Apadrineu un policia espanyol

Publicat al Diari de Girona

Avui fa un mes que 800 guàrdies civils i policies nacionals malviuen al Moby Dada, el vaixell italià que tothom anomena Piolín. Són part dels més de 6.000 efectius que es van moure per venir a estossinar els catalans que volien votar.

Una periodista d’El País s’hi va passejar i va pintar un ambient patibulari, de presó flotant. Anxovament, escombraries, vàters embussats, un wifi tortuguesc, robatoris, dues televisions sense so, rates, mosques, menús tètrics, roba esllenegada als passadissos, borratxeres comunals amb cervesa calenta, cabines lil·liputenques, torns de guàrdia panafricans i una tripulació italiana que vindria a ser, per com la descriuen els mateixos policies, la versió més cinematogràfica de la ‘Ndrangheta.

Vist el panorama, aquest servidor de vostès s’ha posat a pensar. Tenint en compte que l’atracament policial –un atracament en tots els sentits– es diu que s’allargarà, i donant per descomptat que el ministre Zoido és un insensible, és a dir, jugant-se un pèsol que no els traslladarà a l’hotel Majestic, la ciutadania de Catalunya hi hauria de posar remei.

Per això tinc la gosadia de plantejar-los que 800 famílies del país allotgin cadascuna algun d’aquests desgraciats. Tan sols un cap de setmana. Els cuinin una bona vedella amb bolets, els parin un jaç agradable, els passin westerns crepusculars i els deixin ensenyar les porres i les escopetes de boles al criaturam, en clau lúdica. Facin-los sentir-se humans de bell nou. I se’ls escoltin, les seves batalletes sobre el setge que pateixen, entre els sediciosos diürns i els estibadors udolaires de nit. Com que s’estan tornant bojos lluny de casa, que sentin l’escalf familiar, que s’esbravin –i si en un moment donat volen plorar, que rebin una espatlla on amagar l’avergonyiment.

No em diguin que no seria tota una lliçó de pacifisme i profilaxi. Perquè no cal ser gaire audaç per anticipar què pot passar si tanques 800 masclots en una llauna. En cas que vostès no actuïn, el Piolín es convertirà en un calabós gegant, en un manicomi, i en un focus de violència i malaltia. Els estadants són a un pas d’encarnar-se en el presidiari arquetípic. No trigaran a barallar-se. Es crearan bandes rivals, de sonats que es tatuen el distintiu amb forquilles sucades a la sentina. Aixecaran peses improvisades amb ferralla, a coberta. Exercitaran la punteria amb els gavians, i aprofitaran qualsevol excusa per assassinar-se amb raspalls de dents clavats a les jugulars. Dels uniformes en retallaran mànigues i camals, muntaran festes del deliri, la droga dura correrà, els cabells creixeran, i es tornaran a posar de moda les diademes de tovallola. I la gonorrea, la sífilis, la sarna i l’hepatitis hi faran l’agost. Ni m’estranyaria, que no hi hagués un repunt de canibalisme i tot.

Mirin-s’ho així: com que tenim presos polítics, dos milions de vots segrestats, un miler de ferits, un grapat d’institucions i competències intervingudes o suspeses, i multes i amenaces per tot arreu, en resum, com que per culpa de tants catalans la cosa no sembla que s’hagi d’acabar aviat, benvolguts, facin un acte de caritat i apadrinin l’home que va apallissar els seus amics, conciutadans i familiars.

 

 

Votar

Comuns de la ceba

La percepció que el procés, que el 9N i l’1-O fan part d’una estratègia de la burgesia catalana per sobreviure, per nedar i guardar la roba, aquesta manera d’analitzar els últims set anys és ben estesa, transversal i pesada. I de propina és realista. Al marge que es confongui la burgesia amb les classes mitjanes, és veritat que l’escamot de la catalanor esbravada ha muntat el procés i les pantomimes referendàries, perquè no tenia gaire més opcions per perpetuar la classe, l’espècie i l’hortet. Però amb el que no comptaven, era amb la irrupció d’independentistes purs. Purs i de totes bandes, no només cupaires irredempts i dretans de l’associació del rifle. Hi ha des d’aristòcrates fins a esperrucats del 15M, als quadres indepes.

