Un exèrcit català

Publicat al Diari de Girona, el 26 de febrer del 2017

 

Fa dies que parlem d´exèrcits. Les maniobres de les forces armades espanyoles a les Gavar­res, i als entorns urbans de Sant Climent Sescebes, han generat rebuig social. I bromes.
No fa pas gaire, un grup de soldats es va perdre a bosc, tot fent maniobres, precisament d’orientació, i van acabar trucant al 112. No cal dir que l´electricitat humorística de la situació és inqüestionable. I més bromes. Dilluns passat vaig anar a comprar llibres, a la Mediterrània de Palafrugell. El llibreter, amic meu, em va dir que dies enllà participaria en la conquesta pacifista del castell de Sant Miquel. Després he vist que la performança ha estat un èxit. Gent, alguns amb estelades, nassos de pallasso i pistoles d´aigua, encapçalats per l´alcalde de Celrà, que considera les maniobres com una represàlia als acords de desmilitarització adoptats pel municipi.
El sotasignat d´aquest article es va fer insubmís l´any noranta, al costat d´uns quants més. Em van imposar una pena de presó de dos anys, quatre mesos i un dia. Condemna que es va commutar per una inhabilitació, deien que per opositar a funcionari, per rebre beques i per treure´s el carnet de dur tràilers. El nostre advocat va ser en Tià Salellas. Anys després, el govern d´Aznar ens va absoldre.
Recordo que, a més de ser pacifistes, s´hi afegia un rebuig visceral a l´espanyolisme. I és que les forces armades de l´Estat, al regne de l´eficàcia simbòlica encara representen el que vostès i jo sabem. Una instantània, un resum, si volen, d´aquells tancs entrant per la Diagonal. Per tant, ser pacifista i català és una feina doble. Vol dir que s´està en contra dels exèrcits i de les armes, però també vol dir que s´està en contra d´una força tinguda per força d´ocupació nacional. Un pacifista nord-americà, per entendre´ns, té la meitat de feina que nosaltres. I un veterà de guerra també. Per això, a finals del 2016, un grup d´excombatents va demanar perdó als indis Lakota. Un perdó en diferit, és clar.
Com que no hi ha perspectives que els veterans de guerra espanyols facin un acte de contrició pels tancs de la Diagonal, ni pels bombardejos, ni (embolica, que fa fort) per la desfeta de 1714, la doble càrrega simbòlica l´Exèrcit espanyol continua intacta. Una càrrega, no obstant això, que sembla dissoldre´s quan, aquests dies també, hem parlat de la possibilitat d´un Exèrcit català. Recolzat per historiadors i analistes catalans, un excoronel irlandès ha esbossat com podrien ser unes hipotètiques forces de defensa en una Catalunya independent. En un país, ho recordin, que l´any 1986 va votar NO a l´OTAN. I, davant d´aquesta iniciativa, i davant d´articles que recomanen romandre a l´OTAN i dotar-se d´un exèrcit, com per art de màgia, bona part dels pacifistes patris calla.
Potser és un eco de la pruïja joansalesca, o potser es tracti d´una misèria més que el procés ha contribuït a esborrar de la memòria col·lectiva. Però jo em pensava que el pacifisme no depenia d´on bufés el vent.

Anuncis

3 pensaments sobre “Un exèrcit català

  1. Tot això està molt, bé, Pujol, però… Si vis pacem, para bellum.

    Dit des de tot el respecte envers algú que va assumir les conseqüències del seu antimilitarisme.
    Un servidor estava furibundament en contra de l’excèrcit espanyol, i no és que sigui gaire amic dels exercèrcits i menys de les guerres, però mentre el món sigui tal com el coneixem, i els nostres veïns siguin tan respectuosos i demòcrates com són, d’una manera o d’una altra haurem de poder defensar-nos, no?

    Perquè, desenganyem-nos: el món no serà un lloc més segur perquè els catalans no tinguem excèrcit. El dia que els anglesos facin el pas, m’ho creuré.

    (Un altre debat és què entenem per exèrcit, quin model, com ha d’estar constituït, quines funcions i capacitat tindrà, etc.)

    Liked by 1 person

    • Entenc el que dius.
      Tanmateix, jo penso que, arribat el cas extrem que Cat esdevingui de nou un camp de batalla, un front de guerra, l’exèrcit que es proposa no servirà ni per recollir carronya. Dependríem, és clar, dels diners que poguéssim pagar a un o altre bàndol a canvi de protecció, que és una cosa molt segle XX.
      No en sé gaire, de cossos de seguretat, però diria que el món camina cap a policies militaritzades.

      M'agrada

      • Bé, jo entenc l’excèrcit (o com se n’hi vulgui dir) més com una mesura dissussòria que no com una veritable força de combat (de combat sostingut, en l’escenari q descrivies en el teu comentari). És evident que l’excèrcit lituà, posem per cas, no té res a fer davant del rus, però tanmateix la situació d’aquell país diria que seria ben diferent si no en tingués.
        D’acord amb tu que la cosa passa, per una banda, per aliances amb entitats més grans (digues-li OTAN digues-li com vulguis), i també q potser anem més (o hauríem d’anar) cap a models de policies militaritzades.
        La qüestió és, al meu entendre, no restar en una situació d’indefensió i vulnerabilitat total davant dels altres. I, per altra banda, poder garantir (als ulls del món, però també de facto) el control (i la defensa) del territori.
        És a dir, si volem jugar a la lliga dels Estats, hem d’entendre que, hi ha unes regles i unes condicions gairebé sine qua non, que aquestes no canviaran perquè nosaltres prediquem amb l’exemple (tant de bo!) i que, tenint, com tindrem, per veïns, un Estat q encara ara no paït la pèrdua de Portugal (i no diguem la de Gibraltar), cal no renunciar, d’entrada, a la capacitat d’autodefensar-se.

        M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s