Apunt sentimental per agafar aire, o espòiler

A la plana de la riera de Pastells hi ha un Mas Rostei que no és el del meu Begur juvenil. Una mola robusta i xata. Possessió de la María Jesús Polanco i d’un tal Gay Jones. Com se sol dir vulgarment, ella té fama de dur-hi els pantalons. Per això els localistes de la casa en diem la Polanca. Restaurada sense cap privació, disposa d’un estany artificial navegable, arbres mil·lenaris, camps d’espígol dissenyats per un paisatgista italià, un celler grandiós, font de pedra amb peixos taronges i sales polivalents. I vuit hectàrees on s’hi cultiva biodinàmicament, segons les teories del filòsof austríac Rudolf Steiner. Resumidament, biodinàmic vol dir en concordança amb la Mare Terra. D’aquí de la Polanca en surt el vi anomenat Sota els Àngels.

Un dia vaig trobar un amic petitempordanès. Em va dir que havia d’anar a cuinar una paella ecològica i vegetariana a la Polanca. Pagaven poc, però cuinar una paella no és guisar un senglar.

Aquell cap de setmana, a la Polanca s’esdevenia un stage de dones cinquantines. Es vestien amb quimonos de lli vaporós i es dedicaven a activitats de naturopatia. Sessions de reiki, adoracions al sol, còdols rescalfats a la ronyonada i xerrameca sobre la vida interior. Entre hores, un gran gong les avisava que podien menjar.

El meu amic i jo vam traginar paelles i bombones de butà amb la seva furgoneta carraca, i vam reunir en tres cabassos un assortit ventall del seu hort. D’arròs vam triar el que cultiva l’Albert Grassot de l’Estany de Pals, amb el planter i la sembradora japonesos.

La Polanca ens va situar darrera una paret, allunyats del concili. Ens va demanar si volíem prendre alguna cosa.

–Dues mitjanes –vam dir.

Ella va manar a una noia de la cuina que ens dugués dos quintos. La noia, olotina contractada per dur el servei durant el cap de setmana, va demanar si us plau a la cuinera dominicana que, quan la mestressa no mirés, ens n’oferís més.

La solidaritat entre la classe treballadora.

Vam estintolar la paella amb pedres. Vam protegir el perímetre del difusor del butà amb restes de capses de fruita de plàstic. I vam començar el sofregit i el caldo. Al caldo hi vam llençar tot d’hortalisses sense netejar. La sorreta li dóna un gust metàl·lic imbatible –un cop colat.

A la paella ufanejava el sofregit en rodones concèntriques, segons la duresa de la verdura. El blanc transparent de la ceba al centre, seguit d’una aurèola de mongeta verd botella, una de pastanaga, una de col llombarda, el color vampíric de la remolatxa. Un arc de Sant Martí rodó i clos, damunt del qual plouria l’arròs perlat.

Captura de pantalla 2015-10-13 a les 19.09.02

Ventàvem el sofregit amb un cartró de Frit Ravich. Potser per això, l’oloreta va atraure l’eixam de cinquantines al nostre racó. Dutxades i casuals, de seguida vam ser envoltats per una munió de telèfons mòbils que ens fotografiaven. Es feien selfies amb nosaltres, davant de la paella. Amb el meu amic més, perquè és apol·lini. Una dona esplèndida va proferir un gemec:

Parece una mandala!

Quan van haver devorat la paella, les cinquantines es van retirar a meditar. Se’n sentien els roncs des del cobert on la Polanca ens va deixar dinar les restes del tiberi, regades amb aigua mineral. La dominicana netejava la taulassa d’una constel·lació de grans d’arròs.

Vam compartir el pa i les viandes amb la noia olotina. I vam fugir amb el sobre de la paga. Se n’havien restat les deu mitjanes que ens havíem ficat entre la cigala i el mentó.

Anuncis

Un pensament sobre “Apunt sentimental per agafar aire, o espòiler

  1. Arrel deu seu sentimental escrit, i parlant sobre la gasiveria dels rics, recordo l’anècdota que s’explica d’un dels fills dels propietaris de Can Girona, la siderúrgica poblenovina que després va ser MACOSA. És molt provable que es tracti d’una llegenda urbana i que la mateixa facècia s’hagi atribuït a altres personatges i ubicacions. Jo la vaig llegir així com l’explico.

    L’hereu de Can Girona, quan anava al Liceu, era popular entre els treballadors per les propines gruixudes que repartia entre lacais i acomodadors. Donava monedes a dojo, tal que un mafiós, rajà o emir. Amb despreocupada i ostentosa alegria. Els seu progenitor, però, no mostrava aquesta dèria, ans al contrari. Un dia, un dels servents encarregat d’obrir la porta del vehicle que s’aturava davant del Gran Teatre no va poder més i, mirant l’almoina raquítica que tenia al palmell de la mà, va dir-li educadament que el seu fill era molt més generós. El prohom va aturar-se i mirant a l’insolent obreportes talment com si fos caní excrement, va engegar-li:

    – És que el meu fill té el pare ric. I jo no.

    Amb la qual cosa tornem al tòpic. Per què la gent que té diners té diners? Perquè no se’ls gasta.

    Que tingui un bon dia.

    Liked by 1 person

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s