A principis dels anys cinquanta, en Jaume Isern, amic del meu pare, li va fer a mans un poema, segurament escrit a principis dels anys trenta:
EL RETORN DEL CORALLER
Emboco el seu carrer, és orb son finestró,
—ningú no hi mira—, doncs entraré!
Reviurà el foc si sols en queda una guspira.
Quan dono el primer truc, ningú no em sent;
quan dic «Ave Maria!», algú defora estant veient
que el llarg silenci em desficia…
No em desficia pas menys quan diu: «Ja ella n’és absent».
«D’ençà que hom li donà un branc de coral»
—m’explica una comare—,
«passeja per les mars un cor malalt…».
Isern l’havia rebut d’un amic comú, el músic Albí Colom, la persona que el va trobar en un plec de solfes i particel·les. La poesia anava sense firma i Colom no recordava exactament quin begurenc la hi havia donada.
El paper on era escrit es va perdre. El meu pare es va aprendre el poema de memòria i va investigar de qui podia ser. Els vells no en recordaven res. Però li van donar una pista: es tractava d’un home del carrer de Vera, afeccionat als versos. Un poeta assassinat l’any 1936. Va arribar mort, dalt de la tartana, fins a la porta de casa.
El meu pare va recuperar el poema per a un article de la Revista de Palafrugell, de l’any 1994. Ara jo l’he inclòs en un llibre que trec passat Sant Jordi.
