Projecte de cel fi

Sospito que no em sabré explicar. Quants maldecaps no tenim, abans de donar per bona una certa originalitat al paper, deia Jules Renard. Un escriptor sap quan no se’n sortirà i, no obstant això, avui no m’aboliré.

El meu pare va estar-se al camp de concentració d’Argelers de la Marenda dels sis als nou anys, amb els seus germans i la seva mare. També van estar uns mesos en un camp de Bram, i un temps acollits per una família de Le Mans, quan la mare estava malalta a Argelers. Entre els anys 1939 i 1942, va ser el periple. I el meu pare no va veure el seu pare, dels sis als setze anys, perquè l’home va peregrinar per camps de concentració una mica més perillosos, però al final se’n va sortir. Els pares del meu pare es van quedar sempre més a França, i el meu pare i els seus germans van tornar a Catalunya, per viure amb una tia soltera.

Arrel d’aquests esdeveniments, però no només arrel d’això, el meu pare sempre ha votat Esquerra Republicana de Catalunya. Em sembla que fins i tot una vegada va votar Convergència i Unió, a mitjans 80’s.

El dia deu de juliol ell fa vuitanta-dos anys.

Primitivisme

Jo, des que vaig començar a votar, me’n fotia d’ell. Jo votava Iniciativa per Catalunya, és clar, i l’acusava de carcamal, de catalanet. L’excusa perfecta.

Quan van emergir les CUP, vaig votar les CUP. Les voto. Li vaig dir al meu pare, i ell em va dir:

–Ja era hora.

I l’Ada Colau i Podem i Barcelona en Comú no tenen res a veure amb res del que acabo d’escriure. Només passa que han guanyat a Barcelona i que porten cua.

Sóc d’un radical que flipareu

 El meu pare, que viu a Palafrugell, em demana que li expliqui el què de fotografies com aquesta. Ho pregunta sincer, és una venerable testa, incapaç de gaire ironies. Fins i tot li neix l’espurna d’un federalisme just i euroalemany, per si encara es tracta d’una oportunitat veraç. Ni jutja la tessitura de la fotografia, lloable actitud en un home que les ha vistes de tots colors.

Fa uns anys, encara hauria tingut l’esma d’importunar-lo. Li hauria dit que tota aquesta patuleia fa part dels bons. Hauria discutit amb ell, els tema de si primer la revolució i després la independència, el Tema, i hauria tret a passejar l’artilleria del progressista desimbolt, jove llicenciat irruentment obert de mires –i de cames.

Però ja no puc. El nou consistori m’ha fet caure l’ànima als peus. Ho fan les selfies, els nomenaments d’espantalls, la flaire panàrquica i barata dels seus postulats, el vernís manuchaoistamaoista de la seva gasòfia de discurs, el seu agermanament instantani amb qualsevol parida d’ultramar que només es fa servir per legitimar una esquerranositat de fireta. Ho fa que espatllin, no el meu vot, que no els vaig votar, sinó la quitança de confiança que bé els prodigaria, si no fessin tant el subnormal.

Nerding up

Jo, si l’Ada Colau converteix l’Eixample en zona peatonal, si Barcelona es desencarcara d’ordenances, si les classes desfavorides es rescabalen de tanta ignomínia, si es multipliquen les escoles bressol i si (perdó) m’acaba les obres de Glòries, jo l’aplaudiré i esborraré aquest post. Però em sembla que la cosa no anirà per aquí.

Al grenyuques li han posat la catifa vermella per entrar l’ariet espanyolista a la plaça de Sant Jaume –recorda la sortida al balcó del Zapatero. Als tèus d’ICV els han fet el llit. Els votants paradigmàtics d’Ada Colau (en conec un grapat) es pensen que el món va néixer ahir i al CCCB, i això que són llicenciats i doctors en carreres de nom impronunciable, cosa que prou els permetria una certa sensibilitat diacrònica del síl·labus retrorelacional tecnoestructural donetes. I de moment els del consistori només han estipulat una pirotècnia molt, molt barroera. Però la biopolítica no respecta els castells de focs artificials, i espero que els escombri d’aquí tres colades al metro d’un capriciós que torna fet caldo del Sònar.

Em dec haver fet vell, pot ser. Em sento com un:

Mehari

Quan m’explico, els meus amics em diuen convergent. És un insult. Jo de convergent l’únic que tinc és el cognom, malgré moi. Però també és el cognom del meu pare. Un home que, gràcies a tota aquesta freixura post-porno (que ens farà canari i poso la mà al foc), segur que no veu la independència del seu país.

De coda, en Màrius Serra i en Ferran Toutain se’ns barallen. Tinc la sensació que cau el castell de cartes, i no puc evitar pensar que el meu pare no s’ho mereix. Ell, que de bon grat acceptaria qualsevol repunt, qualsevol progrés en el reconeixement del seu peregrinatge, entre uns i altres me li cosiran un final ben trist.

 

PS: ‘post’ vol dir ‘després de’. Inclou el sentit de ‘superació de’. Vol dir, doncs, ‘alliberats de les cotilles dels pre’. Així, la postmodernitat en antropologia volia dir que s’havien superat els esquemes noucentistes. En cuina ferranadrianesca, vol dir que s’ha superat la forma del meló. En el món del porno vol dir que s’han esvandit les bavaies patriarcals del voyeurisme de pagament. I la pregunta és, ¿en política, què vol dir?