Sospito que, en general, als lectors recalcitrants de La vie mode d’emploi (1978) els fascina molt més conèixer els aspectes formals que regeixen la novel·la que no pas els interessen el centenar llarg d’històries que s’hi expliquen. I aquest és un fet recurrent entre els lectors de Georges Perec. Menys en el cas d’Espèces d’espaces (1974), que de seguida va ser abduïda per antropòlegs, per arquitectes i sociòlegs, la resta dels seus llibres se solen llegir com si fossin el material ludolingüístic d’un fabricant de passatemps. Amb mig somriure. Amb les antenes plegades. O per dir, només, que s’han llegit.
Enciclopèdic abans de l’existència d’Internet (l’única manera de ser-ne), abans de la popularització de la xarxa (que provoca la floració impenitent d’afeccionats a jugar amb les paraules), Georges Perec va ser i és venerat en l’únic país capacitat per a fer-ho, França.
Al seu costat, Raymond Roussel és un cantamanyanes, però ja se sap que comparar implica una tria mal intencionada de part del qui compara.
A mi em sembla un aede, aquells que componien i recitaven poemes èpics a l’antiga Grècia. Sempre la mateixa història, però amb canvis constants, per no avorrir el públic. Incorporacions, elisions, combinatòries, tota l’artilleria de la paraula oral. I detalls, detalls sobre la marxa, per crear imatges en la closca dels espectadors. Georges Perec, obsedit per la paraula, per les llistes i per indicar fins l’últim detall de les persones i dels llocs, no es cansa de recitar, per a què ens fem una idea, idees, sense la concurrència de les imatges fabricades amb altres suports –tot i que el cinema sempre el va atreure i tot i que, de fet, una mica més i esdevé pintor.
La Disparition (1969) no tant, però amb Les Revenentes (1972) el lector se sent com aquells analfabets en la foscúria dels temples, escoltant missa llatina, sense entendre-hi res, però corpresos per la sensació (litúrgica) que alguna cosa terrible i bonica s’amagava darrere el psalm del predicador.
Ulcérations (1974) és el seu llibre més jueu i encalmat, podríem dir-ne el més cabalístic, perquè contempla l’escrúpol de la combinatòria amb la fredor del qui sap què busca. W ou le souvenir d’enfance (1987), en canvi, és el més sionista, en el sentit que poua del vinagre de l’abscència forçada. Sionista malgré lui.
Quel petit vélo à guidon chromé au fond de la cour? (1966) és un tractat de retòrica jovenívola, tan habitual en les obres primerenques. Ja s’hi endevina el gust perequià per les històries del tipus a la vora del foc.
A l’OULIPO hi ha de tot, pencaires i diletants. Tenen la cadència magnètica de la secta i el postureig del club elitista. Els que conec són molt bona gent, en especial el bo d’en Pablo Martín. Marcel Bénabou, testa venerable, em va semblar un home encantador, però que vivia massa dels bolos en nom de l’amic traspassat.
Les choses (1965) el vaig llegir massa jove.
Si Perec és al cel amb Gordon Pym, amb el Capita Acab i amb Robinson Crusoe, fa de bon pensar que veuen amontillat i que Borges, per aiguader, no hi és del tot convidat. Cortázar una mica més. I Bioy i Calvino callen.
Tentative d’épuisement d’un lieu parisien (1982) és un plom de text, però té aquella cosa postmoderna que enganxa: la irreverència, i la promesa que al darrere hi ha un despull dels grans relats, un desemmascarament.
Queneau és perillós, perquè es presta a imitar-lo només fullejant-lo.
I Récits d’Ellis Island (1979) és en camí d’arribar-me.
La boutique obscure. 124 rêves (1973) em recorda un experiment que un amic meu i jo vam fer a mitjans dels noranta. Apuntàvem els somnis i ens intercanviàvem les llibretes mensuals. Al cap d’un temps, somiàvem el mateix. Ni fart de vi se m’acudiria publicar allò.
He llegit més papers sobre Perec que papers de Perec.