Aleshores, com és que els Comuns, a tres revolts de la propera pantomima, decideixen (la cúpula) deixar el ral·li? Els analistes patris, encegats de processisme i enaltits des de tots els flancs per les xacres socials, han dit que els Comuns són una colla de traïdors. Estem embafats de vídeos on Colau, Domènech, Iglesias i Errejón es declaren partidaris d’un referèndum, si l’Estat el prohibeix. Vídeos de no fa ni dos anys. Però aquesta manera de recordar-los que es contradiuen no va enlloc. L’hemeroteca és una guillotina que no perdona ningú. De la CUP al PdeCat, ningú no aguanta l’examen de les declaracions proppassades. Botifler l’últim.

Jo estic segur que la posició dels Comuns és més prosaica. Són uns romàntics. Si la moguda, si embolicar la troca s’esdevingués a Chiapas, a Palestina o entre els aborígens de Vilaprendrepelsac, estic segur que més d’un faria d’escut humà, discursos incendiaris i petards casolans. Tanmateix, ah, el polvorí és massa a prop de casa com per llençar-s’hi, de valent. Normal. Iniciativa ha funcionat així durant anys i panys. Els recordo aguerrits, teatrals i tot, fins que en Saura es va encarregar d’Interior, aquell gran punt d’inflexió, quan la Catalunya desmemoriada va recordar tot d’una que els comunistes són experts, han estat els experts que han muntat les policies de mig Europa, des de sempre.

Els Comuns són romàntics. Utòpics. Guais. A les seves files hi militen un grapat d’intel·ligents. Un puny d’Antonis Gutiérrez Díazs i d’Eulàlies Vintrons de la nova fornada. Assens i Pissarel·los, per exemple, i Fachins. Gent que com jo no voldríem que les coses haguessin arribat on han arribat. Gent que ens agrada fer canyes amb espanyols. Gent que ens agrada anar a recitals de poesia de xilens aclaparats. Però el negociat d’ara és que, de cop i volta, un cop i volta que ja és història, per llarg, el problema és que tenim l’oportunitat de muntar-la ben grossa. I no entenc que els romàntics, precisament els romàntics no s’apuntin a la festassa.

No m’empasso que els Comuns vulguin netejar el galliner des de dins. No cal ser gaire esquerranós per saber que això no ha passat mai. De fet, cada vegada que algú s’ha imposat la missió d’escombrar la gallinassa, pam, n’ha generat de nova. El poder, deia Georges Balandier, és un ofici. Ara, que els Comuns no vulguin participar a la patum col·lectiva és difícil d’encaixar. Que no ho veuen, que l’endemà d’un SÍ com una catedral, encara els votaria més gent de la que ja els vota? Que no entenen que l’endemà d’un SÍ, ample i esvelt, les relacions amb els seus amics espanyols passarien, en qualitat, del telèfon a la fibra òptica? O tenen estrategues llanuts, o és que el romanticisme els ha convertit en discapacitats.

Hi ha un tipus d’independentista que, lluny de la pirotècnia biopolítica, enllà dels còmputs econòmics i dels càlculs sobre drets i deures, al marge del memorial de greuges i del patriotisme goliard, hi ha un tipus d’independentistes que volem un escenari nou. Perquè sí. I prou. Necessiten més raons que no pas aquesta, els Comuns romàntics? Segur que no, però el sentimentalisme desbocat els infantilitza. Els converteix en uns pallassos. En èmuls de la Iniciativa més putrefacta. Aquella que va fer la feina bruta a l’esquerra oficial dels vuitanta i dels noranta. Aquella esquerra dels que ara, al porxo de la casa de l’Empordanet, escampen lliçons des d’un llautó gegant, bronzí, patetoide. Aquells que acusen els independentistes de victimaris cruents quan, en el fons del fons, als Comuns ningú no els ha tocat mai ni mitja pestanya. Ni quan anaven en metro sense escorta.

