L’hivern de l’any 1942 es van presentar tres policies a la casa dels meus avis de Palafrugell. Exiliats els amos, venien a decomissar joies, mobles i coses. El carrer es va omplir de curiosos, d’addictes al règim que proferien perjuris. Va ser un escarni públic en tota regla.
La meva àvia s’amagava a Sant Feliu de Guíxols, desterrada de Palafrugell per un consell de guerra. El meu avi era a Perpinyà, d’on mai més no va tornar-ne. S’encarregava de la casa una germana de l’avi, que cuidava els fills, és a dir, els meus oncles i el meu pare.
Els tres policies: eren, d’una banda, els Menuts (els germans Rosés), camacurts i ferotges, i, de l’altra, el Xato, un bordegàs que presentava dues rengleres de dents a dalt i dues rengleres de dents a baix de la boca. Això li confegia un aspecte terrorífic.
Van saquejar la casa. Es van endur la ràdio de la tia del meu pare, amb l’excusa que escoltava propaganda americana. Després els de beneficència la hi van tornar, perquè va demostrar que la tenia per sentir una ràdio-novel·la, descafeïnada de política.
Durant la confiscació, el Xato va trobar una agulla de corbata del meu avi. Una agulla amb el lema d’Esquerra Republicana. Irat, enmig del carrer, la va mossegar, cridant que allò era d’un rojo separatista. Amb tanta ràbia, que es va punxar una geniva i va començar a sagnar. Bruelava, la boca oberta, les dues rastelleres dobles de dents, i la sang, comissures avall.
El meu pare em va explicar la història quan jo era adolescent. La imatge del Xato, la que jo me’n vaig fabricar, em persegueix des d’aleshores. Però no em molesta. Més aviat m’hi encaro.
La carronya del tercer 