L’aràcnide mort

L’endemà de Sant Jordi tot són planys o alegrois. No passa una Diada del Llibre que després no sortim els guardians de la bona literatura a queixar-nos dels més venuts, tot blasmant aquells que per hegemonia mediàtica hauran col·locat les seves gasòfies o filigranes al capdamunt de la despesa ciutadana.

Els que ens dediquem a la lletra amb un mínim de decòrum, ço vol dir diverses martingales que ara no desenvoluparem, sabem que facturar una bona novel·la (un bon artefacte literari) no es redueix a tenir un estil florit. De fet, l’estil més o menys arborescent és senzill d’assolir, si un disposa d’orelles, de temps i de matèria gris. Però una novel·la (o un bon artefacte literari) implica moltes més facetes artesanes. La bastida, les anades i vingudes de les trames, el relleu dels personatges, una sintaxi amorosida, en fi, res que els lectors de novel·les (i d’artefactes literaris) no sàpiguen. Per dir-ho d’una altra manera, Irving o Cabré saben construir novel·les, malgrat que la sensibilitat del primer sigui de suro i en despit que la prosa del segon de vegades retiri a indigent. Stephen King és un novel·lista memorable.

Hi ha un dubte estès sobre la qualitat dels més venuts el dia de Sant Jordi. Un dubte que fa referència al fet que siguin, enllà dels més venuts, els més pesats. Pesats en el sentit de presents en les nostres vides, no pas pesats en el sentit d’inoportuns. Plúmbics per excés de presència, perquè són periodistes, tertulians, músics, cuiners o meteoròlegs televisius. Però això no és motiu per al plet: el pa de cada dia, vaja, no té cap sentit que canviï de llevat per Sant Jordi, perquè de pa se n’ha de fer plogui, nevi o pedregui.

Pilar Rahola, Xavier Bosch, Jaume Cabré, Jordi Basté (i marc Artigau, per fina força), Albert Espinosa, Sílvia Soler, Gemma Ruiz, Ildefonso Falcones, Rafel Nadal, Carles Capdevila, Mònica Usart, Màrius Serra, Antonio Baños, Pau Donés. Tots sabem qui són. O què són, més aviat: són els que interpreten el món als mitjans, els que el relliguen, els que treballen d’explicar-nos-el, o els que ens el fan més passador, perquè ens distreuen. El millor programa radiofònic del matí, ni que sigui per oposar-s’hi, és el d’en Jordi Basté, amb diferència.

Tanmateix, l’única manera de destriar el gra de la palla, de la banda dels guardians de la bona literatura que l’endemà de Sant Jordi ens queixem, és llegir i analitzar les obres dels més venuts, mirar de provar que es defensen o que naufraguen soles, al marge de les autories. Veurem, així, que sí, que la majoria dels campions de Sant Jordi són, a més a més de pesats i de mals escriptors, uns cantamanyanes. Fabricar (no hem dit escriure) un bon llibre de tres-centes pàgines és a l’abast de ben poca gent. Cal, ens repetim més que el cogombre havent sopat, cal, volem dir, disposar de temps i d’esma, per facturar un bon llibre, enllà dels gèneres. I els que treballem sabem, no hi ha discussió acceptable, que segons qui, de temps és impossible que en tingui –l’esma és més difícil de contornejar, és clar.

Per esbandir el tema des d’un punt de vista sociòlgic i extraliterari, ara faria molta pujada lligar el fenomen del més venut amb el fetitxisme de la mercaderia de Marx, o amb el concepte d’aurèola de Benjamin. Prendríem mal i és molt millor que els interessats auscultin les fonts primordials i en treguin conclusions. Però estem en condicions de dir que «més venut» no implica forçosament «més dolent».

Si de cas, i de manera provisional, perquè llegir-ho tot i de franc comporta un esforç amazònic, podem dir que el sentimentalisme desbridat d’en Bosch no arriba als genolls ossuts de la Rodoreda. Podem dir que la sintaxi reumàtica d’en Basté (i de n’Artigau, per fina força) és un nyap que l’editorial Rosa dels Vents s’hauria de fer mirar, abans de vendre’ns-els com a novel·la negra de qualitat. Podem dir que els anacronismes històrics de la Rahola van en la línia del Falcones quan era alumne del taller de l’Ateneu Barcelonès i atribuïa sentiments del segle XX a persones del XVI. I podem dir que Espinosa allarga fins l’indicible la transsubstanciació de la seva feridura en diners de curs legal. Però si ens posem equànimes i esplèndids, que llenci la primera pedra qui no tingui la temptació de posar-s’hi, a l’ensems podem dir que Màrius Serra està molt en forma. Podem consensuar que Pau Donés no pretén enganyar ningú, i podem congratular-nos que Baños sap què es diu. I fins i tot podem agrumollar-nos en la idea que Cabré, al capdavall, és un professional acreditable.

D’afegitó, i com que en aquest espai no som crítics literaris (valgui’ns Déu), de l’obra de Gemma Ruiz només en direm que basa bona part de la seva tirada en el fet de ser una dona que escriu sobre dones resistents, i que per tant, si bé connota un valor social, biopolític, i en voga positiu, això no treu que no sigui un paper menor, al nostre modest entendre lateral, i tot plegat ho afirmem sense gota d’acritud heteropatriarcal. En realitat escriu força bé.

Els guardians de la bona literatura som tots. Però només podem parlar a títol personal. Benvinguda sigui, doncs, l’opinió de la plebs, de la plebs sobirana que desembutxaca el dia de Sant Jordi, perquè aquí no som ningú per dir-los què han de llegir. L’únic que podem fer és opinar sobre què es llegeix, i dir-ho als quatre cantons, amb una rosa serrada entre les dents. I de passada, els guardians de la bona literatura ens podem felicitar de participar del cotarro, amb aquest barbarisme simpàtic.