Estic d’acort amb què la injúria és un art. També sóc dels que creu que el blasme ha perdut pistonada als mitjans de comunicació. El penjament creatiu, vull dir. De tots és conegut un dels prinicpals errors de la modernitat, aquell que busca en les llengües franques el triomf del gregarisme.
Un amic em va fer pensar en l’aspecte purament creatiu de l’insult. Des que vaig llegir el vademècum d’en Joaquim Ventalló que no tornava a plantejar-me la riquesa lèxica en el camp de l’ultratge.
Malnoms, escarnis, dicteris, el català vell en tenia per donar i per vendre. La premsa anterior a la Guerra Civil covava una caterva de polemistes que, al marge de les seves vanitats i flaques, atiava un vocabulari flamíger.
Jo sóc vingut a jugar: ànima de iogurt descremat, dromedari, ou passat per aigua, orangutan, interfícies, drone del Media Markt, gelatinós, acnè d’instagramer famosa, genteta del tercer pis, onlines, ramblavalls, morena de taxista, delcos, preferents, estrabul·lats, saltasemàfors, gent de la passa curta, dissenyador, menjuserda, tal és com la merda de lloca que es mira però no es toca, desodorants, coacher, folgacalces, atipabecàries, engargussats i follaproses.
Un altre dia atendré els afalacs.
La carronya del tercer 