El primer cop que vaig llegir Els nois d’en Toni Sala, el llibre em va agafar amb el peu canviat. Llegit de mala manera, a l’autobús i mort de son, sense llapis i sense claustre, a partir de la meitat vaig decidir que l’acabaria en diagonal. Pensava que l’autor no m’hi deixava entrar. Pensava coses estranyes. M’aturava, segons el passatge, amb la nàusea al canyó. L’estructura, d’aparent poca trama, i aquesta, empresonada per les ruferes d’una prosa desbridada, amunt, com si el rerefons del llibre fos una ratlla, una línia pobra i recta puntejada pels tornados onanistes d’un gran escriptor.
Ara l’he tornat a llegir. A poc a poc és poc. Amb un bolígraf vermell a prop. Disposat, amb l’arma del corrector (i del moralista), a certificar que la primera lectura era la bona. L’excusa és que l’haig de tenir fresc, perquè avui, dimarts 27 de setembre, acompanyo en Toni Sala a l’Aula d’Escriptura de Girona. Parlarem d’ell i dels seus llibres amb els alumnes. I m’han caigut els ous a terra.
En descàrrec de la frase anterior, que vesteix malament per parlar d’una obra com aquesta, puc dir que no tinc una altra manera millor d’explicar el que he sentit. M’han caigut els ous a terra. El bolígraf vermell treia fum, omplia els marges de notes una mica esverades. Mirava de retenir tots els trucs, els salts, mirava de saber on era l’arjau, l’orsa, el motor i les veles, i tot plegat era improductiu, me n’adonava, i acte seguit em deixava anar, pàgines avall. Aquelles escalades de la prosa per la prosa, que tan m’havien fet enrere, ara m’han estellat l’ossada. La teranyina on es revinclen els personatges, atrapats i violents, per fi l’he vista en tota la seva lluminositat. Tinc la sensació que se m’ha concedit gronxar-m’hi. Llibre rellotge, Sala l’artesà.
El crític literari Alfonso Berardinelli diu força disbarats –em deia un conegut. Molts, en diu, perquè trafica des d’un país isolat, el del crític enfadat amb l’univers. Però una de les seves asseveracions no n’és cap, de bestiesa: hi ha llibres que fan mal, corres un risc personal si els llegeixes. Els nois és un d’aquests papers.
A l’últim m’he recollit els ous, m’he tancat la boca davant del mirall, m’he dutxat i he sortit al carrer, fent veure que no passava res. No em puc presentar a l’Aula d’Escriptura fet una coca. La primera vegada que vaig llegir Els nois, al cap d’uns dies em trobava amb en Toni Sala a Sant Feliu de Guíxols i mirava d’explicar-li les meves sensacions, els retrets. Ell em va dir que totes les lectures eren lícites. Avui dimarts miraré de no badar gaire la boca. Però li diré tot això. Menys afectat, s’entén.
La carronya del tercer 