El nostre tertulaci

En un dels seus tuits rococó contra la mediocritat dels tertulians habituals, el novel·lista Gonzalo Torné va pitjar malament les tecles i sense voler es va treure un neologisme de sota l’ala. Per comptes de TERTULIANOS va escriure TERTULACIOS. No cal dir que les ressonàncies del terme són formidables.

El nostre tertulaci habitual és un senyor plúmbic, amb cervell de neoprè i un gep incipient a l’esquena, premonició botida de la quantitat de besamans que nit i dia estipula prop de les menjadores del poder. I no és que libi directament d’institucions i polítics, ans zumzeja ran, tot esperant que caiguin els encàrrecs de l’arbre del diner públic. És tot un sedentari.

Amb la formació humanística pròpia d’un pèl·let, el nostre tertulaci capitaneja tribunetes des d’on parlar de tot sense dir res. Sardaneja tots els temes. Avui fa un article sobre el sainet que són els vestidors dels equips de futbol, demà surt en un debat de sis minuts sobre la súper-illa, demà passat analitza la turistada fent veure que hi ha pensat. No s’arrisca mai, fa tentines de funambulista de barriada per la corda de l’obvietat, i de propina passa per bonhomiós. Futur gagà, ja se li pot endevinar el final: el dòmino pensionat que pontifica mort de tristor, clac, clac, clac, al compàs sec de la fitxa ditejada.

En directe, a la ràdio i a la televisió, el nostre tertulaci no sap trenar les frases, el seu lèxic faria posar vermella la proa d’Argo. Però ell té una coartada que de tan polsosa se salta el protocol de Kyoto: ell és un COMUNICADOR. Popular, respectuós, confon el capteniment afuat de per exemple l’Antoni Puigverd amb la ignorància espurnejant de la gent de poble que en Quim Masferrer fa servir, quin pallasso, perquè els televidents ens sentim superiors. El nostre tertulaci confon l’una i l’altra i no arriba a la sola de la sabata de cap de les dues. En el fons és un tètric.

Per escrit, el nostre tertulaci és sentimental, cursi, de centre perquè no ha estat mai enlloc, però fa passar el seu bagatge com si tot plegat fos una virtut cosmopolita, progressista, vencedora en la superació de les velles, tronades idees sobre pobles, ètnies, tribus i confraries. Per contra, el nostre home llepa on ha de llepar, sap molt bé on es troben els clans i les sectes a qui nega l’existència en públic, ben de vegades sense adonar-se que rosega menjucs, viu als llocs comuns i es descompon en flocs de seborrea crepuscular. Èmul de Tertul·lià, el cartaginès de la fe tova, incapaç de debatre amb els filòsofs, i per això en conseqüència els va menystenir.

El nostre tertulaci assaja un pensament lateral i lliure, documental, quan en realitat és una caricatura del majordom perenne, i tanmateix el llautó, el seu, brilla tant que es veu des del país de Cucanya. Allí on els gossos es lliguen amb llonganisses, un indret mític que el nostre tertulaci no trepitjarà ni amb l’ajuda de tres reencarnacions. Ell no ha llegit res, o el que és pitjor: ha llegit molt sense prendre mai una nota.

 

 

El nostre tertulaci, a més a més, és molt actiu a les xarxes socials. No tindria sentit que se n’estés, perquè és un comunicador, un opinaire digne, de vegades se sent un far. La pega és que a l’últim no se sap de què treballa, perquè la seva màxima és navegar a contracorrent, i remar a còpia de no veure que ell, en essència, és terrer. A les engires d’un transatlàntic, ell boga amb la seva xalana de suro, sovint, molt sovint amb tanta mala traça que acaba engolit per la força centrípeta del monstre a qui volia qüestionar el rumb. L’enganxen, el pesquen sense parar. Es fica de peus a la galleda amb una facilitat a la qual només hi tenen dret els nens, els bevedors i els vells aclaparats. Però ell fa com si res. D’aquí que sigui altament susceptible. Llei. El nostre tertulaci rastreja les xarxes socials a la percaça d’enraonies que l’impliquin. Li fa l’efecte que tothom parla d’ell, vet-ho aquí. Se’n diu mania persecutòria. Se sent atacat permanentment, avinenteses fictícies que ell aprofita per enarborar atacs d’amor propi, d’ànima de càntir amb les costures esquinçades. Afectat, dolgut, fet un toll de ploralles, no dubta a barrejar peres amb pomes, si amb això surt airós de l’enèsim retret que li fan.

Al capdavall, valgui per desaccelerar aquest paper, el nostre tertulaci és l’amic perfecte. Comprensiu, bondadós, segur que sap escoltar. És per això que li demanem que ho deixi. Tertulaci, emperador llatinoide de la fumarola, mira’t al mirall i apaga’t. Que t’esperem al bar. Vine. Tens aquesta sortida, o és que prefereixes presentar-te a les llistes de la nova política? Sí, la que fa com tu, la que llisca pel revinclat de la història com si aquí no hagués passat mai res.