Demoscòpia i Procés

Tuíter s’assembla a la vida. Permet a l’individu crear-se un món de relacions personals i pensar que el seu model és el més habitual, o el més sensat, fins i tot el de les musiqueries més interessants. Gran fal·làcia.

No sé com és el vostre, però el meu timeline queda repartit entre simpàtics, afuats, sentimentals, lletraferits i quatre desperts. Aquests últims són quatre intel·lectuals que, entre tuït i tuït, escriuen als mitjans. Jo, que sóc un volàtil, interpreto el Procés únicament a partir de les seves anàlisis. Els faig servir per donar forma a les meves petites, estimades idees de votant de la CUP que va orientar el vot per desemmascarar la tramoia processista. I ells, els quatre són d’una espècie. Vull dir que la conformen. I ho dic éloigné, perquè amb prou feines de tracte viu en conec un parell. Però no crec que m’equivoqui.

Això de l’espècie ho trec d’una frase de Samuel Johnson. Pescada d’un llibre instructiu. L’ha publicat Galaxia Gutenberg, es titula Ensayos literarios, i l’ha editat Gonzalo Torné, l’irruent. Diu Johnson:

En les obres d’altres poetes un personatge és, massa sovint,

un individu. En les obres de Shakespeare solen ser una espècie.

           El pinyol del meu timeline em sembla que és independentista. Per ser fidel a la realitat, diria que els figurants ho són en una proporció de dos cada tres. I, és clar, n’hi ha de tot tipus. Individus. Isolats. Cadascú amb la seva cabra –que diria l’argàric Sostres. Obert el ventall, trobem l’independentista del postureig i el que ho és de compromís, de l’amarat al calculador, passant pels barretinaires i els llepes (subespècies), els romàntics i els nihilistes (prototipus no evolucionats), i acabem en els pragmàtics (caça-recompenses solitaris). Bona part del dia, el meu timeline és una boira que costa travessar, si un té ganes de parlar d’alguna altra cosa o de llegir sobre algun altre tema que no siguin les estelades. I entremig hi ha els quatre desperts que suara esmentava. Els que llegeixo quan em vull posar al dia i per tant necessito les idees d’altri per descremar-me de tanta cridadissa –pròpia de Tuíter. Perquè em sembla que hi toquen. Enric Vila, Bernat Dedéu, Jordi Graupera i, més cap aquí, Borja (o Boaz, depèn del vent) Vilallonga. En aquesta espècie, d’espai i de llinatge que descric, hi entra i en surt, va com va, també, Antoni Puigverd, tan vilipendiat per l’independentisme de calçotada tètrica i ungabunga d’aparcament perifèric. I a l’ombra sempre llegeixo el meu bon amic Gerard Horta, l’astronauta. Para de comptar.

Com que no compro diaris, m’assabento dels articles d’aquesta espècie via Tuíter. Dels seus papers i dels dels altres. No puc pas dir que entre els altres no hi espurnegi, de tard en tard, una anàlisi interessant, un pensament esvelt, però en general es tracta d’articles que s’anuncien amb el següent lema funest, encara que només sigui de manera subreptícia:

La meva anàlisi sobre..

            Lema que em produeix una nàusea. Enllà d’això, deia que Tuíter és com la vida. Un es fa el món a mida. Aglutina els de la corda pròpia i deixa un espai masoquista pels de la corda contrària, perquè hi ha enemics que valen un imperi. Al mateix temps tapa els forats amb els que saben divertir i amb els que saben coses. I amunt. Pel que fa al Procés, però, jo només llegeixo els de l’espècie concreta que us dic. L’enllistada. Tribal. Quatre (de vegades cinc) personatges shakesperians, contradictoris, aixafabolets, apassionats i un punt esburbats. Articles caralluts, sovint torturats, sempre ben documentats, o com a mínim el fruit d’una intuïció alliberada. La gran comèdia del Procés, amb ells es fa força passadora, menys opaca, amb menys dosis de garum eufòric.

Captura de pantalla 2016-11-14 a les 22.27.23.png

            Faig part d’una secta, quan llegeixo sobre el Procés. La decisió és voluntària, i és l’única manera d’entrar en una secta –si us plau que ningú no s’enganyi, amb la fraseologia indocumentada de la cooptació, perquè és més falsa que un discurs de Coscubiela. I no nego que a la selva de l’opinariat endins no hi hagi, repeteixo, lúcids i visionaris: Francesc Serés quan deixa d’odiar Barcelona, Marta Rojals quan s’enserioseix, Joan Baptista Culla quan s’emprenya, Xavier Antich quan no vol quedar bé amb tothom. Però l’espècie que he triat té una característica extra: no s’esgargamella a toro passat i prou, no es bressola en aquell moment nefand que la meva anàlisi sobre ho empantanegarà tot si s’escriu. El tipus d’anàlisis que podria publicar jo, perquè cada diumenge tinc columna al Diari de Girona, aquelles sopes fredes de lletres que prou m’he guardat de secretar. No. Aquests quatre (o cinc), que com tots els altres només escriuen sobre el Procés, almenys traspuen la sensació que l’amo (quan en tenen) els lloga el cul a canvi que se la juguin.

Ara em direu que Tuíter no és el món. Em direu que s’assembla molt més a la rulot de Miquel Bauçà, colgada per la mateixa terra que remou, més o menys una presó. Prou. Però, n’esteu segurs? La demoscòpia triomfant i minoritària, l’única que va encertar el desenllaç inesperat del Brèxit, la victòria pírrica de Trump i, no us n’oblideu, el rebuig democràtic al procés de pau a Colòmbia, les úniques enquestes que van encertar aquests tres improbables històrics van ser fetes a partir del batibull de les xarxes socials. Diuen que un bon algoritme és tot el que es necessita. O una espècie ben triada d’opinadors i analistes –hi afegiria jo– que no tingui por de quedar fora d’enlloc.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s