No m’impressionen gaire les llistes exegètiques sobre la quantitat de jocs de paraules que va fer servir Georges Perec. El seu és un tema de consciència, en aquest cas, i no pas de capacitats –que estan fora de dubte. D’altres usen ginys lingüístics idèntics sense ser-ne conscients. El que m’impressiona, tanmateix de Perec, és la seva llibertat, i la tenacitat per picar tanta, tanta pedra.
La carronya del tercer 
Una entrada ben documentada sobre l’escriptor. Les referències que en tenia jo eren més esparses, no conformaven un tot tan estructurat. Recordo que a primer de carrera ens van fer llegir “Les choses”, que explica la vida anodina d’una parella (de sociòlegs era, crec), una novel·leta breu, de capítols lleugers, que es regala en les enumeracions, tant d’objectes com de fets, una mica com si no fes falta trobar un fil conductor en les coses: com si enumerant-les ja les estigués dotant d’entitat. De “La vie” només n’he llegit fragments, però no descarto atacar-la algun dia, quan tingui menys compromisos.
Una altra cosa que m’ha sorprès de l’escriptor, aquest “scribouillard” de somriure lànguid, és la destresa que té a amagar tot allò que li interessa dir (la seva tendència a “l’ocultació”, si se’m permet) sota una capa d’aparent frivolitat, de joc, una mica com el que deixa pistes i espera que els altres les recullin i les interpretin. I que, en el fons del fons, potser no espera que ho facin, perquè bastint tota la seva obra de simbolismes i al·lusions, ja se sent satisfet, una mica com si hagués complert el que es proposava de bon començament.
Màrius Serra deia al seu llibre de jocs de paraules que Ernest Vincent Wright (el de “Gadsby”) era un atleta i Perec era un ballarí. De tan ben interioritzada que té l’eina amb la qual treballa, la llengua francesa, Perec es pot permetre fer piruetes i salts en l’aire amb ella, jugar-hi, desplegar una riquesa fastuosa; ho fa amb tanta gràcia que, com dius, és fàcil quedar-se amb el joc de paraules i no aprofundir en el dens pòsit es remou a sota.
M'agradaLiked by 1 person
Bon dia Alfred. I gràcies pel comentari.
El que dius sobre l’ocultació és molt pertinent. És veritat que Perec “sembla” satisfet, i només, farcint l’obra de pistes. Tanmateix, sense la cort de perequians (en bona part gràcies a l’admiració del seu amic Marcel Bénabou), l’obra de Perec no seria la mateixa. He conegut furibunds de la pista, per dir-ho així, i et sorprendria, suposo, la quantitat de tesines, exègesis, panegírics i noves interpretacions generades al voltant de Perec. Tot és molt francès. I val a dir, en aquest sentit, que Perec en té la sort, de ser Francès, un país acostumat al simbolisme, a espigolar en l’obra d’aquest o de l’altre, constantment.
D’altra banda, és útil el que han dit alguns crítics de Perec: ell configura, perquè pot, una litúrgia. Bona part dels seus llibres són, estructuralment, bíblies (o qualsevol altre paper sagrat que pensis). Bíblies modernes que generen furor, adeptes, creients i apòstates. Una mica a la manera de Borges (un altre que, sense cort, minva). Però, com molt bé dius, amb una volguda mise en scène lúdica, desmenjada, amable i folla –a diferència, és clar, de Borges.
Ernest Vincent Wright un atleta, Perec un ballarí? En Màrius la clava. Perec ballarí, com Arago, Calvino, una mica Cortázar. Borges, en canvi, un altre atleta.
Tinc un bon amic escriptor, català, que té un parell d’obres reblertes de pistes (tirant a la manera d’El pèndol de Focault), i faríem bé de perequitzar-nos al seu voltant.
Ah, si tinguéssim prou equivalents en català… Bé: en tenim, passa que no es van dedicar a la fantasia o als jocs de paraules amb el mateix ímpetu. I passa que, aquí, la dictadura ho va dinamitar gairebé tot.
Merci!
a
M'agradaM'agrada