Any Dylan

Han donat el Premi Nobel de Literatura a Bob Dylan, nom artístic o pseudònim de Robert Allen Zimmerman, nascut a Duluth (Minnesota) l’any 1941. Ell és compositor i cantant. Ha girat molta lletra, també, després de més de mig segle de carrera.

Els suecs han sucumbit als encants de la postmodernitat. Aquella doctrina que enalteix l’híbrid com a font de coneixement i de reconeixement. Aquella metodologia que ha dut Umberto Eco a la categoria d’intel·lectual superdotat, perquè, oh, és capaç d’ajuntar en un sol argument Batman i el Dant.

Que això ho fem quatre arreplegats, per brillar una estona a les xacres socials, passi. Però que ho faci l’Acadèmia no. No es pot negar el cop d’efecte, l’olor de l’audàcia per situar-se al segle XXI, i m’he divertit de valent amb la indignació entre la tropa lletraferida. Però no hi ha dret. I no es tracta del debat grumollós sobre l’alta i la baixa cultura. Aquesta pèrdua de papers ja la vam tenir amb el pregó de Pérez Andújar.

Enllà d’això, avui un amic metge em deia que el Nobel valora, d’uns anys ençà, paràmetres aliens a l’obra, al descobriment o a la feina dels premiats. Em deia:

–Es té en compte l’impacte social, a més del rigor, en el cas dels nobels científics. I ara s’ha vist amb els arguments a favor de Dylan.

-Aleshores –li he dit, demagògic-, donem el Nobel d’Astronomia a Carl Sagan, per arxidivulgador planetari.

No hi ha dret, tanmateix, perquè en Bob Dylan és un poeta (o un escriptor) de dubtosa solvència. Llevat de quatre versos (entre mil) que diries, home, aquí hi ha un monstre líric, o un tità que processa el seu temps a còpia de rumiar-lo, la resta de les seves lletres es troben al mateix nivell que de les d’Extremoduro: sobredosis de sucre, sentiments desbridats, ràbies, mirall del pols social i prou, freixura i segregació de fluids corporals. En cru, tret de quatre al·legories flaix, les lletres dylanianes no tenen qualitat literària.

No es pot premiar Dylan amb el Nobel de Literatura. La seva obra no és literària. És musical. Subsidiària. De segona mà. No seria un problema del canal per on s’expressa, però en el seu cas no es poden separar les lletres de les notes i del context-tradició de la cançó nordamericana, i per tant no es poden jutjar literàriament. Valguin de mostra Tom Waits, o Sepultura: Dylan no fa una literatura. No és un escriptor. És compositor, canta, esgratinya la guitarra i escriu lletres de cançons i poemes. Ha acompanyat i acompanya les masses, això no és un retret, però no ho ha fet ni ho fa a partir, i prou, d’una literatura de gruix. I si un es fixa només en les lletres (és el que argüeixen des de l’Acadèmia, parlen de la seva poètica), Dylan és un escriptor mediocre, poc àgil, limitadíssim, i amb uns dots d’observació diguem-ne pobres. Potser són pobres com a twitter, on l’amplària per expressar-se, com en una cançó cantada, és prima, i per tant només brillen els més afuats. Però finalment són dots d’observació pobres. Si toquen la fibra, si emocionen, és perquè és un molt bon compositor.

No us passa, que vibreu amb un cantant, amb un grup, però que quan en llegiu les lletres al llibret no acaben de yeah? Imaginem-nos-ho més bronc: llegiu les lletres d’X abans d’escoltar-ne les cançons. De l’X que sigui. Descobrireu que aquell vers, aquella tornada potser us meravellen, us destapen la joia del comprès o us obren les portes de la percepció profunda de les coses. I, bo i això, abans de l’estimbada, quan sentiu aquelles paraules inserides en una cançó trobeu que el producte és repugnant, o tou, o senzillament estúpid. En un sentit invers, les lletres de Nirvana no valen un pito, si no fos per l’embolcall prodigiós (musical, escènic, mitomaniàtic) que les acompanya.

Hem obert la porta, perquè donin un Grammy a Philip Roth? I com és, que Dylan no ha estat mai atès des de la crítica literària? Bé, tothom va coincidir que la seva novel·la Taràntula era un nyap, menys el bo d’en Ginsberg. Però, com és que no figura en cap cànon de la poesia occidental? Dit d’una altra manera, aguantarien, els relats de Carver, una musicalització joglarívola? Les lletres deliciosament nonsense de Zappa, les llegiríem, com qui es s’esvera, amb Les dones i els dies?

Demà pensaré diferent.