics em diuen convergent. És un insult. Jo de convergent l’únic que tinc és el cognom, malgré moi. Però també és el cognom del meu pare. Un home que, gràcies a tota aquesta freixura post-porno (que ens farà canari i poso la mà al foc), segur que no veu la independència del seu país.
De coda, en Màrius Serra i en Ferran Toutain se’ns barallen. Tinc la sensació que cau el castell de cartes, i no puc evitar pensar que el meu pare no s’ho mereix. Ell, que de bon grat acceptaria qualsevol repunt, qualsevol progrés en el reconeixement del seu peregrinatge, entre uns i altres me li cosiran un final ben trist.
PS: ‘post’ vol dir ‘després de’. Inclou el sentit de ‘superació de’. Vol dir, doncs, ‘alliberats de les cotilles dels pre’. Així, la postmodernitat en antropologia volia dir que s’havien superat els esquemes noucentistes. En cuina ferranadrianesca, vol dir que s’ha superat la forma del meló. En el món del porno vol dir que s’han esvandit les bavaies patriarcals del voyeurisme de pagament. I la pregunta és, ¿en política, què vol dir?
Quan m’estava als cursos del doctorat, l’irruent i camarada Manuel Delgado em va fer llegir Le pouvoir sur scène, del gran Georges Balandier (París, Fayard, 1980, augmentada l’any 1992 i l’any 2006, no m’estranya).
Gràcies a Balandier vaig entendre una obvietat. Si el poder no domina la teatralitat que precisament li confereix una bona part del carisma, s’esllavissa. Li va passar al nostre Joan Clos quan va pujar al Camarote Andante de Carlinhos Brown. Les penjarelles, lluitant per fugir d’aquella samarreta eixorada.
Quan el rei es boteix, ensopega o repapieja, migra la quota de fans.
Ada Colau de moment senyoreja l’artifici, amb el confeti de la plaça de Sant Jaume i la desimboltura d’anar amb metro al curro.
Tanmateix, aquest home del vídeo ha arribat a un punt de no retorn:
La carronya del tercer 