Els presentadors

Tot d’una he volgut fer la llista de gent que m’ha presentat els llibres. M’ha semblat una forma de l’agraïment. No els he recordat pas per ordre. I cadascún té una fraseologia mínima, associada al to d’informe, amb l’adjectiu que resumeix com van plantejar el xou. És ben provable que em deixi algú, cosa que no té res a veure amb la mala fe. Més aviat és una decantació de l’envelliment neuronal.

Demanar que et presentin un llibre et fa sentir que molestes. En realitat demanes que treballin de franc i que s’exposin a un dels rituals humans més difícils de fer lliscar. He estat presentador i sé de què parlo.

No he comptat els editors que a cada presentació han fet de presentadors auxiliars, als quals també estic tan agraït.

 

Xavier Theros: no ens coneixíem, no ens hem vist més. Divertit.

Gonzalo Torné: no ens coneixíem, no ens hem vist més. Treballat.

Vicenç Pagès Jordà: ja ens coneixíem. Afuat.

Josep Maria Fonalleras: ja ens coneixíem. Intel·ligent.

Carme Fenoll: ja ens coneixíem. Agradabilíssim.

Josep Sala i Cullell: no ens coneixíem, ara sí. Professional.

Pep Vila: no ens coneixíem i no ens hem vist més. Bonhomiós.

Josep Pedrals: ja ens coneixíem. Incisiu.

Xavier Cortadellas: ja ens coneixíem. Fabulós.

Sebastià Roig: ja ens coneixíem. Sideral.

Miquel Martín: ja ens coneixíem. Pulcre.

Màrius Serra: ja ens coneixíem. Apassionat.

Joan Todó: ja ens coneixíem. Literari.

Carles Sanjosé: no ens coneixíem, ara sí. Emocionant.

Emili Manzano: ja ens coneixíem. Candorós.

Anna Carreras: ja ens coneixíem. Sanguini.

Pere Maruny: ja ens coneixíem. Noble. 

 

 
 

 

 

 

Contra Adrià Pujol: Notes d’un ‘collonat’

Quina meravella!

Esteve Miralles, escriptor

Adrià Pujol ha publicat un llibre nou: La carpeta és blava. I és un altre llibre de literatura lírica de perfum antropològic. I m’ha tornat a provocar. Idees al cap, i esverament mental desendreçat.

Pujol té la gràcia de fer-te veure el que tenies davant dels ulls –potser el que hi has tingut tota la vida– i que no sabies que en podies parlar. Que podia ser identificat i entès.

D’aquí, d’aquest remenament lector, aquestes notes humorals:

1. ¿Lirisme i antropologia?… Sí, Pujol és antropòleg, i s’escuda i poua en l’antropologia per fer literatura del jo. I ho fa amb una escriptura impúdica i pudorosa alhora. Impúdica perquè el jo s’exposa sense correcció política; pudorosa perquè, convenientment, s’hi va recordant que aquesta exposició relativa té una coartada de retrat col·lectiu, una coartada antropològica. I vet aquí que l’autor s’hi disfressa d’assagista que creu que el coneixement és autobiogràfic, i narra…

View original post 3.192 more words

Apunt

La Setmana Tràgica. A les Memòries de Josep Maria de Sagarra és un episodi divertit. Encastellat i fora, les fumaroles dels convents incendiats li fan l’efecte d’una fantasia, d’una pirotècnia boja, però inofensiva. És ben bé que l’aristocràcia riu, sempre riu, vagin com vagin les trifulgues d’humana pasta.

A La ruta blava hi treu el nas el mateix esperit d’upa. Aborígens camaprims, collarets de flors i un exotisme passat pel garbell del senyoriu, Sagarra es multiplica quan és lluny de casa. L’aristocràcia és divertida. Es diverteix. Diverteix. Fins i tot tronada, l’aristocràcia se sap d’un altre món.

No m’estranya, que Josep Pla l’admirés, sí, i que al mateix temps el tingués per un cantamanyanes. Amb l’aristocràcia no hi ha res a fer. No l’acabem de criar mai. Ens diverteix i no obstant això alguns la voldrien nonada. Malgrat ens tradueixi el Dant amb ofici i esplendor, més d’un la desitja fora de circulació.

