Manel Ollé va guanyar el 12è Premi Gabriel Ferrater de poesia l’any 2013. Amb una obra que es titula Bratislava o Bucarest, un sol i llarg poema línia de metro amb quinze parades i un mapa al final. Ell és sinòleg, crític literari, traductor i, és clar, un poeta.
Poema riu de pensament, llegim el flux mental d’un actor en el moment que les coses són, precisament, pensades. Sembla un psalm, però d’ordinari, abans de ser ordenat per convèncer els deixebles. Un esborrany de psalm. Un home obre el dull de la seva part divinal i les imatges cauen en dutxa, de vegades com una pluja benigna, sovint com un calabruix.
El llibre m’ha plagut. Perquè és entenedor. Quan pensem –als antípodes de quan escrivim–, en principi no juguem a l’obscurantisme de manera deliberada. El poema reflecteix aquest moment. El simbolisme pot ajudar-nos a combatre el descarnament de les pròpies misèries, però no les elimina.
En segon lloc, les imatges són d’un primitivisme exacerbat, esveltes (com quan el Casasses de Bes Nagana invoca masos espatllats i carestia de mistos), i per tant, si em poso junguià, entren sense vaselina i sense focs artificials. Les sents teves perquè fan part del col·lectiu homínid. Fogueres, l’Arlequí, galiots, cales i paraules, i els ossos que brillen i canten al desert. I l’Ocell Blau! I les presons que en definitiva són cossos, les fundes envellides i els farcits corromputs de la carcanada de l’ànima. I les ruïnes (el títol del poema és un avís, dues ciutats putrefactes), o sigui la per què no fascinació per allò que ja només serveix per enfilar un plany, l’Ollé com un J. V. Foix davant de l’estació de tren abandonada. Són les imatges de sempre, les que millor ponen i les de més bon covar, per experiència acumulada.
Obra de Sam Van Olffen
Sí.
En tercer lloc, premio la llengua. Lluny dels poemaris de tartera on tot s’hi val, que suen el diccionari de sinònims sota l’aixella i que, segons com, ens aixequen la camisa, Ollé no té por de les incursions de la prosa. No grinyola, al contrari, quan l’idioma llisca pla, ric i musical. A Bratislava o Bucarest fins i tot hi trobem el buf d’una trama, límpid. En aquest sentit m’ha recordat la Balada de l’holandès errant (Fauleta per a quasi-cadàvers) d’en Gerard Horta, que es pot llegir com un conte estrany. O millor declamar, aquell mèrit.
Finalment, les referències literàries. Prou, a mi m’hi sobra l’aclariment, una mena de post-scriptum, Caixa de ressonància, però entenc que més endavant em serà útil si vull aprendre coses i no l’elevaria a la categoria de nosa. Vull dir que a mi, el poema pelat pelat ja m’estava bé. I els dibuixos d’Àlvar Farré, tan nus, fàl·lics i evocatius, jo també n’hauria prescindit, però el llibre no és meu.
L’autor va dir que la versió original era més llarga que un dia sense pa i que no contemplava cesures ni puntuacions de cap mena. Maldo per llegir-la, si no l’ha destruït.
La carronya del tercer 