La percepció que el procés, que el 9N i l’1-O fan part d’una estratègia de la burgesia catalana per sobreviure, per nedar i guardar la roba, aquesta manera d’analitzar els últims set anys és ben estesa, transversal i pesada. I de propina és realista. Al marge que es confongui la burgesia amb les classes mitjanes, és veritat que l’escamot de la catalanor esbravada ha muntat el procés i les pantomimes referendàries, perquè no tenia gaire més opcions per perpetuar la classe, l’espècie i l’hortet. Però amb el que no comptaven, era amb la irrupció d’independentistes purs. Purs i de totes bandes, no només cupaires irredempts i dretans de l’associació del rifle. Hi ha des d’aristòcrates fins a esperrucats del 15M, als quadres indepes.
Aleshores, com és que els Comuns, a tres revolts de la propera pantomima, decideixen (la cúpula) deixar el ral·li? Els analistes patris, encegats de processisme i enaltits des de tots els flancs per les xacres socials, han dit que els Comuns són una colla de traïdors. Estem embafats de vídeos on Colau, Domènech, Iglesias i Errejón es declaren partidaris d’un referèndum, si l’Estat el prohibeix. Vídeos de no fa ni dos anys. Però aquesta manera de recordar-los que es contradiuen no va enlloc. L’hemeroteca és una guillotina que no perdona ningú. De la CUP al PdeCat, ningú no aguanta l’examen de les declaracions proppassades. Botifler l’últim.
Jo estic segur que la posició dels Comuns és més prosaica. Són uns romàntics. Si la moguda, si embolicar la troca s’esdevingués a Chiapas, a Palestina o entre els aborígens de Vilaprendrepelsac, estic segur que més d’un faria d’escut humà, discursos incendiaris i petards casolans. Tanmateix, ah, el polvorí és massa a prop de casa com per llençar-s’hi, de valent. Normal. Iniciativa ha funcionat així durant anys i panys. Els recordo aguerrits, teatrals i tot, fins que en Saura es va encarregar d’Interior, aquell gran punt d’inflexió, quan la Catalunya desmemoriada va recordar tot d’una que els comunistes són experts, han estat els experts que han muntat les policies de mig Europa, des de sempre.
Els Comuns són romàntics. Utòpics. Guais. A les seves files hi militen un grapat d’intel·ligents. Un puny d’Antonis Gutiérrez Díazs i d’Eulàlies Vintrons de la nova fornada. Assens i Pissarel·los, per exemple, i Fachins. Gent que com jo no voldríem que les coses haguessin arribat on han arribat. Gent que ens agrada fer canyes amb espanyols. Gent que ens agrada anar a recitals de poesia de xilens aclaparats. Però el negociat d’ara és que, de cop i volta, un cop i volta que ja és història, per llarg, el problema és que tenim l’oportunitat de muntar-la ben grossa. I no entenc que els romàntics, precisament els romàntics no s’apuntin a la festassa.
No m’empasso que els Comuns vulguin netejar el galliner des de dins. No cal ser gaire esquerranós per saber que això no ha passat mai. De fet, cada vegada que algú s’ha imposat la missió d’escombrar la gallinassa, pam, n’ha generat de nova. El poder, deia Georges Balandier, és un ofici. Ara, que els Comuns no vulguin participar a la patum col·lectiva és difícil d’encaixar. Que no ho veuen, que l’endemà d’un SÍ com una catedral, encara els votaria més gent de la que ja els vota? Que no entenen que l’endemà d’un SÍ, ample i esvelt, les relacions amb els seus amics espanyols passarien, en qualitat, del telèfon a la fibra òptica? O tenen estrategues llanuts, o és que el romanticisme els ha convertit en discapacitats.
Hi ha un tipus d’independentista que, lluny de la pirotècnia biopolítica, enllà dels còmputs econòmics i dels càlculs sobre drets i deures, al marge del memorial de greuges i del patriotisme goliard, hi ha un tipus d’independentistes que volem un escenari nou. Perquè sí. I prou. Necessiten més raons que no pas aquesta, els Comuns romàntics? Segur que no, però el sentimentalisme desbocat els infantilitza. Els converteix en uns pallassos. En èmuls de la Iniciativa més putrefacta. Aquella que va fer la feina bruta a l’esquerra oficial dels vuitanta i dels noranta. Aquella esquerra dels que ara, al porxo de la casa de l’Empordanet, escampen lliçons des d’un llautó gegant, bronzí, patetoide. Aquells que acusen els independentistes de victimaris cruents quan, en el fons del fons, als Comuns ningú no els ha tocat mai ni mitja pestanya. Ni quan anaven en metro sense escorta.
La carronya del tercer 