 

El dia dels epífits

Un matí, després d’un son esverat, el segon Tinent d’Alcalde i President de l’ICUB, en Jaume Collboni es desperta convertit en un tità. Ajagut i tumefacte, quan aixeca el cap veu com les dues cames li surten per les dues finestres de l’habitació. Amb el braç dret pot tocar el fullam del ficus del rebedor, i amb el braç esquerre pot sucar el dit petit a la tassa del vàter. El llit, sota seu, és una desferra de molles i de plomes de cigne, que voleien.

–Què m’ha passat?

No somniava. L’habitació té l’aspecte d’habitud.

Atabalat, però valent, es lleva. Té, com cada matí, l’agenda consistorial al magí. Malgrat la titanització insòlita de la còrpora, el cervell li continua pilotant el senderi, com si no s’hagués esdevingut cap metamorfJA S’HA ENTÈS. Passa que la incorporació esberla la casa. Collboni, dret, amb la teulada al cap i la pols de l’enderroc sobtat a la pell, se’n va a la feina.

Despullat, és clar.

La somnolència matinal és inhumana. És aquell estat de no però sí, a la meitat del tirany que mena de la tenebra a la Creació. Somnambúlics, som capaços de dir qualsevol cosa. Ens trobem en una tessitura estovada. Parlotegem envoltats de fantasmagories, mentre vivim en realitat. No toquem vores. Trabuquem el cafè.

Ah, la literatura.

Collboni no hi cau, i és normal. Tot i multiplicat de cos, de cap encara és persona. Aleshores, polsegós, i titànic, es planta a l’ICUB. Amb quatre gambades. Growul, se sent, des de baix, la gàrgara amplificada pel tòrax gegantí.

De camí, Collboni aixafa un taxi legaloide, tot i subrogar la llicència. I esclafa un uber il·legaloide, perquè no se sap què s’ha de fer amb aquest tipus d’iniciatives contrasistèmiques. I, abans de desvetllar-se de debò, olímpic, eixarrancat, i per mor del rebrec estomacal propi dels matins, amb un peuot perforant el palau de la Virreina, venint de dalt (fent ploure un trencadís de teules), amb l’altre peuot entrant a l’Apple Store com una tuneladora vertical (fent ploure un calabruix de ferro), etcètera amb el lèxic de la destrucció, Coolboni, dèiem, més ample que bonic, perdó, Collboni planta un ninot immens a la plaça de Catalunya.

Groaaaoooooowl, fa.

Després es frega els ulls. Pren consciència. Es mira l’obra.

La deposició gegant podria passar per un Plensa reinterpretant el mitjó de Tàpies, o per una d’aquelles naus del film Arrival. O fins i tot podria retirar-se al pinacle central inacabat de la Sagrada Família. Però no és el cas. La ciutadania, tot i l’escena tremenda, tot i el pànic desencadenat pel segon Tinent d’Alcalde i President de l’ICUB, té una epifania, i de seguida veu que es tracta d’una nova campanya per al foment de l’horticultura. Ho nota. En sent el perfum.

Apaivagada, doncs, la congregació de contribuents corre a comprar llavors d’epífit. A l’FNAC.

 

L’aràcnide mort

L’endemà de Sant Jordi tot són planys o alegrois. No passa una Diada del Llibre que després no sortim els guardians de la bona literatura a queixar-nos dels més venuts, tot blasmant aquells que per hegemonia mediàtica hauran col·locat les seves gasòfies o filigranes al capdamunt de la despesa ciutadana.

Els que ens dediquem a la lletra amb un mínim de decòrum, ço vol dir diverses martingales que ara no desenvoluparem, sabem que facturar una bona novel·la (un bon artefacte literari) no es redueix a tenir un estil florit. De fet, l’estil més o menys arborescent és senzill d’assolir, si un disposa d’orelles, de temps i de matèria gris. Però una novel·la (o un bon artefacte literari) implica moltes més facetes artesanes. La bastida, les anades i vingudes de les trames, el relleu dels personatges, una sintaxi amorosida, en fi, res que els lectors de novel·les (i d’artefactes literaris) no sàpiguen. Per dir-ho d’una altra manera, Irving o Cabré saben construir novel·les, malgrat que la sensibilitat del primer sigui de suro i en despit que la prosa del segon de vegades retiri a indigent. Stephen King és un novel·lista memorable.

