A casa s’hi arriba

A mi la poesia no m’agrada. Llegida, no m’agrada. Llevat dels que s’acosten a la prosa (en Casasses quan no té mistos, imbatible), i llevat dels que l’exageren (el barroquisme d’en Pedrals, que fa lliscar molt bé les paraules extraterrestres, quan unta els sonets), a mi la poesia no m’agrada. Llegida, no m’agrada.

Sovint tinc la sensació que els poetes se senten obligats a fer servir paraules inoïdes. I, és clar, com que les inoculen en estructures migrades, el mot en qüestió sura sol, a la deriva, enmig d’un galimaties.

Es nota que sóc un amateur. Tant, que si al poema no hi ha allò que s’anomena, qui, no ho sé, la Musiqueta™, m’avorreixo.

I acabaràs, quan l’hora sia,

plorant de cara a la paret,

i la teva última follia

se’t trencarà com un juguet.

Per culpa del meu amateurisme, vet aquí el pinyol, sóc un lector imbècil de poesia. Ara bé, sentida, la cosa canvia. De vegades penso que el poeta i el rapsode, si no van junts i si no els até la penyora de la memorística, l’ofici coixeja. Pedrals i Casasses m’han petrificat, i la Vernis (quin cognom!), i en Calvo des que va abandonar el bordó catacúmbic quan recita, i en Caño (com ha progressat!), aquests i altres m’han agradat. Pons Alorda, que té la traça del bufó, per exemple.

Però remo de tort, perquè he escrit poemes que són merda i no sé llegir en veu alta, ara compta recitar i per descomptat enraonar-ne. I doncs, què n’haig de dir, dels poetes? Només puc parlar, una mica, dels que he llegit.

He llegit El sedàs, d’en Ramon Boixeda (Labreu, 2015). No l’he sentit recitar. Si voleu saber-ne coses diguem-ne en profunditat, acompanya el poemari un epíleg d’en Florit Robusté, em sembla que molt ben travat. El meu amateurisme no m’ha permès d’entendre’l tot, però el nas em diu que hi diu mogudes de relleu.

el sedàs

He vist en Ramon Boixeda en tres o quatre ocasions. La darrera em va regalar i dedicar El sedàs. Un afalac. Vam parlar sobre l’ofici d’escriure i vam parlar sobre la necessitat d’abolir-se. Deixar d’escriure. Quan un escriptor/poeta em participa que sospesa l’abandonament, de seguida em mereix una confiança.

Em fa l’efecte que en Ramon Boixeda és un home que fa una gran despesa nerviosa. És prim i belluga força els ulls. És sensible, si tradueixo. En necessito, d’aquests. I els poemes del llibre m’han agradat. Em sembla que perquè és un pagès. Un pagès atrapat en les conurbacions que siguin. Em passa una mica el mateix quan tracto en Ramon Mas de Malesherbes (ell i en Boixeda són del camp de força de Vic): pagesos macerats en ciutats de destí, però pagesos. Els ramons han sentit créixer l’herba de petits. Han sentit ploure, flaires i ferums. Això no s’esborra de l’ànima, per més capes de vernís de la societat de l’espectacle que s’hi pintin al damunt.

Sospito que la clau és aquesta, una d’elles. Els poemes d’en Boixeda són de pagès. Branques, arrels i fòssils. Primitivisme, celatges i celísties. Purins i torres d’alta tensió. Fesols, fang i l’horitzó. Odes al porc. Hi treu el nas el mar i tot. Primer punt.

En paral·lel, cosa que li agraeixo de tot cor, Ramon Boixeda no es desmaia. Ni quan parla de l’amor. La lluna emergeix al passeig marítim com una carronya. Bingo! De l’amor quan parla dels poetes que venera, quan els imita sense el nyeu-nyeu del devot, i de l’amor amor, Boixeda no es desmaia. Segon punt.

Finalment, el poema no poema Etcètera m’ha semblat la cirera del llibre. Esnifa un polsim de gravetat, que li posi a ratlla el son. Gràcies.

Anuncis

Un pensament sobre “A casa s’hi arriba

  1. Retroenllaç: Barcelona, 3 de setembre | Fàstic

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s