El totemisme, avui

Tothom sap qui és en Manuel Delgado.

I jo dic, perquè vull:

1- El primer cop a classe, una introductòria a l’Antropologia pels que encara no ens havíem decantat per la llicenciatura de segon cicle. Vas entrar perdent literalment els papers, que volieaven des d’una d’una bossa que devia pesar com deu cartrons de llet. Guardo els apunts. Aquest primer dia vas saltar de James Frazer a Joseph Conrad, d’Arthur Rimbaud a Michel Leiris, d’André Breton a Emile Durkheim i a Marcel Mauss, de Bronislaw Malinowski a Pere Calders, de William Defoe a Clifford Geertz i a Marvin Harris, i, sobretot, et vas aturar a Saussure, Jakobson, Goffman, Bakhtin, Leenhardt i Lévi-Strauss, i Charles Baudelaire. En acabat alguns vam anar al bar de sempre i vam decidir que ens matriculàvem. Ens vas bastonejar.

2- El dia que te’m vas acostar a la copisteria. Entre tímid i volàtil, em vas demanar si em feia res que em dirigissis la tesi. Jo em pensava que aquestes coses anaven al revés. Em vas fer sentir molt especial. No tots, però bona part dels teus col·legues de departament, acabat l’horari, desapareixien del mapa. I tu et quedaves, i els caps de setmana, i els articles, els llibres, la divulgació, la dignificació incessant de la nostra professió –de fe.

3- Quan ja et seguíem sovint, fora de la facultat, el dia que en un casal ocupat de mala mort es feia un fòrum zapatista. Vas arribar, jo era a l’escala fumant, i em vas dir si sabia alguna cosa sobre zapatisme, perquè tu, vas admetre, no en tenies ni puta idea. Jo acabava de tornar de Mèxic o me n’hi tornava. No vaig tenir temps d’explicar-te res. Vas entrar, no vas dir una sola paraula sobre el subcomandante. De fet vas parlar del Fòrum. Al final, la gent dreta, aplaudint-te i amb ganes d’anar a cremar la ciutat.

4- El dia que et vas oferir per fer de cangur de les meves filles, perquè em veies atabalat, i això que traginaves una operació no sé si de menisc. O potser era un dia que anàvem a la foguera de Sant Joan que feu a l’Auditori, que ja forma part del corpus festiu barceloní. O no: era un dia que em vas recordar, no era el primer cop, que estaves disponible per venir a les meves classes a fer el que fos, per ajudar, sense cobrar, és clar, i tot allò que sols dir.

5- El dia que no sé d’on tornàvem i va començar a nevar a Collserola. Teníem pressa per arribar a un altre acte, o a una acció de no sé què. Però vas avortar la missió: vas trucar la teva companya, li vas dir que preparés les nenes, les teves, que us n’anàveu la família a veure nevar.

6- El dia que vaig descobrir un pròleg teu en una agenda anarquista ultramarginal. El dia que me’n vas fer un per una traducció meva de Lévi-Strauss. El dia que ens en vas fer un per la publicació d’una recerca. Els dies que has dedicat a convèncer els teus camarades de partit que això de la independència no és una nova espiritualitat i prou (aquest és l’esforç que més t’hauríem de reconèixer).

7- Els dies, tant dies que ens has regalat temps, molt de temps, i que ens has ajudat a tirar projectes endavant. Mai un no puc. Mai un no vindré. Els correus a les quatre de la matinada. Les sessions d’escopofília que fa més de deu anys que munteu a la Reina d’Àfrica (em consta que ni en el viatge a Mauritània vas deixar de preparar la sessió vinent). Les picabaralles ideològiques. Les eternes tertúlies, perquè dormir és cosa de ganduls. Ariadna Pi.

8- El dia que ens vas posar cançons de l’Ovidi a un grup d’amics, vint o trenta anys més joves que tu, emocionat, i no et fèiem cas, i aleshores ens vas posar el putu Puff, the Magic Dragon de Peter, Paul and Mary, per dir-nos que ens estimaves.

9- El dia que, atacant-te i acusant-te de mediàtic, em vas dir que bé havíeu de menjar, a casa. T’ho vaig dir a la platja, mentre preparàvem la invasió del Fòrum per terra, mar i aire. Vas dir que no sabies nedar, però vas encapçalar la secció de terra, amb un moment antològic als torniquets del recinte.

10- Els dies que corríem enlluernats pel teu xerroteig seductor, i fèiem de mini-delgados, alguns, fins que et vam prendre la mida i ens vam desencantar una mica, gens generosos, en fi, ara i aquí escric la fe d’errates. Fa un temps t’he tornat a escoltar. Segueixes lluitant perquè no ens aixequin la camisa. Estàs en molt bona forma. No paris. ¿Recordes aquell musulmà que Lévi-Strauss troba sol a la platja, una imatge que fa servir quan mira de lligar el marxisme amb el budisme? ¿Aquell home remot, que no necessita res més que un estor i una direcció, per resar? No paris, Manuel!