Hi ha un dubte estès sobre la qualitat dels més venuts el dia de Sant Jordi. Un dubte que fa referència al fet que siguin, enllà dels més venuts, els més pesats. Pesats en el sentit de presents en les nostres vides, no pas pesats en el sentit d’inoportuns. Plúmbics per excés de presència, perquè són periodistes, tertulians, músics, cuiners o meteoròlegs televisius. Però això no és motiu per al plet: el pa de cada dia, vaja, no té cap sentit que canviï de llevat per Sant Jordi, perquè de pa se n’ha de fer plogui, nevi o pedregui.

Pilar Rahola, Xavier Bosch, Jaume Cabré, Jordi Basté (i marc Artigau, per fina força), Albert Espinosa, Sílvia Soler, Gemma Ruiz, Ildefonso Falcones, Rafel Nadal, Carles Capdevila, Mònica Usart, Màrius Serra, Antonio Baños, Pau Donés. Tots sabem qui són. O què són, més aviat: són els que interpreten el món als mitjans, els que el relliguen, els que treballen d’explicar-nos-el, o els que ens el fan més passador, perquè ens distreuen. El millor programa radiofònic del matí, ni que sigui per oposar-s’hi, és el d’en Jordi Basté, amb diferència.

Tanmateix, l’única manera de destriar el gra de la palla, de la banda dels guardians de la bona literatura que l’endemà de Sant Jordi ens queixem, és llegir i analitzar les obres dels més venuts, mirar de provar que es defensen o que naufraguen soles, al marge de les autories. Veurem, així, que sí, que la majoria dels campions de Sant Jordi són, a més a més de pesats i de mals escriptors, uns cantamanyanes. Fabricar (no hem dit escriure) un bon llibre de tres-centes pàgines és a l’abast de ben poca gent. Cal, ens repetim més que el cogombre havent sopat, cal, volem dir, disposar de temps i d’esma, per facturar un bon llibre, enllà dels gèneres. I els que treballem sabem, no hi ha discussió acceptable, que segons qui, de temps és impossible que en tingui –l’esma és més difícil de contornejar, és clar.

Per esbandir el tema des d’un punt de vista sociòlgic i extraliterari, ara faria molta pujada lligar el fenomen del més venut amb el fetitxisme de la mercaderia de Marx, o amb el concepte d’aurèola de Benjamin. Prendríem mal i és molt millor que els interessats auscultin les fonts primordials i en treguin conclusions. Però estem en condicions de dir que «més venut» no implica forçosament «més dolent».

Si de cas, i de manera provisional, perquè llegir-ho tot i de franc comporta un esforç amazònic, podem dir que el sentimentalisme desbridat d’en Bosch no arriba als genolls ossuts de la Rodoreda. Podem dir que la sintaxi reumàtica d’en Basté (i de n’Artigau, per fina força) és un nyap que l’editorial Rosa dels Vents s’hauria de fer mirar, abans de vendre’ns-els com a novel·la negra de qualitat. Podem dir que els anacronismes històrics de la Rahola van en la línia del Falcones quan era alumne del taller de l’Ateneu Barcelonès i atribuïa sentiments del segle XX a persones del XVI. I podem dir que Espinosa allarga fins l’indicible la transsubstanciació de la seva feridura en diners de curs legal. Però si ens posem equànimes i esplèndids, que llenci la primera pedra qui no tingui la temptació de posar-s’hi, a l’ensems podem dir que Màrius Serra està molt en forma. Podem consensuar que Pau Donés no pretén enganyar ningú, i podem congratular-nos que Baños sap què es diu. I fins i tot podem agrumollar-nos en la idea que Cabré, al capdavall, és un professional acreditable.

D’afegitó, i com que en aquest espai no som crítics literaris (valgui’ns Déu), de l’obra de Gemma Ruiz només en direm que basa bona part de la seva tirada en el fet de ser una dona que escriu sobre dones resistents, i que per tant, si bé connota un valor social, biopolític, i en voga positiu, això no treu que no sigui un paper menor, al nostre modest entendre lateral, i tot plegat ho afirmem sense gota d’acritud heteropatriarcal. En realitat escriu força bé.

