El dia del rodatge final

Les setmanes vinents em veureu a la segona temporada del programa Amb filosofia del Canal 33. S’emet els dissabtes vora dos quarts d’onze de la nit, i es repica els diumenges vora quarts de tres de la matinada. Després es pot veure aquí.

Dirigit per l’Emili Manzano, en col·laboració amb en Xavier Antich, l’Amb filosofia convida filòsofs i artistes a enraonar sobre les coses gruixudes: l’atzar, l’amor i l’odi, la intimitat, la bellesa, el temps i la por, els diners, l’èxit i el fracàs. I els convida a fer-ho des de la perplexitat, és a dir des de la fascinació.

Jo no coneixia l’Emili Manzano. Me l’havia escoltat i remirat quan conduïa aquella joia televisiva que va ser el Saló de lectura de BTV. I només ens havíem dit coses a les xarxes, arrel que li havien agradat dos dels meus llibres, Escafarlata d’Empordà i Picadura de Barcelona. Però pel to que de seguida vam agafar, amable i desimbolt, tot feia preveure que tard o d’hora ens veuríem les cares en algun tuguri.

Tanamteix, no va ser en un tuguri. Per correu em va demanar si volia participar a l’Amb filosofia. I em vaig fer petit quan em va dir l’esplet de fitxatges: Rubert de Ventós, Marina Garcés, Sami Naïr, John Urry, Agnès Varda, Gregorio Luri, Gilles Lipovetsky, Amador Vega, Fina Birulés, Agnes Heller, Victoria Cirlot i altres. Als lloms de la meva biblioteca, tots aquests noms hi són. No tinc paraules, que ja es dir, per descriure el meu estat d’aleshores.

Captura de pantalla 2015-10-21 a les 22.47.37

Vaig decidir que em prepararia com si allò fos un tribunal de tesi. Però dues setmanes abans de la cita que teníem pactada, l’Emili em va dir que ens havíem de veure. De seguida. Canvis d’última hora. Rodàvem ja, si m’hi veia en cor, és clar. Em vaig posar nerviós, però em vaig llençar a la piscina. La inconsciència és un combustible.

Recordo que vaig elaborar unes notes crispades la nit anterior, i que les vaig arrugar a l’autobús que em duia al rodatge final. És que amb el món jo no dono a l’abast. No he acabat de determinar mínimament una cosa, que les altres m’interpel·len i ensorren el castell de cartes del coneixement que pensava haver assolit. Ara compta haver d’exposar una ombra de coherència intel·lectual.

Vam quedar en un indret que no desvetllo. Singular, com tots els escenaris on es va rodar el programa. L’Emili anava ben vestit. I no sé com s’ho va fer, però a mig primer cigarret ja m’havia espolsat els nirvis. M’enraonava amb franquesa, amb parsimònia, amb aquell accent assuaujat que no entenc com no ha perdut, tants anys que fa que viu a Barcelona. Vam rodar i vam riure, amb part del seu equip, la camarògrafa i muntadora Clara Roquigny i el realitzador Enric Juste. Les preguntes de l’Emili feien d’atiador, no, de sàssola. Els tres em van acotxar.

Dies enllà vam tornar a quedar, per fer les últimes preses o com es diguin, en un pis de l’Eixample. En acabat (va incorporar-se el guionista Juan Pablo Caja), l’Emili ens va fer el sopar a casa seva. Llescava pa i embotits, treia cerveses i olives. Parlàvem d’amics comuns, de la trajectòria de cadascú, fumàvem i tornàvem a riure. Germanor de debò. I a l’Emili no l’he vist més.

Quan et filmen, poca idea tens de les meravelles que després faran els muntadors amb les teves intervencions aquilotades. La Clara i l’Enric, i l’Emili, han tallat, musicat i destil·lat les intervencions. Em vaig mirar a la televisió, frisós, i vaig quedar, no meravellat, que també, sinó agraït de debò. Apareixo al costat dels grans. Quin regal!

Advertisements

2 pensaments sobre “El dia del rodatge final

  1. Enhorabona pel programa, senyor Pujol. Semblava que us haguessin embotit en una estança romàtica dels temps de la Stasi. A banda dels nervis que poguéssiu passar, això us feia traspuar una cara de lleuger espant (o de maldormit) que contribuïa a generar tensió, el que s’adia perfectament amb el tema del programa. Diria que el vostre discurs és el que ha sonat millor, o més clar, de tots quatre, malgrat l’alçada dels companys de ball. El d’en Marí era una mica relliscadís; el de la Manzano, pulcre i acadèmic; l’anglès de la Heller grinyolava com una porta d’engorfa, tot i que les seves paraules eren essencials; i vostè, a despit de la posada en escena, heu tocat qüestions que ens han semblat aclaridores. I reblar el relat amb la imatge de la guineu penjada a la porta del mas pallarasenc, vaja, immillorable. Llarga vida a l’Emili Manzano.

    Liked by 1 person

    • Gràcies, dilecte Engorfaire.
      El meu posat de moribund té una explicació. Un dia i mig abans de rodar vaig passar tota una nit a urgències del Dos de Maig. Una petita mort. Una pneumònia. D’aquí aquella cara de feridura que faig.
      Pel que fa als meus companys, em reca dir que vaig pensar el mateix que vostè. Ara bé, també cal dir que no és fàcil expressar-se quan et mira l’ull d’una càmera.
      Seu.

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s