Quan l’egoisme mou el món

Estem d’enhorabona, per partida doble. Ha nascut una nova editorial en català, a la Catalunya Nord, es diu La Perpinyanesa, i s’estrena amb un document curiós i fins no fa gaire desconegut. Es tracta del petit assaig –en realitat és un discurs–, La bravoure: traité sur la lâcheté, del filòsof i anarcoindividualista francès Georges Toussaint Léon Palante (1862 – 1925).

Influït per Nietzche i per Freud, Palante hauria estat un llibertari de patró clàssic, si no fos que mai no va posar l’Estat per sobre de la Societat en l’escala del Mal. Al seu llibre contra les tesis d’Emile Durkheim (Précis de Sociologie, 1901) escriu: «La societat és tant o més tirànica que l’Estat. Entre la coerció estatal i la coerció social només hi ha una diferència de grau.» Antimarxista, antikantià, antirosseaunià, Palante fou partidari d’un home lliure i egocèntric, equidistant, per entendre’ns, l’única limitació del qual dependria del seu poder per obtenir el que desitja. Tota la resta (l’Estat, la Societat, els drets naturals i la propietat, la nació i la família) són construccions mentals i per tant abolibles amb un sol acte de la pensa –si d’això en depèn el propi benestar. Igual que el filòsof i educador Max Stirner, Palante propugnava associacions de conjuntura (unions d’egoistes, en deia Stirner), quan eren necessàries per a empreses majors –per construir un pont o per assaltar el poder, per exemple. Abans i després, però, que el campiquipuguisme dictés les regles del joc. Per tot plegat, Palante sovint ha estat inclòs en els corrents de l’anarquisme egoista aristocràtic, aquell que al Madrid de principis del XX produiria espècimens tan estrambòtics, gent a favor de la llibertat de tots els pobles, llevat dels de la península.

La valentia: un tractat sobre la covardia és un discurs de l’any 1912, dèiem, pronunciat davant la Sorbona, a plein air i a crits, després que li refusessin la tesi doctoral. Palante, iracund i desfet (així el presenta Albert Camus a L’homme révolté) carrega contra la institució i proclama que les unions d’individualistes trauran el món de les foscúries burocràtiques i consuetudinàries. Els diaris de l’època se’n van fer ressò, perquè es veu que es va disfressar d’abella per a l’ocasió.

 

L'única imatge que es conserva de Palante

L’única imatge que es conserva de Palante

 

Fa vuit anys es va descobrir una còpia manuscrita del discurs en un mercat de puces de Montpeller. Un cop comprovada l’autenticitat, a França es va publicar sense pena ni glòria, no afegia res que Palante no hagués dit als seus llibres. Però la joveníssima editorial La Perpinyanesa (a qui desitgem tota la sort del món) ha tingut la bona pensada de publicar-lo en català, amb un epíleg sensacional d’Eric Beaumatin, el traductor. Una bona pensada per al nostre interès particular, si es vol, perquè a mig discurs Palante fa referència al folklorista i àcrata Cels Gomis. Es van conèixer l’any 1882 a Barcelona, i el francès va quedar admirat amb les teories antropològiques del català. Bona prova d’això és que a La valentia: un tractat sobre la covardia es reprodueix una part de les converses que van mantenir. Palante buscava un model, una plasmació de les seves idees sobre l’egoisme pur, i Gomis li va dir que els catalans feia segles que n’havien implementat una variant, fillola de l’opressió castellana, és a dir, un egoisme de resistència. Entre d’altres coses i en concret, Gomis li diu: «el català sol ser un home pagat de si mateix, capaç de liderar grans moviments de terres socials, però també pot ser un artista de la desaparició, un cop la seva subsistència queda garantida –de manera folgada si abandona la llengua, la cultura del país. El català és un valent de l’ara i aquí, però en el fons se sap un covard amb memòria.»

Enllà de l’anècdota, al llibret hi trobareu altres perles, sobretot relacionades amb la vida institucional: «Els sediciosos de raça, passin, perquè no desentonen del model egòtic que voldríem i en ells la valentia s’expressa amb total naturalitat; però els funcionaris són l’escòria, estrafets, porucs sense el toc senyorívol, aquell matís, propi de l’home que no tem la llibertat absoluta

En conjunt, La valentia: un tractat sobre la covardia passa revista a un grapat d’esdeveniments històrics en què suposats grans homes –homes valents–, un cop sabudes les tracamanyes, un cop il·luminats els angles morts, més aviat els descobrim com uns covards que de la inèpcia n’han fet virolles. No cal dir que Palante recomana deixar-los a la cuneta de la història i continuar endavant –a partir del que la raó i el desig particulars ens dictin, en un estat ideal, aliè a cap altra ingerència circumdant.

Anuncis

2 pensaments sobre “Quan l’egoisme mou el món

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s