Els guardians de la bona literatura som tots. Però només podem parlar a títol personal. Benvinguda sigui, doncs, l’opinió de la plebs, de la plebs sobirana que desembutxaca el dia de Sant Jordi, perquè aquí no som ningú per dir-los què han de llegir. L’únic que podem fer és opinar sobre què es llegeix, i dir-ho als quatre cantons, amb una rosa serrada entre les dents. I de passada, els guardians de la bona literatura ens podem felicitar de participar del cotarro, amb aquest barbarisme simpàtic.

Una confraria més

Paraules, paraules, paraules..

 

 

El coix que Segura i Arasa no veu

La darrera caça de bruixes de Segura i Arasa ha trompetejat a les xarxes tres dies i mig. La manera com ha delimitat l’alt-lib catalana recorda aquells galimaties de policia nord-americà a la percaça del malvat. El suro famós, curull de xinxetes i de fotografies connectades per fils de llana.

 

Tanmateix, malgrat l’esforç, real, de posar en ordre tot un seguit d’actors socials al mapa, Segura i Arasa s’ha equivocat d’estratègia. Si el que volia i vol, és el que sembla, és entendre com serà Catalunya d’aquí poc temps, ho ha fet pensant com un policia, i no com un detectiu. Ahir assenyalava el sector abertzale de la CUP, l’endemà posava el focus en el jutget Vidal o en la gallinassa convergent, socialista, etcètera. Ara ha radiografat els liberals alternatius…

Però de moment ha oblidat el paper, crucial, que sempre tenen els Keyser Söze en tots els afers envitricollats. Per fer-vos-en un resum, al film The Usual Suspects, Söze és el personatge que està per sobre de tot i de tothom. El sorge que, en una escena, quan uns dolentots tenen acorralada la seva família (dones i criatures), reclama el dret de ser ell el qui els aniquilarà. Munta una carnisseria i no se’n salva ni l’apuntador. Després es fa el coix, per passar desapercebut.

Segura i Arasa no s’ha fixat en el coix. No l’ha identificat. No ha entès, com deia en Sala i Cullell aquí, que hi ha moments (crims, si seguim amb el símil fílmic) durant els quals s’esborren les fronteres entre peluts i calbs, entre pixapolits i arreplegats, les ideologies i la genètica perden claredat. Tan sols cal un canvi de perspectiva, per adonar-se’n, i tot d’una apareix el coix.

Hi ha moments que els enemics naturals col·laboren. Passa quan plana el desencant col·lectiu. O quan entra en escena un enemic comú. Aleshores, els primicers esdevenen enemics íntims. Croates i serbis col·laborant a la guerra d’Ucraïna, per entendre’ns.

I un pot pensar que d’això se’n diu incongruència. Bé, també tirarem d’un film. A X-Men Origins, Wolverine, Logan i el seu germà s’odien a mort. Fan allò tant grec d’encarnar la llum i l’ombra, a partir d’un grau primer de parentiu. La sèrie LOST, per exemple, va dur aquesta estructura al paroxisme.

El cas és que, cap al final del film, Logan, el BO, és a punt de ser derrotat pel MAL ABSOLUT. I pam, qui el salva? El seu germà dolent, amb una frase, memorable, i també força grega:

 

No deixaré que et mati un altre, perquè això és entre nosaltres dos.

 

Després de vèncer la ingerència junts, ambdós germans se separen, per tornar a buscar-se les pesigolles. Lliures, per fi, d’amenaces externes. A la ruralia sol passar, que viles a l’aranya i estiracabells s’ajuntin per treure’s de sobre els estrangers.

Però parlàvem de Keyser Söze. Segura i Arasa no ha fitxat el coix. El que corre d’una banda a l’altra, entre cupaires i alt-lib, per fer, alliberat de morals mundanes, que tot plegat qualli i ens puguem posar a filmar, d’una puta vegada la segona part. Aquest subjecte, i no pas cap altre, el coix hauria de ser el protagonista dels seus propers vint articles. I ves que no sigui ell mateix, que llavors li regalarem un mirall. No passa dia que Segura i Arasa no ens ajunti un pam més.